Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

jueves, 25 de abril de 2013

Mareta meva, si es saben moure!


Qui és Emmy Pikler? Què és això del moviment lliure?

Bé, doncs és la meva tècnica preferida: La tècnica de la no tècnica!
Emmy Pikler va ser una pediatra que no creia en la educació intervencionista i gràcies al contacte diari amb molts nadons, va “descobrir” que si es deixava el nadó amb lliure moviment, aquell nadó aprenia tot sol a desenvolupar la seva motricitat, i a més ho faria de manera més segura i precisa que no pas “ensenyant-li” el camí.
Bé, no m’embolico amb tecnicismes perquè posant el nom d’aquesta bona senyora al Google  o per exemple aquí, tindreu tota la informació que vulgueu i més, però us explicaré la meva experiència, com sempre ;)

Quan va néixer el Xavi, havia llegit molt, molt! Però 9 mesos d’embaràs no donen per investigar massa profundament i per molt que llegeixis, l’experiència i l’entorn són el que fan que vagis per un camí o per un altre….Desgraciadament, d’experiència no en tenia, i el meu entorn, com generalment passa en aquest país, sol posar la pota tot lo endins que pot, i jo també hi vaig caure:

- Mira, mira com aguanta el cap!!!! (als dos dies de vida)
- Posa’l, posa’l bocaterrosa que així enforteix els músculs del coll i de l’esquena…(a la setmana de néixer)
- I ja es gira? ( a les 2 setmanes)
- I Ja fa la croqueta? (a les 6 setmanes)
- Encara no seu? Posa-li coixins pobrissó perquè vegi el món (als 4 mesos)
- Treu-lo del bressol que es passa el dia veient el cel (als pocs dies de vida)
- Posa-li música i molts colors, ja veuràs com l’estimules (Els primers 3 mesos)
- Mira mira com vol estar dret ja (als 3 mesos, que el que passa és que el nadó encara té reflexes i fa força amb les cames per buscar límit no pas per estar dret!!!)
- Encara no gateja? Clar, és que tot el dia amb porta-nadons i no deixes que  el pobre es mogui.. (als 5 mesos)
- Ja es posa dret? (als 8 mesos)
- I quan caminarà? (Als 9 mesos)

I 1001 preguntes i afirmacions més abans dels 10 mesos de vida del pobre Xavi!

Quines ànsies que teníem tots plegats!!! Quina pressa!!! Quantes comparacions amb altres nadons de la mateixa edat…
Mareta meva, allò era una cursa sense descansos ni refrigeris!!! Quin estrés!!!

Si, ho confesso, als pocs mesos de vida, intentava que el Xavi jugués a jocs encaixables, li posava milions de coixins perquè s’aguantés assegut, El posava de 4 grapes perquè gategés,  L’agafava de les manetes “obligant-lo a donar passes, i si!!! Ho va captar molt “ràpid”!!!
EL Xaviet amb 6 mesos gatejava i amb 10 mesos caminava sol…peeeerò queia constantment, solia caure de cara, o de cap. Sempre nyanyos, sempre es mossegava el llavi, si veia un esglaó no s’atrevia a passar-lo (això fins fa relativament poc) i un llarg etc.

AL pobre Xavi el  vam forçar a fer tot allò que hauria fet tot sol quan hagués estat preparat.
Sí, és així, els nens no són idiotes i estan preparats i “dissenyats” per donar ¼ de volta, després mitja volta, boca terrosa, reptar, posició, gateig, balanceig, gateig…fins arribar a caminar, saltar, córrer…
Però nosaltres si que som idiotes i pensem que som els amos del món i que tenim dret a interferir en el creixement i desenvolupament d’un altre ésser humà i que a sobre és el nostre fill!!!!

Tot això ho vaig descobrir després i ho vaig “aplicar” a la Maria.

La Maria va anar amb porta-nadons des de el moment en que vam sortir de la clínica: El tacte, la meva olor, la meva escalfor, la meva llet, la veu del seu pare i del seu germà, etc. eren els estímuls que ella necessitava, i no pas un sonall ple de llums i de colors a menys d’un pam de la cara als pocs dies de néixer. No, fer-li això a un nadó no és estimular-lo sinó sobre estimular-lo.

La Maria quan estava fora del porta nadons, estava al a manteta “d’activitats” estirada boca amunt: La vista , els sorolls de la vida quotidiana, el contacte amb la manteta, després el descobriment de les seves mans i dels seus peus: Això eren els seus estímuls!

Quan les seves manetes i peuets van començar a formar part del seu joc, ella mateixa es va començar a donar impuls, cap un cantó i cap a l’altre i de cop es va adonar que hi havia una lateralitat que no coneixia, i va ser una festa pels seus sentits! No va necessitar bebyeinsteins ni mandangues per ser feliç amb les seus moviments!
Poc més tard ja es donava mitja volta, i aleshores si, va trobar la manera d’elevar el seu cos separant-se una mica del terra. Es seguia enfortint!!!
(El mite de deixar el nen bocaterrosa des de el primer moment per enfortir, és una mandanga…el nadó no està preparat per aquesta posició a les poques setmanes de néixer i ell sol no es pot tornar a donar la volta, i això li provoca tensió muscular i no pas enfortiment del to, per tant es millor que sigui ell/a el que es posi bocaterrosa quan estigui preparat i ell/a ho decideixi)

En fi, que un dia va gatejar sense caure mai de morros a terra , ja que els seus braços estaven preparats per aguantar el seu propi pes, un altre dia es va posar de peu, sense caure ni forçar articulacions, després es va començar a desplaçar pels mobles, fins que un dia, una setmana abans de fer l’any, va començar a caminar!!!! I va ser FANTÀSTIC!!!! I sabeu perquè va ser fantàstic? Perquè en cap moment va tenir la por de deixar-se anar de les meves mans, ja que les meves mans, mai l’havien conduit a caminar!!!
Quantes vegades hem sentit allò de : “només camina de la mà i si s’adona que no la té, li agafa por i torna a terra”
No, la Maria no va tenir mai por, i el millor de tot és que en comptes de tenir por, la cara de satisfacció quan ella soleta es va deixar anar i va venir cap a mi a abraçar-se va ser impagable. Aquell brillantor als ulls de totes dues mai la oblidaré.

La Maria no cau, i si cau ho sol fer de manera controlada: sempre es cobreix la cara, o sempre posa el braç per davant…Sol caure de cul i no pas de cap…No es fa mal, quasi mai…
Jo no pateixo i ella no pateix ni angoixa, ni pors i això és el més important.

En fi, que tota aquesta mania que solem tenir de fotre presses als nostres petits, no té cap mena de sentit…Ells són personetes i mereixen que respectem el seus ritmes, el seu cos i la seva ment. Donar-los-hi seguretat és tant senzill com avantposar-los a ells en comptes del nostre ego.

Us deixo un video de la Maria amb 13 mesos ;)
  

7 comentarios:

  1. Cris m'agrada molt l'entrada, la reflexió que fas i el procés que ha fet la Maria (i vosaltres!)

    El Bernat va començar a gatejar i a caminar per si sol relativament "tard" i vam haver d'aguantar bastants comentaris i gent que el volia portar de la mà etc.

    ResponderEliminar
  2. M'encanta el teu blog, i es que tot el que dius son veritats com temples!! El meu petit te ara 9 mesos i bueno... estic en el punt en el que tothom ens diu "mira como se pone de pie... si le insistes dentro de nada camina.." quina mania!!!


    Yllegolucas.blogspot.com

    ResponderEliminar
  3. Bonica, feia dies que no xafaedejava el blog!! gran artícle, com de costum!! l'Albert encara no camina del tot, ara sempre ha demanat la mà, ma sogra que és qui el va guiar.
    Jo sóc bastan hippie en aquest sentit, i intento no fer cas a ningú i respectar al meu fill en tot moment.
    Pel que fa a gatejar, tothom em deia que no gatejaria pas que anava molt tieso i sempre volia estar de peu. Jo no el vaig forçar mai, ni el vaig posar a 4 grapes, i un dia si va posar tot sol i anava molt segur i no parava, i si va trigar més o no que altres nens, tan fa, ell ho va fer quan ho va voler fer.

    ResponderEliminar
  4. Hola noies, gràcies pels vostres comentaris! La veritat és que amb aquesta entrada em podria haver extès 5 pàgines com a mínim, perquè el pobre Xavi va haver de patir la nostra ignorància i falta d'experiència i sumat que sóc una persona molt ansies...Amb la Maria he hagut de calllar moltes boques, i tenir algun rifi-rafe amb la família quan l'han volgut fer caminar, o quan l'han volgut fer seure...pe`ro ha valgut MOLT la pena!!
    És inevitable que la gent parli i critiqui, som així, ens agrada posar-nos a tot arreu!

    ResponderEliminar
  5. Gran video! Gran entrada! I gran Emmy Pikler! Nosaltres també ens hem hagut de barallar amb la família i fins i tot quan ja avançava (que no caminava) el meu home no acabava d'entendre que no li poguessin oferir les mans per caminar. Per sort sempre em va donar suport i un dia la peque es va llençar soleta. Jo també recordo la cara d'emoció de "ara faig dues passes i em llenço als teus braços". Impressionant! I el dia que estant de quatre grapes es va anar agafant a la pota de la trona, es va asseure i es va quedar asseguda sense agafar-se a res va flipar!

    ResponderEliminar
  6. Chapeau Cris!!! Felicitats per l'escrit!! petonassus!!!!

    ResponderEliminar
  7. Tot molt cert! Nosaltres per sort no hem fet mai cas de l'entorn i la nostre peque ha anat a la seva bola sempre. M'ha fet molta gràcia el video perquè em sembla que és el mateix parc on anem nosaltres! És el parc de la Maternitat?

    ResponderEliminar