Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

jueves, 25 de abril de 2013

Mareta meva, si es saben moure!


Qui és Emmy Pikler? Què és això del moviment lliure?

Bé, doncs és la meva tècnica preferida: La tècnica de la no tècnica!
Emmy Pikler va ser una pediatra que no creia en la educació intervencionista i gràcies al contacte diari amb molts nadons, va “descobrir” que si es deixava el nadó amb lliure moviment, aquell nadó aprenia tot sol a desenvolupar la seva motricitat, i a més ho faria de manera més segura i precisa que no pas “ensenyant-li” el camí.
Bé, no m’embolico amb tecnicismes perquè posant el nom d’aquesta bona senyora al Google  o per exemple aquí, tindreu tota la informació que vulgueu i més, però us explicaré la meva experiència, com sempre ;)

Quan va néixer el Xavi, havia llegit molt, molt! Però 9 mesos d’embaràs no donen per investigar massa profundament i per molt que llegeixis, l’experiència i l’entorn són el que fan que vagis per un camí o per un altre….Desgraciadament, d’experiència no en tenia, i el meu entorn, com generalment passa en aquest país, sol posar la pota tot lo endins que pot, i jo també hi vaig caure:

- Mira, mira com aguanta el cap!!!! (als dos dies de vida)
- Posa’l, posa’l bocaterrosa que així enforteix els músculs del coll i de l’esquena…(a la setmana de néixer)
- I ja es gira? ( a les 2 setmanes)
- I Ja fa la croqueta? (a les 6 setmanes)
- Encara no seu? Posa-li coixins pobrissó perquè vegi el món (als 4 mesos)
- Treu-lo del bressol que es passa el dia veient el cel (als pocs dies de vida)
- Posa-li música i molts colors, ja veuràs com l’estimules (Els primers 3 mesos)
- Mira mira com vol estar dret ja (als 3 mesos, que el que passa és que el nadó encara té reflexes i fa força amb les cames per buscar límit no pas per estar dret!!!)
- Encara no gateja? Clar, és que tot el dia amb porta-nadons i no deixes que  el pobre es mogui.. (als 5 mesos)
- Ja es posa dret? (als 8 mesos)
- I quan caminarà? (Als 9 mesos)

I 1001 preguntes i afirmacions més abans dels 10 mesos de vida del pobre Xavi!

Quines ànsies que teníem tots plegats!!! Quina pressa!!! Quantes comparacions amb altres nadons de la mateixa edat…
Mareta meva, allò era una cursa sense descansos ni refrigeris!!! Quin estrés!!!

Si, ho confesso, als pocs mesos de vida, intentava que el Xavi jugués a jocs encaixables, li posava milions de coixins perquè s’aguantés assegut, El posava de 4 grapes perquè gategés,  L’agafava de les manetes “obligant-lo a donar passes, i si!!! Ho va captar molt “ràpid”!!!
EL Xaviet amb 6 mesos gatejava i amb 10 mesos caminava sol…peeeerò queia constantment, solia caure de cara, o de cap. Sempre nyanyos, sempre es mossegava el llavi, si veia un esglaó no s’atrevia a passar-lo (això fins fa relativament poc) i un llarg etc.

AL pobre Xavi el  vam forçar a fer tot allò que hauria fet tot sol quan hagués estat preparat.
Sí, és així, els nens no són idiotes i estan preparats i “dissenyats” per donar ¼ de volta, després mitja volta, boca terrosa, reptar, posició, gateig, balanceig, gateig…fins arribar a caminar, saltar, córrer…
Però nosaltres si que som idiotes i pensem que som els amos del món i que tenim dret a interferir en el creixement i desenvolupament d’un altre ésser humà i que a sobre és el nostre fill!!!!

Tot això ho vaig descobrir després i ho vaig “aplicar” a la Maria.

La Maria va anar amb porta-nadons des de el moment en que vam sortir de la clínica: El tacte, la meva olor, la meva escalfor, la meva llet, la veu del seu pare i del seu germà, etc. eren els estímuls que ella necessitava, i no pas un sonall ple de llums i de colors a menys d’un pam de la cara als pocs dies de néixer. No, fer-li això a un nadó no és estimular-lo sinó sobre estimular-lo.

La Maria quan estava fora del porta nadons, estava al a manteta “d’activitats” estirada boca amunt: La vista , els sorolls de la vida quotidiana, el contacte amb la manteta, després el descobriment de les seves mans i dels seus peus: Això eren els seus estímuls!

Quan les seves manetes i peuets van començar a formar part del seu joc, ella mateixa es va començar a donar impuls, cap un cantó i cap a l’altre i de cop es va adonar que hi havia una lateralitat que no coneixia, i va ser una festa pels seus sentits! No va necessitar bebyeinsteins ni mandangues per ser feliç amb les seus moviments!
Poc més tard ja es donava mitja volta, i aleshores si, va trobar la manera d’elevar el seu cos separant-se una mica del terra. Es seguia enfortint!!!
(El mite de deixar el nen bocaterrosa des de el primer moment per enfortir, és una mandanga…el nadó no està preparat per aquesta posició a les poques setmanes de néixer i ell sol no es pot tornar a donar la volta, i això li provoca tensió muscular i no pas enfortiment del to, per tant es millor que sigui ell/a el que es posi bocaterrosa quan estigui preparat i ell/a ho decideixi)

En fi, que un dia va gatejar sense caure mai de morros a terra , ja que els seus braços estaven preparats per aguantar el seu propi pes, un altre dia es va posar de peu, sense caure ni forçar articulacions, després es va començar a desplaçar pels mobles, fins que un dia, una setmana abans de fer l’any, va començar a caminar!!!! I va ser FANTÀSTIC!!!! I sabeu perquè va ser fantàstic? Perquè en cap moment va tenir la por de deixar-se anar de les meves mans, ja que les meves mans, mai l’havien conduit a caminar!!!
Quantes vegades hem sentit allò de : “només camina de la mà i si s’adona que no la té, li agafa por i torna a terra”
No, la Maria no va tenir mai por, i el millor de tot és que en comptes de tenir por, la cara de satisfacció quan ella soleta es va deixar anar i va venir cap a mi a abraçar-se va ser impagable. Aquell brillantor als ulls de totes dues mai la oblidaré.

La Maria no cau, i si cau ho sol fer de manera controlada: sempre es cobreix la cara, o sempre posa el braç per davant…Sol caure de cul i no pas de cap…No es fa mal, quasi mai…
Jo no pateixo i ella no pateix ni angoixa, ni pors i això és el més important.

En fi, que tota aquesta mania que solem tenir de fotre presses als nostres petits, no té cap mena de sentit…Ells són personetes i mereixen que respectem el seus ritmes, el seu cos i la seva ment. Donar-los-hi seguretat és tant senzill com avantposar-los a ells en comptes del nostre ego.

Us deixo un video de la Maria amb 13 mesos ;)
  

viernes, 5 de abril de 2013

Ritual d'acceptació: "La Maria és la meva germana"





Mareta meva com canvien les coses!
EL Xavi creix…creix molt!!!
Tot són canvis, tot són etapes…l’una darrere de l’altre…i sempre em queixo, sempre explico lo difícil que és…Avui no. Avui explicaré les meravelles del Xavi, el meu fill, el meu príncep, el meu sol.

Quan va néixer la Maria ho va passar malament. Molt malament.
Les primeres setmanes ho duia força bé, però a la que la Maria va començar a moure’s una mica, cap el 6è més, la cosa va canviar i molt!!!

EL Xavi, el yonkie de la teta, va perdre el món de vista i només em veia a mi, o als meus pits… Tot el dia volia teti…Em tocava , em magrejava, mamava…I no volia sentir un NO…m’armava uns pollastres que feien por, quan li demanava que es retirés del pit…m’apretava amb  les dents, em pegava…Si! Un desastre!

Les nits mai havien estat bones però portava una època amb un o 2 despertars màxim…Doncs això també va canviar: Els despertars es produïen cada dues hores, i volia dormir damunt meu. La majoria de vagdes el tenia que apartar perquè esclafava a la Maria, feia com si no existís, i si tenia que passar pel damunt d’ella, o feia sense miraments…La meva frase sempre era la mateix: “Xavi!!! Compte amb la Maria!!!!”
Al final del dia m’adonava que li havia repetit aquella frase més de mig milió de vegades…La Maria! La Maria!..però no ho podia evitar, el meu instint protector era irracional i no pensava en les conseqüències de repetir la mateixa frase un cop rere l’altre...

Les rabietes també estaven a l’ordre del dia: Tot era no, tot era una bomba a punt d’esclatar…es tirava a terra i plorava desconsolat per qualsevol cosa que a mi em semblava una chuminada…Tot el sant dia plorant…queixant-se…

La Maria va començar a posar-se dreta i el Xavi no perdia oportunitat de tirar-la a terra…
Recordo que quan ella estava asseguda, el Xavi anava per darrere l’agafava del cap i la tirava cap enrere perquè caigués d’esquena…

Quin greu!
Per un costat el Xavi em feia morir de la pena i morir de la ràbia a l’hora…No sabia com gestionar tot aquell dolor, ni el seu, ni el meu.
Per l’altre costat, em feia moltíssima pena la Maria, que sense haver fet res, sempre s’enduia la cleca de son germà…Estava creixent en un ambient aterridor, de crits i retrets... Una atmosfera on només es respirava tensió, ja que evidentment la parella també se’n ressentia de tot plegat.

Les nits eren un infern...La Maria cada hora es despertava i el Xavi cada dos…Si coincidien “malo” perquè es liava una que feia por: ELs dos volien només la mama, els dos volien atenció individual…jo m’estava tornant boja...No descansava , i això feia que no fos capaç d’enfrontar-me amb el dia.
No tenia gens d’ajuda (al principi no anaven a l’escola bressol)… i a sobre de la tensió i els mals moments, el meu caparronet insaciable rabiava per la família tan poc cooperant que m’havia tocat...

En fi, que me voy por las ramas!
No sé si sabeu, suposo que si, que el Xavi desde el dia 0 es va negar a dir MARIA i va decidir que la seva germana es deia NINA.
Ens feia molta gràcia a tots…ho trobàvem tan maco…tan carinyós… Li explicàvem que el nom era Maria, i ell, molt convençut deia que NO. Que es deia NINA. I tots somrèiem assentint amb el cap.

Perquè us explico això?
Doncs perquè com sempre, he tret les meves pròpies conclusions de tot plegat:

Ara fa poques setmanes , l’actitud del Xavi vers la Maria ha canviat molt…De cop i volta, ha començat a canviar les empentes per carícies…EL primer que fa quan es desperta és dir-li bon dia a la seva germana…L’abraça molt, li explica moltes cosetes, li vol donar el seu menjar…Vol compartir….
Si! Sembla mentida!!! Fa poques setmanes si m’ho haguessin dit, hauria rigut…hauria dit que ni en somnis passaria el que està passant ara.

No sé com explicar-ho però l’amor que desprèn ara mateix el Xavi quan mira a la seva germana , és màgic…no té preu, és real, és veritable, és humà, és animal… NO dubta ni un instant quan li vol fer una demostració de carinyo…No ens busca la mirada demanant l’aprobació….

Mai li hem demanat al Xavi que faci un petó a la Maria, ni que li digui guapa, ni que li digui que l’estima, ni que li faci una abraçada…Per això m’emociona tant….perquè sé del cert, que no ho fa per imposició ni perquè toca…Ho fa perquè li surt de dins.
Quan estem a l’escola i algun nen s’apropa a la Maria de manera massa brusca, el Xavi corre al seu costat, i posa la ma al mig demanant una separació prudencial dient: “La Nina és meva i de la mama”.

Fa una setmana el Xavi li ha canviat el nom. Li ha començat a dir MARIA…Un canvi sobtat que poc ens esperàvem…Jo al principi em vaig desil·lusionar una mica…Em semblava tan carinyós el sobrenom de Nina, que em va saber com greu…però després, pensant i analitzant la situació, he comprés que res és casual i que el Xavi ha decidit que la Maria és la seva germana. Ara és el seu moment, no quan va néixer!
Ha necessitat el seu temps per esbrinar-ho, per entendre-ho, per pair-ho i finalment, no només  l’ha acceptat: L’estima. I una part d’aquesta mostra és donant-li el seu nom de veritat. Penso que és com un petit ritual, que ell s’ha fet tot solet, d’acceptació. Com els rituals que es fan a les tribus quan entra un nou membre a formar-hi part.
Potser creieu que és una tonteria, però com més hi penso , més clar ho tinc.
Des del dia que va començar a dir-li pel seu nom, mai més li ha dit NINA. La seva actitud ha canviat radicalment…Ja no es passa el dia plorant, ja no crida a les nits, inclús aquesta nit a volgut tornar al seu llit i no s’ha despertat ni una sola vegada. I ell està tant content i tant convençut del que fa, que no li tremola la veu, quan algú s’acosta a la meva filla i ell diu amb el cap ben alt: 

“La Meva germana es diu MARIA”