Qui és Emmy Pikler? Què és això del moviment lliure?
Bé, doncs és la
meva tècnica preferida: La tècnica de la
no tècnica!
Emmy Pikler va
ser una pediatra que no creia en la educació intervencionista i gràcies al
contacte diari amb molts nadons, va “descobrir” que si es deixava el nadó amb
lliure moviment, aquell nadó aprenia tot sol a desenvolupar la seva motricitat,
i a més ho faria de manera més segura i precisa que no pas “ensenyant-li” el
camí.
Bé, no m’embolico
amb tecnicismes perquè posant el nom d’aquesta bona senyora al Google o per exemple aquí, tindreu tota la informació
que vulgueu i més, però us explicaré la meva experiència, com sempre ;)
Quan va néixer el
Xavi, havia llegit molt, molt! Però 9 mesos d’embaràs no donen per investigar
massa profundament i per molt que llegeixis, l’experiència i l’entorn són el que fan que vagis per un camí o per
un altre….Desgraciadament, d’experiència no en tenia, i el meu entorn, com generalment
passa en aquest país, sol posar la pota tot lo endins que pot, i jo també hi
vaig caure:
- Mira, mira com
aguanta el cap!!!! (als dos dies de vida)
- Posa’l, posa’l
bocaterrosa que així enforteix els músculs del coll i de l’esquena…(a la
setmana de néixer)
- I ja es gira? (
a les 2 setmanes)
- I Ja fa la
croqueta? (a les 6 setmanes)
- Encara no seu?
Posa-li coixins pobrissó perquè vegi el món (als 4 mesos)
- Treu-lo del
bressol que es passa el dia veient el cel (als pocs dies de vida)
- Posa-li música
i molts colors, ja veuràs com l’estimules (Els primers 3 mesos)
- Mira mira com
vol estar dret ja (als 3 mesos, que el que passa és que el nadó encara té
reflexes i fa força amb les cames per buscar límit no pas per estar dret!!!)
- Encara no
gateja? Clar, és que tot el dia amb porta-nadons i no deixes que el pobre es mogui.. (als 5 mesos)
- Ja es posa
dret? (als 8 mesos)
- I quan caminarà?
(Als 9 mesos)
I 1001 preguntes
i afirmacions més abans dels 10 mesos de vida del pobre Xavi!
Quines ànsies que
teníem tots plegats!!! Quina pressa!!!
Quantes comparacions amb altres nadons de la mateixa edat…
Mareta meva, allò
era una cursa sense descansos ni refrigeris!!! Quin estrés!!!
Si, ho confesso,
als pocs mesos de vida, intentava que el Xavi jugués a jocs encaixables, li
posava milions de coixins perquè s’aguantés assegut, El posava de 4 grapes
perquè gategés, L’agafava de les manetes
“obligant-lo a donar passes, i si!!! Ho va captar molt “ràpid”!!!
EL Xaviet amb 6
mesos gatejava i amb 10 mesos caminava sol…peeeerò queia constantment, solia caure de cara, o de cap. Sempre nyanyos,
sempre es mossegava el llavi, si veia un esglaó no s’atrevia a passar-lo (això
fins fa relativament poc) i un llarg etc.
AL pobre Xavi
el vam forçar a fer tot allò que hauria
fet tot sol quan hagués estat preparat.
Sí, és així, els nens no són idiotes i estan
preparats i “dissenyats” per donar ¼ de volta, després mitja volta, boca terrosa,
reptar, posició, gateig, balanceig, gateig…fins arribar a caminar, saltar,
córrer…
Però nosaltres si
que som idiotes i pensem que som els amos del món i que tenim dret a interferir en el creixement i
desenvolupament d’un altre ésser humà i que a sobre és el nostre fill!!!!
Tot això ho vaig descobrir
després i ho vaig “aplicar” a la Maria.
La Maria va anar
amb porta-nadons des de el moment en que vam sortir de la clínica: El tacte, la meva olor, la meva escalfor,
la meva llet, la veu del seu pare i del seu germà, etc. eren els estímuls que
ella necessitava, i no pas un sonall ple de llums i de colors a menys d’un
pam de la cara als pocs dies de néixer. No, fer-li això a un nadó no és
estimular-lo sinó sobre estimular-lo.
La Maria quan estava
fora del porta nadons, estava al a manteta “d’activitats” estirada boca amunt:
La vista , els sorolls de la vida quotidiana, el contacte amb la manteta, després
el descobriment de les seves mans i dels
seus peus: Això eren els seus estímuls!
Quan les seves
manetes i peuets van començar a formar part del seu joc, ella mateixa es va
començar a donar impuls, cap un cantó i cap a l’altre i de cop es va adonar que
hi havia una lateralitat que no coneixia,
i va ser una festa pels seus sentits! No va necessitar bebyeinsteins ni
mandangues per ser feliç amb les seus moviments!
Poc més tard ja
es donava mitja volta, i aleshores si, va trobar la manera d’elevar el seu cos
separant-se una mica del terra. Es seguia enfortint!!!
(El mite de
deixar el nen bocaterrosa des de el primer moment per enfortir, és una
mandanga…el nadó no està preparat per aquesta posició a les poques setmanes de
néixer i ell sol no es pot tornar a donar la volta, i això li provoca tensió
muscular i no pas enfortiment del to, per tant es millor que sigui ell/a el que
es posi bocaterrosa quan estigui preparat i ell/a ho decideixi)
En fi, que un dia
va gatejar sense caure mai de morros a
terra , ja que els seus braços estaven preparats per aguantar el seu propi
pes, un altre dia es va posar de peu, sense caure ni forçar articulacions,
després es va començar a desplaçar pels mobles, fins que un dia, una setmana
abans de fer l’any, va començar a caminar!!!!
I va ser FANTÀSTIC!!!! I sabeu perquè va ser fantàstic? Perquè en cap moment va
tenir la por de deixar-se anar de les meves mans, ja que les meves mans, mai
l’havien conduit a caminar!!!
Quantes vegades
hem sentit allò de : “només camina de la mà i si s’adona que no la té, li agafa
por i torna a terra”
No, la Maria no va tenir mai por, i el
millor de tot és que en comptes de tenir por, la cara de satisfacció quan ella
soleta es va deixar anar i va venir cap a mi a abraçar-se va ser impagable.
Aquell brillantor als ulls de totes dues mai la oblidaré.
La Maria no cau,
i si cau ho sol fer de manera controlada:
sempre es cobreix la cara, o sempre posa el braç per davant…Sol caure de cul i
no pas de cap…No es fa mal, quasi mai…
Jo no pateixo i
ella no pateix ni angoixa, ni pors i això és el més important.
En fi, que tota
aquesta mania que solem tenir de fotre presses als nostres petits, no té cap
mena de sentit…Ells són personetes i mereixen que respectem el seus ritmes, el
seu cos i la seva ment. Donar-los-hi
seguretat és tant senzill com avantposar-los a ells en comptes del nostre ego.
Us deixo un video de la Maria amb 13 mesos ;)
