Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

jueves, 12 de julio de 2012

Mareta meva...quin estrés!

Doncs si, ho confesso, avui és un d’aquells dies que si els meus fills m’haguessin deixat respirar, hagués agafat aire molt profundament i m’hagués llençat per la finestra. Hi ha alguns/es que no tenen fills que pensen que sóc una exagerada. Potser si, però si puc fer una comparació perquè tothom entengui el que vull dir, us explicaré que en els 15 anys que m’he passat darrera d’una barra, no he viscut ni una sola situació la meitat d’estressant de les que passo últimament a casa amb un nen de 2 anys i una nena de 5 mesos... Sembla increïble oi, que dues criatures angelicals puguin fer que el meu estat de nervis exploti de manera alarmant en pocs minuts? Avui, hem anat a casa d’una amiga que té un nen de la mateixa edat que el Xavi. És una manera de que els nens juguin i de que les marones puguem “desconnectar” una estona del Ko’s d’estar a casa. Doncs ha estat horrible (Cristina no t’ho prenguis malament que ja saps de què parlo). Els dos nens no s’han deixat de barallar en tota l’estona...cada dos minuts hi havia un plor o un gemec...quan un agafava la pistola d’aigua groga, l’altre ja no volia la de color taronja...Quan un agafava la pilota blava, l’altre deixava la pilota lila i s’encaparrava amb la primera i un llarg etc. Si, si!!! Ja ho sé! És normal...és una etapa i “estan a l’edat”, però això no vol dir que no em foti dels nervis...i això que la petitona dormia plàcidament, sinó ja... Finalment, i enmig d’una rebequeria, i amb la nina ja desperta mig queixosa, hem marxat cap a casa...Tot el camí ploriquejant...JO vinga a preguntar-li què li passava i ell vinga a cridar, i a plorar... HE pensat que seria gana, son i una mescla de tot plegat (qui havia dit que havia deixat els cocktais?¿ ) Encara havia de bullir els macarrons i perquè no se’m desmaiés li he donat un parell de palitos...Després s’ha negat a menjar, però aquest cop he dit: PROU, OK, tu no mengis però jo si! M’estic quedant als ossos, m’alimento bàsicament de gots de Gazpacho i necessito dinar com les persones, per tant, he dinat. Durant tot el dinar el Xavi ha estat cridant i patalejant...m’ha estampat un got d’aigua a terra, m’ha tirat uns quants macarrons...ha llençat una joguina...Mentrestant, jo intentava dinar, amb la nena a la teta i demanant-li al Xavi que es tranquil·litzés, que si no volia dinar, que no dinés, que anés al menjador a jugar o marxés al llit, que ara aniria amb ell...però tot ha estat impossible...Com un bon rebeicaire, no ha atès cap raó i ha seguit amb la serenata. El dinar evidentment se m’ha posat del revés i la nena també ha acabat plorant...és clar pobreta! No us segueixo explicant perquè és molt llarg i encara he de recollir tots els desastres... Només que per anar a dormir ha estat un altre drama...Com tots els dies (migdia i nit) hem estat una hora per adormir-se...i no us penseu que el deixo al llit i apa! Nooooo!!!! M’estic amb ell...li faig mimitus, teta....li canto, li dono la mà...Però res funciona...Com més li dono, més demana i us recordo que tinc una nina petita que de tant en tant també li donem el dret de plorar i em fa molta pena no poder ser a tot arreu. Amb tot això em plantejo unes quantes coses: Realment de què ha servit dos anys de pell a pell, teta, i mimos, collit etc...Si al final, l’he d’acabar separant. M’he d’acabar “quadrant” i he d’acabar negant-li una d’aquestes coses?? No m’entengueu malament eh....no ho faria diferent, no el deixaria plorar per la cara ni l’obligaria a menjar, però hi ha alguna cosa que se m’escapa...alguna cosa que no he sapigut fer bé...no he trobat el límit i això m’espanta, perquè tot plegat estar resultant molt traumàtic pels dos: Intento negociar teta i és un drama, intento deixar-li anar la mà quan no està profundament dormit per anar a atendre a la Maria i és un altre drama, intento explicar-li que ha de menjar una micona, o que no li puc donar suc just abans de sopar i és un altre drama...NO atén a raons de cap mena...és com un petit tirà i em sembla que és culpa meva... Sempre he seguit l’instint i fins ara me n’havia sortit prou bé, però què passa quan amb l’instint no n’hi ha prou? Què passa quan arriba una altre criatura i has de començar a posar punts a les i? Alguna ànima caritativa m’explicaria alguna cosa? Algú em pot consolar, sense dir-me que tot això és normal? No ho puc suportar! És massa! Em morirÉ! Tots els llibres que he llegit no em serveixen per a res! Expliquen varies maneres d’evitar rabietes, totes molt lògiques, però què fem quan un nen no actua amblògica? Què fem amb un nen que no vol ni una cosa ni l’altre? Què fem quan un nen et diu que marxis de l’habitació, pe`ro que quan surts et crida com si el matessin, i quan tornes a entrar et torna a fotre fora? Què fem quan un nen et demana agua i quan li portes diu que no en vol, i quan te l’endús et torna a demanar que si que en vol? Què fem quan un nen vol pujar en braços , epro tens les mans ocupades i li ofereixes anar amb portanadons i et diu que no i tu li dius que no hi ha més opcions i ell “t’explica” que epr ell tampoc hi ha més opcions? Aix...necessito dormir.

viernes, 6 de julio de 2012

Mareta meva, quina il.lusió! Habemus projecte!

Mareta meva....si en feia de dies que no escribia, i l'última entrada no és precisament de les més esperançadores...en fi. Tinc tantes coses per explicar-vos... TAntes entrades començades i sempre interrompudes per algun plor o alguna demanda del meu sol i de la meva lluna... PErò avui entro expressament i rapidet, que no tinc temps, per explicar-vos una cosa que em fa molta il.lusió. Resulta que porto un temps bastant "deprimida"...falta de forces...cosa normal epr altre banda, però si, no dono l'abast. Fa temps que necssito un projecte fora del més important de tots, que com ja sabeu, és criar als meus fills. Però sempre he estat una persona molt activa i diria que creativa, i per això necessito alguna cosa que em tregui de casa i em posi les piles. PEr altre banda, em sento molt sola amb la maternitat i necessito d'altres lleones que m'expliquin els seus trucs i que m'ajudin, i sento la necessitat d'explicar, jo també, tot el que estic aprenent, tot el que m'alucina...tot el que em deixa amb la boca oberta... Necessito compartir tot allò que m'agrada tant, desde reflexions, fins a blogs d'altres lleones, o articles de persones que fan que tot aquest món sigui més fàcil i accessible... Parlo de persones com Alba PAdró per exemple, que cada dia ajuda a tantes mares a tenir una lactància més feliç... O pàgines com Crianza Natural, O fòrums com Soc Petit, que formen families i tribus.... O noies com la Laura de KAngura o la Gemma de POrteo Natural, que et fan la vida més fàcil i ajuden a tenir als teus fills més a prop... En fi, que crec que tot això és tan important, que m'he ajuntat amb dues noies que també pensen i saben lo important que és tot això i hem decidit montar un grup de Criança. Si, un grup d'aquests que ja fa molt temps que existeixen però que no n'hi ha ni rastre al nostre barri: Sarrià. Tenim moltissimes idees i moltissima il.lusió i per explicar-vos tot això, hem decidit fer una pre-trobada abans de començar en plan potent el dia 25 de Juliol a les 17.00h al centre LENOARMI de C/ Nena Casas, 40 08017 Sarrià. (PEr cert, Lenoarmi, és un honor fer aquesta trobada al vostre centre). En fi! volia compartir-ho amb vosaltres. Espero que si podeu, vingueu, i així li posarem cara i ulls a totes aquestes idees que tenim i ens ajudareu a fer una tribu de les de veritat. Us hi esperem!