Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

miércoles, 29 de febrero de 2012

Crònica del part: LA MARIA

Hola a tothom!
Com sabeu ja ha nascut la Maria!
és per això que quasi no escric...no tinc temps! això és una bogeria!!!però espero agafar-li el tranquillo ben aviat i poder tornara tenir alguna estoneta per escriure aquí, que m'encanta!!!!!!!

Tinc molt pendent i molt present fer l'entrada del part a casa...

Si us dic la veritat, aquesta entrada me la reservava perquè l'objectiu era Parir a la MAria a casa, però al ifnal no va poder ser, o sigui que trobo més lògic, primer posar-vos al meva crònica i l'entrada dels parts domiciliaris deixar-la per més endevant...

En fi! aquí va!

Com recordareu, el part del Xavi va marcar un abans i un després a la meva vida.
Després de “parir-lo” sentia que alguna cosa havia fallat, que algo es trencava dins meu…L'angoixa creixia dia rere dia, i encara avui, quan recordo aquells moments em sento impotent i només tinc ganes de plorar.
El Jordi i jo teníem clar que volíem un segon fill, i des d’aleshores una de les coses que ocupava bona part de les meves estones lliures, era estudiar l’embarassada, els seus instints i el moment del part.
Vaig llegir moltíssim: Llibres, revistes, articles, noticies, blogs, webs i sobretot, cròniques de part. Gràcies a tota aquesta informació, vaig comprendre que la única manera d’assegurar-me que no em tornés a passar el mateix que amb el Xavi era intentant per tots els medis fer un part natural i buscant el lloc on més respectessin aquesta decisió.
La decisió d’on parir va ser molt difícil i força angoixant…primer vaig decidir fer-ho a casa, però als pocs dies la por i la poca informació sobre el tema va fer que em retirés…Després la única opció que veia viable, era fer-ho a Sant Joan de Déu o a Sant Pau..però les cròniques de parts que llegia no m’ajudaven gens, ja que parir a un Hospital volia dir que m’ho havia de jugar a sorts…
Finalment i desprès de moltes setmanes i molta informació vam tornar a decidir fer-ho a casa.
Vam començar a preparar-ho tot….vaig tenir un parell de visites amb les llevadores, tot era perfecte…
Per sort o per desgracia una setmana abans de parir, per motius personals i familiars, ens vam fer enrere. Per mi va ser un trasbals i un cop bastant dur, però ràpidament em vaig mentalitzar que pariria a Sant Joan de Déu, per tant vaig anar a fer-me la visita de rutina que es fa a les 35 setmanes.
Per sort, em van tractar molt i molt bé I quan vaig preguntar pel part natural, em van passar amb una llevadora que m’ho va explicar tot molt correctament.
Evidentment hi havia punts que no m’agradaven, ja que hi ha coses que a un hospital no pots triar, com per exemple que et facin tactes o que et posin una via...
Em va donar hora per fer i negociar el pla de part, i als pocs dies hi vaig anar per fer-lo amb el Jordi. Ens van tractar molt i molt bé, i gracies a aquest bon tracte l’angoixa de no parir a casa va anar desapareixent.
Igualment l’angoixa va haver de desaparèixer si o si i ben ràpid, ja que als 5 dies d’aquella visita em vaig posar de part. Estava de 36 setmanes i 5 dies…La Maria tenia moltes ganes de sortir:

Aquell dimarts, 7 de febrer em vaig llevar amb el Xavi i me’l vaig posar al pit (com cada matí)...i de sobte:
xooooooooooooffffffffffffffffffffff!!!!!!!! Un xorro de líquid va baixar per les meves cames...Mare meva!!!!!!!!!!!!!!ja hi erem!!!!!!!!!! EL Xavi va seguir mamant i jo allà, mig blanca i mig verda de l’ensurt!
Vaig trucar al Jordi i li vaig dir que vingués. Després vaig trucar a ma mare i li vaig dir que li portàvem al Xavi...Ella va començar a riure pensant-se que era conya! (el dia anterior li vaig dir: “estàs preparada? Mira que demà pariré eh!” i clar, la pobre no s’ho creia).
El Jordi va arribar, estàvem molt nerviosos i emocionats. De cop un altre xorro de líquid va baixar, aleshores jo ja duia una compresa (Si trenques aigües les llevadores et diuen que te’n posis una per comprovar si són transparents o de color, ja que si estan tenyides és una possible senyal de patiment fetal. És important comprovar-ho),i al mirar-la vaig veure un lleuger to marronós...
Vam decidir marxar a l’hospital “sin prisa pero sin pausa”,
Vam arribar sobre les 14.00h i a les 14.30 ja erem a monitors. Una llevadora jove i molt agradable em va fer un tacte, em va dir que estava de 3 cm i que no havia trencat la bossa... COMMMMMMMMMM???? I tant que si!!!! I ella, erre que erre amb que no havia trencat la bossa, que notava perfectament el globus i que el que em va baixar devia ser fluxe...(?¿?¿eing????)
JO flipava....em sentia tan tòtila!!!! Al final va decidir posar-me una tira reactiva per comprobar-ho i SI! Havia trencat la bossa! Menys mal tu!!!!!!!!!!!!!!
El que passava és que l’havia fisurat per dalt i clar, encara estava ben sencereta!
Tenia poquetes contraccions, va oferir fer-me un segon tacte i burxar una mica per animar el cotarro, però li vaig demanar que no ho fes i em va respectar.
Ens va donar habitació i ens va dir que aviséssim quan la cosa es comencés a posar seria.
“no et facis la valenta que no volem que pareixis a l’habitació” em va dir la llevadora amb un somriure...
Les sensacions fins aleshores eren boníssimes...
No podia evitar comparar un part amb l’altre, i de moment, tant les instal.lacions com el tracte humà no tenien res a veure.
Vam pujar a l’habitació, era perfecta:
Tota exterior amb vistes a la muntanya, nova de trinca, un llit enorme i una zona de canviador amb tots els estris pel nounat. També estava el moisés preparat amb una noteta i un ninotet de benvinguda.
De tan en tant notava un lleu doloret com de regla, totalment suportable.
Em vaig baixar una aplicació per l’iphone per contar contraccions, i imagineu-vos si eren suaus, que no sabia molt bé ni quan començaven ni quan acabaven...El que si que notava, és que si estava asseguda a la pilota o al sofà, quasi no les notava, en canvi si em posava dreta, la cosa s’activava més, o com a mínim això semblava, per tant, si feia uns quants minuts que no notava activitat, em posava dreta i de seguida començava a notar el doloret.
Sobre les 17.00h va entrar una infermera de planta a preguntar com anava la cosa i ens va trobar a mi i al Jordi rient:
- “Uf! Si que estàs fresca! Això no deu avançar gaire...”
- Això mateix penso jo....dec estar estancada!
Als pocs minuts d’aquella conversa, va aparèixer una llevadora, molt joveneta i molt discreta i em va demanar si em podia fer un tacte per veure com anava la cosa. JO vaig assentir, tenint claríssim que la resposta seria que allò s’havia aturat.
- Ui! Doncs si que vas fent feina si! Ja estàs de 6cm!
No m’ho podia creure! De 6cm? Però si ni me n’havia adonat!!!
Resulta que a un curs que vaig fer d’un cap de setmana pel part natural, la profe ens va dir, que per saber com anàvem amb la dilatació només s’havien de mirar les nostres frases:
Si estàvem de menys de 4cm, raonariem i parlariem amb prou propietat
Si estàvem de 4cm a 7cm, les frases serien curtes, queixoses i contundents
Si estàvem de més de 7cm, no hi haurien frases, tot serien ordres i monosíl•labs.
Per això em va estranyar tant sentir-me tan “en forma” estant de 6cm...en fi!
Va venir un camillero i vam baixar a la sala de PART NATURAL.
Allà em va rebre una 3a llevadora, també molt jove, es va presentar i em va ensenyar la sala:
Hi havia un llit articulat, una cadira de parts, un columpi amb el fular, banyera, pilotes, llum ténue i un petit aparell de CD.
Em va dir que em posaria una estona els monitors (inalàmbrics) per veure com anaven les contraccions, aleshores, li vaig demanar d’anar a fer pipi i em va dir:
“ Cristina, no tinguis pors ni vergonyes, jo estic aquí 100% a la teva disposició, no tu a la meva, o sigui que qualsevol cosa que vulguis o necessitis, demana-la”
Ostres! No m’ho podia creure!!!!!!!!!! Era veritat tot allò??? Realment estava a un hospital i allò era el meu part?
Les contraccions cada vegada eren més seguides i més fortetes, però molt i molt suportables.
Vaig sortir del lavabo i em va posar els monitors, com que em movia bastant amb les contraccions em va dir que m’aguantaria els sensors, ja que amb els meus moviments els resultats sortien alterats i els gines ho veurien per la pantalla (resulta que els monitors van per wi-fi i si sorgeixen problemes, els gines desde una altre sala ho veuen i entren per intervenir) i no volia que entressin si no era 100% necessari.
JO vaig agraïr molt el seu gest i vaig intentar no moure’m gaire per ajudar a que tot sortís correcte. Va observar que tenia unes contraccions llarguíssimes i es va estranyar que les portés tant bé:
- Ostres Cristina, és increïble que estiguis tant tranquil.la, tens unes contraccions molt fortes!
La veritat és que ja començaven a fer pupeta, però jo estava molt concentrada i conscienciada, i suposo que m’ho havia imaginat tan terrible, que no va ser per tant...
Aleshores em va demanar si em podia fer un tacte i li vaig dir que si.
- Ja estàs de 8cm! Bravo!!!!et ve de gust entrar a la banyera?
I tant que em venia de gust! Estava d’un subidón brutal! Ja havia fet 8 cm! Quasi sense patir, en un ambient immillorable, amb el Jordi ajudant-me a respirar i aquella llevadora que es va passar el part arrastrant-se pel terra perquè jo pogués estar còmode...Un bany calentó i relaxant és el que necessitava per acabar la feina!
Vaig entrar a la banyera i allò estava de vici! EM van baixar les llums i em van posa musiqueta suau...El Jordi no parava de xerrar i fer preguntes nervioses a la 2a llevadora (la que m’havia fet el tacte a l’habitació, que va resultar ser una aprenent),
La cosa es va començar a posar més dura i jo els vaig demanar que callessin i que em deixessin al meu rollo, alehsores les dues llevadores van marxar i ens van deixar sols...
Tot era perfecte: Quan venia una contracció jo em submergia sota l’aigua...
De cop van tornar a entrar i em van demanar si em podien posar els monitors per veure el cor del petit/a: Tot anava perfecte, i de cop...
Una contracció súper bestia que va fer que notés com tot el meu cos es contreia, no sabia com posar-me..aquell dolor va començar al ventre i es va estendre per totes els meus músculs...Jo agafada a la barra de la banyera vaig començar a cridar...La contracció no marxava i jo em pensava que em tornava boja! De sobte va començar a desaparèixer poc a poc...
La meva reacció va ser de bloqueig. Com podia passar d’estar gaudint i de sentir-ho tot sota control a notar aquell dolor insuportable q....i de cop una altre vegada!!!aquell dolor va començar al ventre i em pujava per tot arreu, jo l’unic que vaig poder fer va ser posar-me a 4 grapes i cridar que NO!!!!!
- NO, NO , NO, NOOOOO!!!!!!!!que pari siusplauuuuuuuu! NOOOOOOO!!!!
I mentre em negava a mi mateixa el que estava passant: PLOFFFF!!! Vaig notar com alguna cosa petava dins meu, em vaig espantar, em vaig quedar blanca, i de cop vaig notar molt de líquid i sang: Era la bossa!!! el globus havia acabat de petar! JO ja ni me'n recordava de la bossa d’aigües!
Tal i com va petar la bossa, vaig notar una forta pressió sobre el periné.
La llevadora em va veure la cara i em va dir:
- Estàs completa, has de sortir de l’aigua JA.
Jo evidentment estava flipant en colors...com havia de sortir d’aquella banyera amb aquells dolors insuportables! Em mataria!!
Li vaig fer saber a les llevadores i van decidir que em traurien elles i el Jordi...i entre els tres, van aconseguir que sortís d’allà...
No sé com vaig arribar al llit i m’hi vaig estirar de costat, agafant al Jordi per les cames i mossegant-li les costures dels texans.
Estava presa del pànic...aquell mal no me l’esperava, i menys així tant de cop! Em vaig acabar de bloquejar i vaig tancar les cames molt fort...Les contraccions venien una rere l’altre sense descans, i ja em veieu a mi, mirant al Jordi desesperada i dient:
- Jordi...que l’hem cagat!!!joder! merda! (i tots els tacos del món)...qui em manaria a mi! Punxeu-meeeeeeeeeeee!!!!!!!!!
La llevadora em va intentar animar, i em va demanar fer-me un tacte per veure com estava el petit/a d’amunt i jo li vaig dir que no, que no em toqués! El Jordi va intentar fer-me massatges al ronyons i també li vaig dir que ni se l’acudís tocar-me un pèl...L’aprenent de llevadora s’ho mirava tot de lluny i jo només podia dir que NOOOOOOOOOOO i tancar les cames ben fort dient que d’allà no sortiria res més!
Quan una de les contraccions infernals va marxar, la llevadora ràpidament es va posar molt seria però molt dolça i em va dir:
- Cristina, ja ho sé, és insuportable, però abans estaves molt concentrada i ho feies molt bé. Ara estàs bloquejada. No pots parir amb les cames tancades i això ja no té marxa enrere...Mentalitzat, respira fons i diga’m què vols fer.
Menys mal d’aquelles paraules, d’aquell to segur però entranyable...Menys mal d’aquella llevadora...Vaig respirar i li vaig dir que si, que canviéssim de posició. Em va oferir la cadira de parts i em va semblar una bona idea.
Em van asseure allà i el Jordi es va posar darrere meu. Em van suggerir que m’agafés ben fort del fular i que empenyés amb la següent contracció, però era impossible...Seguia morta de por! No volia ni pensar com seria de fort el dolor quan aquell cap sortís d’entre les meves cames...Per tant, quan em deien que empenyés, jo “ho feia veure”...
Em van posar un mirall i quan vaig veure un trosset de cap, en comptes de motivar-me em vaig bloquejar més...però de cop una super contracció em va recórrer el cos sencer, i jo no vaig poder evitar empènyer una mica i per sorpresa meva em començava a sentir aliviada, per tant vaig empènyer més fort...Estava tan agafada a columpi que el meu cos s’aixecava i el Jordi tenia que aguantar la cadira perquè no volqués!
De sobte vaig notar com el cap del petit/a em `partia en dos...estava coronant i el sentiment de que allò no seria capaç de repetir-ho es va apoderar de mi i aleshores amb un crit que encara ressona dins els nostres caps vaig empènyer amb totes les meves forces, i vaig sentir com em MORIA! Era com si abandonés el meu cos i em veiés flotant a aquella sala i sentint un crit que no sortia de mi...ni tan sols era la meva veu! El cap va sortir i la llevadora va cridar que parés, però no podia, estava fora de mi, totalment descontrolada i posseïda pel moment! Vaig seguir empenyent i vaig notar com les dues espatlles del petit sortien de mi, i de sobte un cos relliscós sortia d’entre les meves cames...JO seguia cridant com una boja, presa del pànic, el dolor i l’emoció de que allò s’acabés, i de sobte, el Jordi, em va “despertar” dient:
Cris! Para! Para! Que ja està! Mira’t!!!!!
Vaig deixar d’apretar el fular, vaig deixar d’empènyer, vaig obrir els ulls, i allà estava...Damunt del meu pit...UNA NENA! UNA NENA!!!!!
EL Jordi plorava i jo...jo ja no sé ni el que sentia...
Ja estava...ho havíem aconseguit!!!havia parit a la nena més preciosa del món, acompanyada de l’amor de la meva vida i de dues llevadores que es mereixen el cel i les estrelles...La meva princesa MARIA havia sortit en un sol pujo...
Al cap d’uns minuts, em van ajudar a aixecar i em van posar al llit per revisar-me i que expulsés la placenta... EM van mirar i estava intacte...cap punt, cap ferida...La placenta va sortir soleta.
Ens van deixar una estoneta sols i després ja ens van pujar a tots tres a l’habitació.
Ara que ja han passat uns dies, us puc dir, que aquest part ha estat l’experiència més potent que he viscut mai. Els moments de l’expulsiu van ser súper salvatges, però als 5 minuts d’haver parit ja no tenia cap mena de dolor. El que si que he de dir, és que després de llegir tant sobre el part natural, per res del món me l’hagués imaginat així... NO vaig sentir el “planeta parto” (allò que diuen que del dolor, desconnectes i deixes de ser conscient...) . No vaig notar el famós “anillo de fuego” (es veu que quan el cap corona notes com foc, però clar, jo no li vaig donar temps)... La dilatació va ser dolça i plàcida i en contra, l’expulsiu va ser horrorós (jo havia llegit que sobretot en els segons parts, la dilatació era molt més dura que l’expulsiu)...
Només tinc paraules d’agraïment per les meves llevadores i per tot el personal que ens va atendre. Vam tenir una estança fantàstica i repetiria amb els ulls tancats.