Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

lunes, 6 de agosto de 2012

Mareta meva, vull un petó!

Ai mareta meva... Doncs no, no en sé de política, ni d’economia, ni de la majoria de seccions d’un diari, i si, em fa vergonya dir-ho…però és així. Cada dia intento aprendre, però no entenc res, és com si em parlessin en xinès… Surto al carrer, o veig el telenotícies i al·lucino de veure com està el món…Com està la raça humana…Ens trepitgem els uns als altres sense miraments, sense remordiments…tot és un anar i venir, un xantatge continuo, frases només amb condicionals, un donar esperant SEMPRE alguna cosa a canvi… I quan hi penso em ve al cap la frase “NO lo cojas que lo malcrías”, “déjalo llorar”, “el biberón es más cómodo”, i un llarg etc. Si, potser no hi té res a veure, però com volem que les coses vagin bé, si repudiem el contacte humà? El Facebook, gran aplicació que t’omple d’amics....Però m’és d’un m’ha dit varies vegades: “aix, mira que feia temps que no ens veiem, però com que vaig veient fotos és com si ens trobéssim cada dia”... Ostres! No us fa pensar tot això? Estem deixant de tenir contacte! I ens saciem amb 4 fotos del Facebook...Jo mateixa, sé el dia a dia de molts dels meus amics, i a vegades, sense adonar-me-n, ja no sento la necessitat de tenir-los a prop, perquè estic saciada d’ells...i m’entristeix veure en què m’he convertit... Sembla que avancem a passos gegants cap a una vida de soledat i de fredor, d’inhumanitat...fa por... L’altre dia, una senyora, li deia a una altre tot mirant-se una noia que donava el pit a un nadó de poc més d’un any: “ahora etsá de moda dar teta a ninos mayores” Com? Que està de moda? És ALLETAR senyores! S’ha fet tota la vida! I per sort, cada vegada s’estudia més l’alletament matern i arriba cada dia a més persones...és una SORT, no és UNA MODA! Mare meva....quin desastre... Durant generacions, els “secrets” de la criança, passaven de mare s a filles, de veïnes a amigues, d’àvies a nétes, a les hores de descans, o de safareig, o quan la mare acompanyava a la seva filla durant tota la gestació... Ara, a part que és impossible perquè les dones ja no tenim aquells moments tan femenins, tan nostres, perquè és molt més important parlar de la “crisi mundial” de l’atur o de la xerrameca al congrés de diputats, ara, només es diuen bulos, que passen de mares a filles: No tens prou llet, deixa’l plorar 10 minuts que així se li eixamplen els pulmons, No l’agafis que després no se’t desenganxarà mai més... Lo que més em fa emprenyar és que després pretenem que els nostres fills siguin solidaris amb els altres, carinyosos amb nosaltres, respectuosos amb els de més enllà, en canvi nosaltres , a l’hora de criar-los, només volem que no plorin, que dormin 12 hores seguides, que s’estiguin al cotxet ben calladets, donar-los hi un biberó no sigui que les tetes ens quedin penjant ah, i el part com més ràpid i indolor millor.... Les dones, ens menyspreem les unes a les altres...ens menyspreem a nosaltres mateixes...No sé qui, i no sé com ha fet que ens convertim en màquines i si per casualitat de la vida, ens desviem del què toca i agafem el nostre fill en braços, li donem pit als 3 anys o volem un part natural, ens tatxen de hippies (que consti que no hi tinc res en contra dels hippies), de sectàries, de massoques i un llarg etc. Es pretén que una dona treballi 8 o 10 hores diàries, que criï als seus fills, que satisfagui al seu marit, i que a més a més, mai perdi el somriure, sempre estigui guapa, es vesteixi amb tratge jaqueta, porti uns tacons ben alts. La pedicura impol·luta, tingui els pits i el cul ben ferms i que la panxa estigui ben xuclada endins.... Però qui coi us penseu que som??? I el pitjor de tot això és que la pressió més forta en aquest sentit la posem les pròpies dones...Som nosaltres les que ens tirem pedres sense parar les unes a les altres... què coi ha passat aquí? L’altre dia, amb una amiga (Lidia) ho parlàvem...Ella m’explicava que la forma natural d’una dona, té els seus malucs i la seva panxona, igual que tenim nas, i ulls, i peus i mans...perquè atenció,: Les dones tenim ÚTER! Sisisisissi! Per si no ho sabíeu, tenim un aparell reproductor que està guardadet entre el púbis i el melic, i no, no és virtual, per tant és ben lògic, que les dones tinguem aquesta panxona i no entenc perquè carai, ens la voleu amagar! Per altre banda, tenim pits, i els pits o mames tenen una funció VITAL pels nostres fills, i és la d’alimentar, i la de donar amor. Com a funció vital no s’entén deixar de cul a terra a tot mascle que passi pel devant i ni omplir els mini-trianglets del biquini de moda...no, la funció dels nostres pits és alletar als nostres fills...i si hi ha dones que no ho volen fer, em sembla prou respectable, però respecteu també a les que SI que ho volem fer, i no només a les que volem alletar 6 mesos, sinó, a les que ho volem fer 2, 3, 4 anys o els que sigui...perquè la frase de “Nena, et quedaran els pits com a panses”, ja cansa. I si agafo els meus fills en braços, és perquè els ESTIMO, perquè m’ho demana el cos i perquè m’ho demanen ells, i com que no cremen, ni punxen, simplement els abraço i els agafo, i me’ls poso a la bandolera encara que pesin 13 kgs. A qui faig mal? A ells? Em penso que no....Només intento respectar-los. Fer-los créixer feliços., acompanyar-los, donar-los-hi la mà... Estic farta de pujar el carrer amb els nens en braços i que el cambrer del bar de davant o la veïna de darrera sempre es dirigeixin al meu fill de 2 anys dient-li amb un somriure de sorna: “oyeeee, que tu ya sabes caminar eh...a ver si dejas a mami tranquil·la....” Quina ràbia! Però què més els hi dóna a ells? Que els afecta en algun sentit que jo porti als meus nens en braços? Quina mania! En fi...que m’encenc, i tot aquest rollo, només era per dir, que el contacte físic és molt millor que el contacte per e-mail....Que la presencia “en cuerpo y alma” és molt millor que les fotos etiquetades, que les dones, sóm dones, no robots i que els nens són nens i han de créixer lliures, jugant i sent estimats, petonejats i abraçats per la seva família, i a qui no li agradi, que faci un blog, però que deixi d’emprenyar.