Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

miércoles, 15 de junio de 2011

Tot és qüestió de prioritats...

La Cris, aquella cabra boja que no parava mai quieta...
Aquella bandarra que sempre estava de parranda...
La mala influencia...
L’amiga que treballava de nit...
La Cris, aquella noia que mai sabia el que volia...
Que va estudiar de tot però no va estudiar res...
La Cris, aquella que SEMPRE feia el que li donava la gana...
De tot menys estable, de tot menys seriosa...

Jo, que sempre havia tingut molt clar el que volia, encara que tothom pensés el contrari, ja que cada dos per tres canviava d’opinió, tenia clar que volia fer el que volgués en cada moment: Volia ser Hostessa?Cap problema... De cop me’n cansava i volia ser Dissenyadora? Doncs som-hi...De cop no suportava el Disseny i volia entrar a la universitat? Doncs apa! I de cop decidia que volia anar-me’n d'aquí per marxar cap allà? Doncs me’n hi anava...i??? I quin problema hi havia? Sempre he sigut autosuficient, no?
El comú denominador que hi havia en aquesta història, era les ganes de tenir el meu propi bar;
Si, he fet moltíssimes coses que mai he acabat, però sempre he treballat, i pels que em tatxen d’inestable, els recordaré, que quasi sempre m’hauran vist darrera d’una barra amb una coctelera a la mà, o no?
Però ara tot ha canviat...La Cris inestable, sovint “fiestera”, una mica borratxina que tenia ganes de cruspir-se el món amb patates, ja no vol ser la única protagonista de la seva pròpia vida:

Un matí, dues ratlletes a la finestreta d’un test li anunciaven que seria mare, i tot aquell món que s’havia construït va desaparèixer...PER FI!!!!
Per sort, havia arribat el meu moment, el moment en que les coses banals i sense importància que havien marcat la meva joventut, s’ apartaven per donar pas al meu gran desig...aquell desig ocult darrera d’aquesta façana de “tia feliç”...el desig de ser mare;
No s’és mare quan el teu fill treu el caparró d’entre les teves cames...s’és mare, al meu entendre, des del moment que els teus ulls observen dues ombretes en un test d’embaràs;
En aquell moment, asseguda a la tassa del wàter, vaig passar de ser la TIA FELIÇ a ser la MARE FELIÇ;
Totes les meves preferències, totes les meves neures i tots els meus plans van desaparèixer...
Durant l’embaràs només vaig ser capaç de pensar en el bitxillu que duia dins...
Hi ha dones, que a vegades descriuen aquesta sensació com una lluita amb el seu “jo” interior...a vegades hi ha dones que ho passen malament perquè deixen de ser “persones” i només són mares...
Només???? Però no creieu que és increïble?????
Per mi, aquest nou títol no va ser cap lluita, va ser un canvi totalment plàcid i dolç...el meu nou paper a la vida m’encantava...deixar de donar la nota, i que un altre fos el protagonista de la meva vida va ser brutal...
Quan El Xavi es movia dintre meu, era com si la vida m’acariciés per primera vegada...les sensacions d' harmonia, natura, instint...m’envaïen i em segueixen envaint a cada moment...és fantàstic...
El dia que vaig parir va ser espectacular...bé, ja us en vaig fer 5 cèntims a l’entrada de Parts... però en aquella entrada parlava més des de la perspectiva "clínica"...
El moment de trencar aigües va ser per mi un dels moments més emocionants de la meva vida: la llarga espera, no només de 9 mesos d’embaràs, sinó de tota una vida desitjant ser MARE, arribava a la seva fi...Quan el caparró del Xavi va sortir, només tenia ansietat...necessitava amb molta urgència que me’l posessin al damunt...
La història només havia fet que començar...(No vull desmerèixer 28 anys (edat en que em vaig quedra embarassada) d’una vida plena d’històries i de moments inoblidables, simplement, ara, no sé si és perquè encara fa molt poquet que ha nascut el Xavi, ho veig tot molt llunyà, inclús petit...)
Quan el vaig tenir sobre el meu pit, aquella olor a vida va fer que plorés i plorés d’emoció, de felicitat, d’amor...
Quan se’m va enganxar per primer cop al pit i vaig poder alimentar-lo de mi mateixa el món es va fer minúscul....res tenia importància, només ell...el meu fill...que sense saber res de la vida, menjava i creixia en qüestió de segons i a mi em feia gran...molt gran...
Quan vam arribar a casa després de tres dies de clínica, va ser com un sospir llarg i profund... Per fi érem els 3 (i el Quillo evidentment) a casa...junts...mai ens podria passar res, perquè acabàvem de formar un FAMILIA...jo em sentia forta com una roca, i res nin ningú podria trencar aquell vincle recent format...
Els dies i els mesos han anat passant, i cada dia aprenc una cosa nova...quan el Xavi em mira i em somriu, quan dorm, quan mama, quan plora, quan xerra...és com un xute d’energia que no vull deixar de tenir mai...quan veig a son pare mirar-lo, protegir-lo, besar-lo...és emocionant...lo més emocionant que mai podria viure...i no m’ho vull perdre...
Per això aquella Cris de la que us parlava abans, s’ha transformat...ha evolucionat i ha començat la seva història de veritat;
El bar? Si, m’encanta , és la meva feina, el meu negoci, inclús el meu hobbie, però ja no és la meva vida... Ja no m’agrada estar-me de xerrera fins les mil, ni sortir després de tancar... Perquè l’únic que vull és arribar a casa...Treballar de nit ha passat de ser un horari que “tots hauríeu d’envejar”, a un “què” de la meva feina...perquè després estic cansada i no puc jugar amb la mateixa alegria amb la que jugaria si hagués pogut dormir en horari “normal”... Si, el Bar és el meu negoci, i el disfruto molt, perquè m’encanta la feina que faig,hi estic molt a gust i m'ho passo molt bé, però ja no és el mateix...suposo que és normal...
Sortir?? Em preocupa zero! L’únic que vull és anar a dormir, per poder despertar i tornar a veure aquells ullets que em miren dient-me un milió de coses a la vegada...
La parella? Gran error aquesta pregunta...amb la maternitat no s’acaba la parella! No us equivoqueu! La parella hi és més que mai...una nova complicitat, un nou vincle, una rutina trencada, un nou repte...tenir un fill és una dosis d’aire fresc!!!
Aparcar una estona lo de ser Mare per ser Dona? Que no ho sóc? Sóc més dona que mai! M’estimo més que mai!!i sabeu perquè? Perquè com he dit, ja no sóc la única protagonista...ara som tres: El Xavi, el Jordi i jo: UNA FAMILIA...i el que és més important, som una família FELIÇ.

martes, 7 de junio de 2011

Un incís...TALLER DE PORTANADONS


Bon dia!!!
Em fa moltíssima il.lusió, explicar-vos que la VAnessa (de Curreando) i jo, ehm montat el nostre 1er TALLER DE PORTANADONS conjunt de manera oficial...podriem dir-li ,si voleu, TPNCMO! jejejjee!
En fi! Que esteu tots i totes convidats el dia 26 de Juny a les 10.00h del matí; Serà un taller fet amb moltissima il.lusió i molt divertit; El taller va dirigit a tothom que vulgui saber una mica més sobre el "porteo";
Us hi esperem!

Per fer la inscripció, podeu contactar amb nosaltres a través de la pàgina del Facebook :
http://www.facebook.com/?ref=home#!/event.php?eid=151178678288363 o a través del mail: crissie_tsun@hotmail.com

domingo, 5 de junio de 2011

ENCARA NO DORM? T'està prenent el pèl...

A la meva manera de veure diria que quan parlem del tema de la son, podríem dividir els nens en 2 tipus:
- Els que dormen
- Els que NO dormen
Sí, així de simple, així de fàcil...
No cal embolicar la troca i dir que els que no dormen és perquè són uns malcriats i els que dormen ho fan perquè no reben estímuls...no cal, de veritat;
Hi ha nens que caminen als 10 mesos y altres que no ho fan fins els 18;
Hi ha nens que comencen a xerrar a l’any i altres que fins passats els dos anys no diuen ni mu;
HI ha nens nerviosos i nens tranquils;
Doncs de la mateixa manera, hi ha nens que dormen i altres que no ho fan;
Però si volem profunditzar una mica més veurem que dins de la “secció” NENS QUE SI QUE DORMEN, trobarem diferents matisos:

- Nens que dormen des del 1er dia;
- Nens que dormen des del 3er o 4art o 5è més..., però han fet el canvi ells solets;
- Nens que s’adormen i dormen tota la nit sense ajuda
- Nens que necessiten ajuda per adormi-se però dormen tota la nit
I un llarg etc fins arribar a:
- Nens que no dormien, però mitjançant un mètode conductista (tipus Estivill) han acabat dormint;

Crec que quan tenim nens que no dormen, tenim 3 opcions:
- Ensenyar-los a dormir fent servir el mètode anterior: tipus Estivill
- Tenir paciència i deixar que tots solets madurin i “aprenguin” a dormir
- Intentar ensenyar-los a dormir mitjançant altres mètodes menys “bèsties”, lo qual quasi mai funciona i acabem per triar un dels dos mètodes anteriors...

Per entendre tot el que estic dient, m’explicaré una mica millor:
COM ÉS EL SON INFANTIL??

Doncs sense esplaiar-me gaire, que per això ja hi ha webs especialitzades, dir-vos que normalment un nadó fa cicles de son d’uns 45/50 minuts, després d’un cicle d’aquests hi ha un micro-despertar, i després vindria un altre cicle; Els micro-despertars, són despertars que tenim tots, normalment uns 6-8 per nit. Nosaltres ja sabem dormir i no ens n’adonem, simplement ens estirem la manta, o canviem de postura i ens tornem a dormir sense tan sols recordar-ho el dia següent, però els nadons, no saben enllaçar aquests cicles, igual que no saben fer moltíssimes altres coses i n’han d’aprendre amb el temps;
Quan un nadó té un micro-despertar, moltes vegades, s’acaba despertant del tot , es troba sol en la foscor i com és lògic reclama la caloreta, o la veu dels papes; Necessiten tranquil•litzar-se per poder tornar a dormir, i si tu els has acostumat a tranquil•litzar-se amb una cançoneta, passejant-los, amb el pit i ballant una J, és exactament això el que hauràs de fer perquè el teu petit noctàmbul pugui tornar a dormir; A vegades, no és que els "hagis acostumat tu", sino, que són nadons, que sense braços, o sense pit, o sense la caloreta, són incapaços de tranquil.litzar-se...o sigui que és la única opció; Faig aquest matís, perquè a vegades sembla que tinguis un milió d'opcions per triar, i quasi sempre, quan el teu fill plora, l'unica manera de calmar-lo és seguint el teu instint de mare protectora, és a dir: Pit, braços, braços , pit.
Amb el Xavi he fet kms. i kms de passadissos, teta a tutti pleni, cançonetes i el que fes falta...però és clar, és molt cansat; Tots necessitem dormir, i si treballem, doncs encara és més dur...però ningú va dir que fos fàcil ser mare o pare, no?
Quan els mesos van passant i el teu nadó no dorm, és desesperant...et sents dèbil, cansat, irritable, malhumorat...Jo mateixa tremolava cada vegada que el sol es ponia..per això, et poses a investigar buscant un mètode miraculós, però companys/es...els mètodes miraculosos no existeixen...tots tenen conseqüències...com tot en aquesta vida, no?
Un dels famosos Mètodes miraculosos que fan servir milers de pares, i no només en el nostre país sinó a molts altres, és el mètode Estivill (parlant amb propietat, és el mètode Ferber, l’Estivill només l’ha adaptat al nostre país). De què es tracta?
Doncs es tracta de que el nen aprengui a tota màquina que per molt que plori els papes no li faran cas! Ho sento, però no us sembla fort??? Ja sé eh! Que no hauria de jutjar...i intento no fer-ho, però la filosofia d’aquest mètode no va amb mi...
En teoria, el nen/a s’ha de deixar al bressol, se li ha d’explicar que és l’hora d’anar a dormir (se suposa que en 6 mesos ho ha d’entendre?), se li ha de fer un petonet i s’ha de tancar el llum; El nen, com és lògic començarà a bramar, perquè necessita els papes, la seva veu tranquil•litzadora...les seves carícies...però NO. Aquest cop hem de lluitar contra tot instint i hem de dir que NO.
Primer esperarem un minut abans d’entrar a l’habitació. Un cop passat el minut, podem entrar, pe`ro no podem agafar el nen, ni deixar que ens toqui...com a molt, li hem de tornar a repetir que el que toca és dormir i hem de tornar a marxar...aquest cop esperarem 3 minuts...i així anirem incrementant el temps fins a 10 minuts; Al cap de segurament 1,5 o 2 hores el nen s’adormirà...no perquè ho hagi entès...sinó perquè estarà rendit;
El dia següent hem de fer el mateix...i en teoria ja no tardarem 2 hores, sinó 1, i cada vagada tardarem menys en poder-los adormir...
EL nen, haurà entès que por molt que demani la presència dels papes, aquests com a molt, el que faran és dir-li una frase i acabarà per aprendre: ”per molt que cridi als papes, ells no vindran...millor m’adormo, no sigui que em torni a quedar sense veu ni forces com ahir...”
I si! Evidentment en pocs dies el nen dormirà tota la nit...
Aquest mètode el mateix Estivill no recomana fer-lo servir abans dels 6 mesos, i molts pediatres no el recomanen fins l’any...perquè serà?
S'ha vist que aquest tipus de mètodes en nadons (i en nens també)provoquen 10000000000 històries que si ens llegissim quedariem esgarrifats; Desde que la confiança del nen se'n va a pique, fins a "traumes" més heavys, que surten a la llum quan el nen és més gran, estress infantil, etc.
Estic tan farta que la gent em recomani aquest mètode...tant farta!!!!!!!!!!!!!!!!!I sobretot gent que no té ni fills! o gent que tenen nens que han dormit des del 1er dia i que no saben el que és despertar-se 8 vegades en 6 hores...
la veritat és que alguna nit de desespero m’ho havia plantejat... inclús un dia el vaig deixar plorar 1 minut...Ell a la seva habitació, i jo darrera la porta amb un crono...i no m’havia sentit mai tan culpable...aquella nit vaig confirmar que allò no anava amb mi...vaig confirmar que allò és una crueltat...i vaig decidir que deixaria de provar mètodes i que deixaria que el meu fill aprengués a dormir amb el temps.
He de dir que per arribar a aquesta conclusió, abans de provar l’Estivill m’havia llegit 5 llibres diferents sobre la son infantil...ho havia provat absolutament tot..i evidentment, RES EM VA FUNCIONAR, PERQUÈ ELS NENS ACABEN DORMINT TOTS, però hi ha alguns que necessiten més temps i paciència que altres...i el meu és un dels que necessita molta paciència;

La gent, aquí tampoc ajuda gaire (per variar):
Frases com: “Ja dorm el teu fill no? “ , amb una resposta negativa, donen com a resultat, altres comentaris com:
“això no pot ser”, “t’has de plantar” , “has de fer l’Estivill”, “acabaràs malalta”, “aquest ritme no el podràs suportar”, ”Això és perquè li dones la teta”, “és que et pren el pèl”, ´”està mal acostumat”...

I sabeu què? Doncs que seria molt més fàcil i molt més suportable dur aquet ritme, si de tant en tant, canviéssim la cançoneta de sempre per aquesta altre:
“vinga Cris!Ànims”, “Vinga Cris, que aviat dormireu”, “ànims, què són uns quants mesos, comparats amb tots els anys que portes dormint?”, “Va, que aquesta nit segur que és la bona”"ànims, ho estàs fent molt bé...una mica més de paciència que aviat tornaràs a dormir"...
Però no...sempre matxacant...en fi!!!!!!!!!!Som així...

Doncs res, per acabar, explicar-vos que tinc un fill meravellós, que sempre està content, que em fa unes abraçades màgiques, que menja súper bé, que està sà (amb algun moc de tant en tant), i que m’estimo amb bogeria...i que no, NO DORM, però ja ho farà...només necessita una mica més de temps...i jo, li donaré;

Bona nit...