Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

domingo, 25 de septiembre de 2011

Els nens es posen malalts...

EL nen té febre…
De seguida que el termòmetre es posa a més de 37,5ºC ja pateixes …El mecanisme de protecció es posa en marxa i l’adrenalina comença a córrer per les teves venes…
De seguida li dónes Apiretal i la febre baixa…Però a les 4h ja hi tornem a ser i aquesta vegada no són 37,5ºC sinó 38,2ºC…Acte seguit penses que si no aconsegueixes fer baixar al temperatura aniràs al metge…
Tal i com preveies, en pocs minuts el termòmetre indica 39ºc…
Vas a urgències, t’atenen prou ràpid, ja que parlem d’un nadó.
L’ausculten, li posen el termòmetre, li miren la rigidesa del coll, les amígdales i les oïdes: “Tot bé, deu estar incubant alguna cosa. Si en 48h segueix amb febre, porti’l que ens el tornarem a mirar; De moment alterni Dalsy i Apiretal cada 4h si la febre persisteix”;
Tu, amb cara de poc convençuda te’n tornes cap a casa amb la sensació d’haver perdut el temps…És el teu fill…i té molta febre…no se n’adonen aquests metges?
A la nit el nen es posa a més de 40ºc. Li poses tovalloles tèbies pels canells, el front i l’esquena, però la febre només baixa un grau. Ell plora sense forces i tu, l’únic que pots fer és tornar-li a enxufar el Dalsy i fer-li carícies d’amor…xiuxiuejar-li a l’orella com te l’estimes, I cantar-li una cançó. Ell poc a poc torna a adormir-se, però tu no pots…penses en com de malament deu estar-s’ho passant…penses que no sap parlar i per tant no pot dir-te què és el que li fa mal o li molesta…no et pot dir el que necessita…Al cap de ¾ d’hora un ploriqueig t’alerta i et fa una breu sinopsi del que passarà aquella nit: Febre amunt, febre avall, voltes, canvis de bolquers i de samarretes…Apiretals, pit, pit i més pit…El resultat, una nit sense dormir i un nadó igual de malaltó que ahir…a mig matí la febre es dispara…ja estem a 40,8ºc…Tornem a urgències, això no és normal…Aquest cop canviem de clínica, no sigui que no ens vulguin atendre perquè no han passat les ditxoses 48h.
La mateixa historia: Coll, oïdes, pit…tot correcte. I la febre? Doncs deu ser un virus de guarderia em repeteixen. Solució: Antitèrmics alternats cada 4h i esperar 48h per valorar l’evolució;
Tornes a sortir d’aquella clínica amb la sensació que només TU et preocupes per aquell bitxet de 16 mesos. Alguna trucada de ta mare per interesar-se, però poca cosa més. EL món segueix girant i tu et sents SOLA i INCOMPRESA.
El dia succeeix igual que l’anterior: pujades i baixades de temperatura i alguna trucada...
La nit es repeteix, i al matí tornem a posar el termòmetre sabent el que ens espera, ja que les nostres mans senten aquella temperatura de manera quasi exacte, i les poquetes ganes de menjar i les ulleres del petit et fan saber de manera precisa que la cosa no millora; Tornem a estar a quasi 40ºc. Esperarem a després de la migdiada per portar-lo al primer hospital (ja han passat les 48h de rigor). Mentre el teu petit, per fi, dorm una mica, decideixes MENJAR (portes dos dies que se t’oblida que ets humana i necessites aliment per sobreviure). Obres le nevera, però és BUIDA…NO pots anar a comprar amb un nadó a 40º de febre…ningú a la vista per ajudar-te…Al final decideixes que el menjar pot esperar unes horetes més, i amb quatr galetes enganyes l’estómac.
Ara ja començaré a parlar amb primera persona, ja que aquí intervenen altres factors particular i rellevants…
EL meu fill es desperta ploriquejant i evidentment segueix amb febre; Torno a repetir l’escena de l’hospital amb l’esperança que , sent la “segona” vegada que el visito, s’hi escarrassin una miqueta més.
Quan arribo i m’atenen, els explico la historia i l’evolució; EL metge, sense mirar-me els ulls, pren notes a mà i després es disposa a fer la •revisió”: ulls, orelles, pit i gola: Tot està correcte. Serà una febrada produïda per un virus de guarderia;
- Ja, contesto jo, però això ja m’ho van dir fa més de 48h i el meu fill no menja, no dorm i té moltíssima febre;
- Doncs, (em contesta el metge), segueixi igual: Antitèrmics i molts líquids, i la febre ja marxarà…
JO marxo a casa amb una sensació d’impotència brutal. El telèfon no dóna senyals de vida, o sigui que avui tampoc podré anar a comprar; També podria trucar jo i demanar ajuda…Però tothom sembla tan ocupat, que prefereixo “no molestar”. Noto que em marejo una mica…és clar! La meva sang va cap al cigronet que creix dins meu, i jo sens menjar! Seré burra!!! Paro al bar del costat i demano un menú per endur…Que bé que em senta!!!estic molt millor!!! Després he d’anar a treballar i plegaré tard…només de pensar-ho ja m’agafa de tot;
El dia passa, i quan ja ha passat arriba el Jordi, però no puc espatarrar-me al sofà, que són les 19.00h i he d’anar a treballar!!! Arribo a la feina, i em sento culpable,perquè per fi, començo a relaxar-me…per fi desconnecto una mica dels termòmetres, dels Apiretals i dels banys tebis…
Igualment, em trobo abatuda, i no aconsegueixo deixar de pensar com estarà el meu Petit príncep…
A les 2.30h arribo a casa, pendré un got de llet abans de ficar-me al llit…De cop, quan obro la nevera per agafar l’ampolla, uns crits de socors i un “mama, mama” impedeixen que pugui seguir amb el “meu moment”. Corro cap a l’habitació, i vestida m’acurruco al costat del petitó, que bull…li poso el termòmetre i estem a 40,5ºC…Li enxufo un Dalsy i un biberó, no vol el meu pit, té massa sed i amb el meu embaràs no produeixo prou llet…em sento culpable no sé ben bé perquè…si per haver passat mitja nit fora de casa, si per no tenir llet, si per estar cansada o si per desitjar dormir…
Aquesta nit hi ha una mitja de 2 despertars cada 3h…és esgotador…però hem millorar respecte les últimes dues nits. A les 8 ja estem de peu…No sé ni quants dies han passat, 3 o 4? Potser 4…
En fi…Ara, cada dia es repeteix…Cada dia vaig al metge i em diu el mateix...sempre he d’esperar 48h…Vaig a treballar i cuido del meu petit, que no hi ha manera que li baixi la febre…
El cap de setmana comparteixo tot això amb el Jordi, però avui ja és diumenge nit , el 5è dia i demà és dilluns: El Xavi seguirà tenint febre i jo tornaré a estar i a sentir-me sola…i quan penso en aquesta sensació, només em ve al cap que d’aquí a 4 mesos tindré un altre petitó que dependrà totalment de mi, del meu estat d’ànim i de la meva força física…i, hi ha moments que penso que no podré, però m’equivoco, perquè si que podré, oi? És el que fan les mares…

martes, 20 de septiembre de 2011

EL segon ja està "al forn"...Mites que m'atreveria a desmentir!

Quants mesos esperant poder tornar a sentir totes aquelles coses…La il•lusió, l’ànsia, emoció, la intriga, la por, l’eufòria...Quantes ganes de tornar-me a fer un Test d’embaràs, i esperar que aquella súper ratlleta es faci físicament real!

Mesos plens de contradiccions, doncs el desig de tornar a ser mare m’envaïa cada dia amb més força, però les ganes de seguir criant al meu petit Xavi sense condicionants frenaven que pogués succeir…
Sí! És l’únic que puc dir en contra del pit! Donant el pit no tenia regla, i si no hi ha regla no hi ha ovulació, si no hi ha ovulació, no hi ha òvul, i si no hi ha òvul no hi pot haver fecundació…
Això no passa sempre eh! No us espanteu! Hi ha moltes dones que donen el pit i tenen la menstruació…però també n’hi ha moltes que no…i aquest era el meu cas… i aquí la gran pregunta: Què pot més, el desig de donar-li el millor al teu fill (i no em digueu que amb 14 mesos de Lactància ja en tenia més que suficient) o el desig de tornar a ser mare? Per sort, i mentre em decidia (amb 5 mesos guanyant el desig d’alletar) per fi va aparèixer la meva estimada menstruació!
Per sort, (dic per sort perquè els que em coneixeu sabeu que sóc molt impacient) tot va ser molt ràpid I el positiu va aparèixer en un obrir i tancar d’ulls!
I aquí és quan per fi puc entrar dins del món de “La Maternitat per segona vegada”, i puc començar a desmentir mites!
MITE I:
“ El segon no fa tanta il.lusió com el primer”
Ostres! A qui se li va acudir dir això? No devia ser una mare!!!!!!!!!
Amb el primer embaràs vaig tenir un milió de sensacions , i una d’elles era que tota anava molt ràpid i que amb la quantitat de dubtes que tenia no podia disfrutar plenament de tot el que m’estava succeint…
Les ganes de tenir un segon fill són brutals i les ganes de repetir panxulina per poder disfrutar de totes i cadascuna de les sensacions amb més experiencia i menys dubtes, també.
I ara ho corroboro: Totes les sensacions segueixen sent espectaculars i ajuda molt tenir alguns dubtes resolts, encara que te’n sorgeixen molts d’altres…

MITE II
“ Amb el segon no tens “l’ansietat del 1er trimestre””
MENTIDA!!!!!!!!
HE tingut por…moltíssima por, i potser més que abans i tot, perquè abans, innocent de mi em pensava que tots els riscs s’acabaven al complir la setmana 13 i ara me’n adono que no és així; Ser mare a part d’ensenyar-te un munt de coses i d’obligar-te a estar informadíssima, també t’obre a un nou món d’altres mares que t’expliquen les seves experiències, i veus de ben a prop com per desgracia hi ha moltes mares que perden als seus petits a la setmana 13 , 20 o 34…és igual…La qüestió és que pot passar de tot i és una merda saber-ho…

MITE III
“Tranqui-la, si amb el 1er embaràs vas trobar-te bé, amb els altres serà igual”
La que va dir això va tenir molta sort, però per desgracia és només una experiència més…
La meva és que amb el Xavi no em vaig adonar de res…l’únic símptoma que tenia era una panxa descomunal i unes ecografies que donaven fe, gràficament, que dins meu hi creixia un bitxillu, i aquest cop: Bufff!!!…
Nàusees (res de matutines…matí,migdia tarda i nit), suors fredes, marejos, mals de panxa, mals de cap, ansietat…pfff….un desastre!!! I evidentment pixera continua i son…moltíssima son…
La diferencia amb aquest segon embaràs, és que amb el primer, si tenia son dormia, i si tenia pipi, doncs a córrer cap al lavabo…en aquest cas tinc un marrec de 16 mesos que controla la meva vida, amb lo qual, de dormir i pixar quan vull (perdoneu ser tan explícita i poc fina): TURURUT VIOLA!

MITE IV
“ Si estàs embarassada has de deixar de donar el pit”
No negaré que donar el pit embarassada, en el meu cas i en el de moltes mares, és força molest…Les hormones fan que tinguis molta sensibilitat als pits, i tenir un enano “xucla que te xucla” doncs no ajuda. Però una cosa és que faci mal o que molesti i una altre molt diferent és que no puguis.
Molts nens es deteten durant l’embaràs perquè la lleteta canvia de sabor i/o perquè a meitat d’embaràs la producció de llet baixa, però molts d’altre no ho fan, i la mare segueix donant el pit. Un cop nascuda la segona criatura, fan el que s’anomena “lactància en tàndem” , és a dir: Donar el pit al nadó i al fill gran.
Hi ha la creença que com que donant el pit provoques oxitocina (hormona que, en part, provoca contraccions uterines), doncs que embarassada no pots seguir alletant, ja que pots provocar el part; S’ha demostrat que la quantitat d’oxitocina que provoca una mare alletant al nadó, és similar a l’oxitocina que provoca el cos quan té un orgasme….amb lo qual tampoc es podria fer sexe durant l’embaràs i quasi tots els ginecòlegs ho recomanen a no ser que hi hagi algun problema.
Doncs amb el pit igual!

A mida que avanci l’embaràs segurament podré desmentir molts més mites, de moment, amb 16 setmanetes ja n’hi ha prou, no?
Només, m’agradaria afegir que això de tornar a tenir un petitó creixent dins meu és una autèntica passada! Que si ja m’havia tornat una mica freaky amb el primer, ara m’hi tornaré molt més.
Ara, cada dia tinc més ganes de saber cosetes i de posar en pràctica tot allò que no vaig fer amb el Xavi per falta d’informació.
També tinc molta por...por de si seré capaç de criar a dues criatures...
Por de la reacció del Xavi quan neixi el seu germanet/a...
Por de tot, però estic tan il.usionada que la por queda ben amagadeta en un racó plè de pols!!!!

Fins la propera!