Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

viernes, 21 de diciembre de 2012

Crònica d'un "Destete Fallido"


Res ha anat com pretenia…ni de lluny, ni de prop…
Quan vaig decidir donar-li el pit al petit Xavi, poc podia imaginar-me que deixar de donar-li seria tan dur, tan frustrant, tan impossible…
Etapes, etapes i més etapes…se n’acaba una , se’n comença una altra…
Fa unes setmanes vaig decidir destetar, perquè alletar s’havia convertit en un conflicte: EL Xavi està passant per l’etapa dels dos anys, la de l’adaptació a l’escola, la de l’adaptació a la Maria, la de l’adaptació a la tornada a la feina de la mama...I explota, explota i segueix explotant.
El Xavi, aquell nen tan despert, tan rialles, tan avispat, tan innocent, tan simpàtic, tan generós, s’ha convertit en un nen, que amb la meva presència només plora, només crida...Només diu NO, només llença objectes amb mala baba...només ens pega...torna a despertar-se moltes vegades, sempre plorant, sempre donant patades...És per això que havia decidit, potser de manera equivocada, treure-li el pit, perquè cada vegada que en demanava, que era molt sovint, la “tetada” acabava amb plors, crits i retrets...
Un dia, vaig fer un PROU radical, vaig decidir que era l’últim dia que li donava el pit.
M’ho vaig pensar molt bé, vaig posar damunt la taula les conseqüències, i les dificultats de decidir-ho en aquell moment tan difícil, i vaig decidir tirar endavant.
En “teoria” estaria uns quants dies demanant pit, però de seguida se li oblidaria com mamar...
A la setmana del “destete”, el Xavi em va començar a reclamar pit amb molta més insistència que dies abans...Sobretot quan la Maria mamava...Jo em mantenia ferma, però un cuquet a la meva consciencia va començar a furgar-me...Un nus a l’estómac que cada dia m’oprimia més...
Als 11 dies del “destete” ja vaig començar a sentir molta angoixa...Moltes ganes de donar-li pit...Una veu dins meu em deia: “ si els conflictes no s’han solucionat....!Si seguim igual! Si tens ganes de donar-li!...”

No podia més, però vaig intentar aguantar uns dies més, pensant que segurament ja no sabria mamar. Vaig aguantar 16 dies de continues súpliques fins que vaig dir: Fins aquí arriba el meu jo racional, necessito tornar al meu jo espontani i intuitiu, i si voleu que us digui la veritat, en el fons, molt en el fons, desitjava que el Xavi no hagués desaprès a mamar...desitjava que es tornés a agafar amb força, desitjava consolar-lo d’aquella manera, ja que no es consolava de cap altre...i...Si! va arribar el moment:
Com tantes i tantes vegades durant aquells dies, em va demanar pit, i en comptes de dir-li que no, em vaig aixecar la samarreta., me’l vaig asseure a la falda i li vaig oferir. Ell, de seguida s’hi va posar bé i es va posar a mamar, mirant-me amb aquells ullets grans i foscos...i de cop, va dibuixar un somriure amb els ulls...un somriure de plaer, un somriure de satisfacció...una mirada d’amor...Feia tant temps que no teníem un moment “de lactància” com aquell...Els dos vam estar així , en silenci, durant força estona. Va ser màgic.
Després d’aquell moment, el Xavi ja no em demanava tan pit com abans...potser una vegada o dos al dia. Jo estava molt contenta i ell també...Fins la setmana passada que es va posar malalt. Ha mamat una mitja de 8-12 vegades diàries durant tota la setmana, i ja tornem a estar igual. El Xavi plora, el Xavi crida...I jo, com sempre, plena de remordiments...Què li he fet? Perquè està així?  Perquè em pega, perquè plora, perquè crida?
Sigui com sigui, el Xavi no s’ha destetat, i realment, estic contenta que no ho hagi fet...No era el seu moment, i em penso que tampoc era el meu. Fins aquí la crònica d’un destete fallit. Gràcies per llegir-me.