Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

lunes, 21 de enero de 2013

Mareta meva, que fàcil és...


Les hores passen, els dies també i  les agulles del rellotge corren, per uns més ràpid que per altres....
Qui no té un familiar o un amic amb una malaltia greu?

Per desgràcia, tinc familiars i amics també tocats per Càncers o malalties fulminants. Uns poden lluitar, altres no dubten en fer-ho, i altres lluiten amb totes les seves forces i no aconsegueixen avançar, altres si que ho fan, i no perden l'esperança...perquè...Perquè és l'últim que es perd?
NO. 
No perden l'esperança perquè són persones valentes, lluitadores, no conformistes. Perquè tenen fills, néts, una fita, un futur. 

Abans estava conscienciada de tot plegat, però el dia que tens un fill , o dos en el meu cas, t'adones que si els passés qualsevol cosa deixaries de ser tu, deixaries d’existir.
També t'adones que no et pots permetre posar-te malalta, que no pots baixar la guarda, que no pots desaparèixer, perquè el teu paper com a mare és ben clar: Has de cuidar dels teus, els has de protegir, els has d'acompanyar durant tot els seu viatge.

Quan prens consciència de tot plegat, t'adones que és tan fàcil anar al banc de sang, extreure't un mostra i donar-la...
Potser, i només potser, aquella proveta de sang sana i vermella salvarà no només una vida, sinó una família sencera. 

És tan fàcil...

Per desgràcia, anem tan de pressa per la vida, que poques vegades tenim el temps i l'ocasió de parar-nos a pensar en tot això. En lo fàcil que és que ens toqui, en lo fàcil que és que li toqui a algun ésser estimat, en lo senzill que li toqui a algú que no coneixem de res, però que no volem que perdi l'esperança.

En fi, 

Si voleu podeu entrar aquí http://que-facil-es.blogspot.com.es/ podeu llegir, podeu pensar, podeu difondre...

Gràcies.

jueves, 17 de enero de 2013

Mareta meva, he fet un "quasi-Estivill"!



Avui he estat temptada. Molt. No us espanteu, que no faria mai el mètode Estivill, però si que he estat temptada a fallar al meu instint.
Ha estat dur. Molt dur.

Resulta que la Maria , a l’escola bressol, s’adorm sola. Sé del cert que no l’han deixat plorar. M’he passat moltes hores a l’Oreneta (Escola bressol) abans de deixar-hi a la meva filla tan petitona… I si d’alguna cosa estic segura , és que les mestres són 100% respectuoses amb l’infant.

Resulta també, que ara treballo, i no poc precisament: una mitja jornada d’aquí, unes hores de l’altre banda, ara un curs, ara … En fi, que tot el dia corro. Podria no córrer tant simplement anant a buscar els nens a les 17.00h, però si se’m fa una muntanya haver-los de deixar a l’escola, més muntanya se’m fa deixar-los quan estic a casa.

Què més?
A si! La Maria ha sortit al seu germà…El que semblava impossible: que algú pogués superar les males nits que ens donava /dona el Xavi, va i la Maria ho supera!
La Meva filleta preciosa, es desperta 1 vegada cada 50 minuts.
Fa varies setmanes, el Jordi era capaç de dormir-la movent una mica el llitet, però ara ja no.
Ara ja fa algunes setmanes que el meu futur maridet ja no col·labora amb les nits.
També fa algunes setmanes que el Xavi ha decidit tornar als llit dels papes, on evidentment és molt benvingut, però el resultat és que jo dormo feta un quatre, em desperto si tinc sort cada 50 minuts i si no tinc tanta sort, com sol passar, un peu del Xavi a la meva cara, o un moviment brusc del Jordi em trenquen els meus 50 minuts de pau.

TOTAL! Que estic feta una merda…Estic a punt de quedar-me clavada de l’esquena, tinc els nervis desfets, no dono a l’abast amb res, m’estic quedant sense memoria inmediata, m’arrastro pels racons i tinc moltes ganes de caure per la finestra i anar a parar al llit de l’hospital a veure si així dormo una estoneta (diga’m animal, pe`ro m’ha passat pel cap).

Totaaaaal! Que avui he dit: Relació NIT-TETA- MAMA s’ha d’acabar, per tant, fora teta a les nits!

Quan el Jordi ha arribat li he fet anar a comprar un pot de llet artificial, m’he armat de valor, he posat el CD de la Dàmaris Glabert de cançons de bressol (que per cert us el recomano moltíssim, és preciós), m’he assegut al sofà, i li he donat el pit a la Maria, avisant-la, que quan es desenganxés, la deixaria al llit i per molt que plorés, no li donaria més fins l’endemà…

Us avanço que ha estat un fracàs tota i absolut (cosa que no sabeu com em consola), que estic escrivint aquesta entrada encara amb la Damaris de fons i amb la Maria dormint al meu pit.

Hem estat mitja hora ben bona de plors i crits (les dues): L’habitació ben fosca, la musiqueta de fons (que no se sentia) i jo amb la Maria entre els meus braços, plorant desconsoladament mentre jo li explicava sens èxit que no era tan greu…Que només li estava negant el pit!

Només dir-li aquesta frase, he rebobinat, i m’he plantejat de nou:
Què és el pit per la Maria?

-       No, no és un xumet estimats lectors, si de cas el xumet  és el pit de molts nadons.
-       És  Amor
-       És Seguretat
-       És consol
-       És l’interruptor del son quan està cansada
-       És calor quan fa fred
-       És un refresc quan fa calor
-       És vida
-       Etc
-       I per últim, és aliment quan té gana (abans aquest punt hagués estat molt més amunt, però la Maria quan té gana es fot el que li posis al devant, sigui pit de sa mare o pit de pollastre).

Acte seguit, i tot lo de pressa que he pogut, m’he baixat la samarreta, m’he tornat a seure, m’he tret el pit , li he demanat perdó per dubtar de mi i per dubtar d’ella i sobretot per haver-nos fet passar aquesta mala estona, i  he cantat, amb la compañía de la Damaris , “Mareta, Mareta”...
I si, no m’he equivocat tots aquests mesos de mare...Aquest moment, quan la Maria s’adorm al meu pit, deixa de fer força amb els punys, i fa un sospir de satisfacció és el meu millor moment del dia. Millor que un massatge, millor que dormir 12 hores seguides, millor que TOT.
Si, he flaquejat, he dubtat de mi, he dubtat de tot, però és el que té l’esgotament... Millor no exigir-nos més del que podem donar.
Bona nit a tothom.