Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

Segueix-me via e-mail!

viernes, 28 de septiembre de 2012

Mareta meva! Quina historia!

Hi havia una vegada una super-heroïna, anónima, com les de veritat… Només sabien dels seus poders les persones que la necessitaven, però la gent del seu voltant, del seu dia a dia ni tan sols intuïa els poder que s’amagava rere aquella cuinera amb dues filles i un marit que feia més hores que un rellotge. Un dia, mentre inspeccionava la zona, un accident va succeir: Una noia, amb el seu nadó de poc més d’un mes, era atropellada...Amb les poques forces que li quedaven, la noia, que es diu Maria, va demanar llet materna per la seva nineta, i allà mateix, la Super–heroïna, Alba, va treure la seva arma, un telèfon mòbil, i es va posar a fer feina: En pocs minuts, les xarxes socials estaven empapades de missatges compartits: “es necessita urgentment llet materna”. Per sort, l’Alba no estava sola, i de seguida, el seu apreciat telèfon va comença a sonar sense parar. La Maria, ha estat moltes setmanes a l’hospital, envoltada de metges, operacions, recuperació, dolors... La Maria té molta sort: Un marit còmplice dels seus desitjos, una amiga que no s’ha mogut del seu costat, un fill de 2 anys amb sang de super-heroï, una filleta, lluitadora a més no poder que ha acceptat durant més de dos mesos alimentar-se del pit d’altres mares, i una super-heroïna que ha estat treballant sense parar des de el dia de l’atropellament, demanant llet, portant amunt i avall pots i potets, fent que les mamis donants ens sentíssim estupendes, i fent que la Maria no decaigués...També té desenes de mamis vetllant per la seva salut i pel ben estar de la seva nineta Laura...mares que no la coneixien de res, i que per pura empatia, han decidit donar als seus fills una germaneta de llet...mares que cada dia pensen en ells... La Maria és una gran dona: Valenta, lluitadora, capaç de fer el que sigui pels seus i ho ha aconseguit! Ha aconseguit que la seva filla hagi estat alimentada exclusivament amb llet materna, lluitant contra els prejudicis de moltíssima gent, dels metges i un llarg ect... La Maria avui és una mare que està relactant, procés molt difícil, dur, esgotador...i després de les operacions, del dolor físic que encara sent, de la poca mobilitat: Ho està fent!!!! Si!!! Quasi totes les preses de la Laura ja són directes del pit de la seva mare!!!! Una història increïble o no??? La pregunta que la gent es sol fer al saber d’aquesta historia és: “i no li podrien haver donat llet de fórmula? Als nens no els passa res! Creixen igual de sans i forts!” Doncs no. Si he de ser sincera, tot hi havent fet el curs de Fedalma i sabent tot el que sé sobre la Lactància Materna, jo també ho vaig pensar en algun moment... No perquè no volgués donar llet, sinó, perquè són dubtes que sorgeixen, són opcions que et planteges, i gracies a aquests dubtesm madures com a persona...evoluciones com a mare... Passades aquestes setmanes, i sobretot pensant-hi quan agafava el lleva-llets per donar lleteta a la Laura, he arribat a varies conclusions: NO, la llet de fórmula no mata cap nen, està clar, ni tan sols es posen malalts i es desnodreixen, és clar que no!!!! Però la llet materna és OR! Les persones que no ho sàpiguen, o que tinguin dubtes o que no sàpiguen fins a quin punt és millor la llet materna que la de fórmula a nivell de composició, només han deposar “beneficis llet materna” al Google i ho trobaran...A part de que la llet materna és or, els beneficis a nivell emocional són encara més extensos... i no acabaria mai d’enumerar-los... I quina mare no vol el millor per la seva filla? Però no només es tracta d’un tema de composició...em sembla que aquest tema és el de menys... La Maria volia alletar a la seva filla, i un accident ho va trencar tot... Un maleït accident va intentar (i dic intentar perquè no ho va aconseguir) trencar el vincle entre mare i filla... La Maria donava el pit a la seva nina, i va prendre la decisió de seguir-ho fent passés el que passés...i mentre ho aconseguia necessitava l’ajuda de les altres mares...quin mal hi ha? Us penseu que ens ha provocat feina, o que hem anat de cul o que ens ha molestat en algun moment? NO, NO i NO...La historia d’aquesta família unida i lluitadora, almenys a mi, m’ha donat una lliçó molt important d’humiltat, de superació, d’amistat, d’altruisme...La història de la Maria, és una de les històries amb final feliç més dura i més bonica que he vist mai...Una història que ha marcat la meva lactància amb els meus dos fills, que m’ha marcat com a mare i que sempre duré dins el meu cor. Sabeu què ha provocat aquest desafortunat accident? Ha unit a una TRIBU. Si, últimament parlo molt de les tribus... Vivim en un món on anem tot el dia esbufegant, on la societat no ens respecta ni com a mares ni com a dones, i on cada dia ens roben una mica més el nostre costat humà... Les mares estem soles, la conciliació a nivell laboral és quasi impossible, i és poc probable que així puguem criar respectuosament els nostres fills... Perquè creieu que cada dia més gent fa mètodes Estivill, que surten hamaquetes elèctriques amb diferents velocitats, que surten bolquers cada dia més absorbents, etc? Doncs perquè les mares d’avui , cada dia tenim menys temps de cuidar els nostres fills...les nostres cries s’estan criant soles... La manera, l’única manera que tenim de poder criar als nostres fillets de manera respectuosa és fent TRIBU...unint-nos, ajudant-nos sense buscar res a canvi... D’aquí surten els grups de criança, les associacions de lactància, etc...No senyors i senyores...no som sectàries...Només estem intentant unir mares, per ser més fortes i sobreviure en l’intent... Només necessitem suport moral i ho aconseguirem... Un matí després d’una nit sense dormir, amb 6/8 despertars, bressolant de peu, amb el pit fora, és molt més suportable, si el dia següent ho pots explicar, i l’oïent et pot comprendre... creieu-me. No em crec que totes aquestes mares, que deixen plorar als seus fills, que els donen biberó desde el primer dia, que els porten amb taca-taca, etc. No tinguin instint...no m’ho crec, simplement els fa falta recolzament, i quan tinguin un minutet per parar i per plantejar-s’ho, estic segura que contemplaran la opció...el problema és que la vida que portem a vegades no deixa aquest minutet de reflexió i sembla més fàcil seguir corrent.

martes, 18 de septiembre de 2012

Mareta meva, com m'agradaria que les coses canviéssin i que les dones paríssim conscientment!

Fa dies que estic bastant en contacte amb mares que acaben de parir…M’expliquen les seves experiencies , les escolto i després reflexiono: ¿Perquè serà que ens prenem com a normal, o fins i tot com a bona, l’experiència de tenir un fill en un part no-respectat? Perquè ni tan sols ens parem a pensar ni ens adonem que hem tingut un part no-respectat? Perquè no salten les alarmes del nostre instint ? Perquè no surt la lleona que portem dins? Què és aquest conformisme? Què és aquesta ignorància? Perquè som una minoria, les que lluitem perquè el part sigui nostre? Com pot ser que la immensa majoria de dones (alemenys en aquest país,) surti contenta d’un part on li han practicat un episiotomia de 10 punts, una cesària innecessària, un fórceps, una ventosa, una separació després del part de més de dues hores….? Perquè ens desitgem mutuament un part d’una hora curteta? Avui, després de parlar amb una altre mare que m’ha explicat la meravella del seu part, en posició de litotomia, amb dosis de oxitocina a dojo, amb ventosa i amb una episio de 8 punts…hi he tornat a pensar… Al final, he arribat a la conclusió que amb el part, passa com amb les botigues de roba de les grans superfícies: Totes sabem que les dependentes (i perdoneu si fereixo la sensibilitat d’alguna dependenta, però almenys a mi és el que em passa la majoria dels cops que vaig al Benetton a comprar roba pel meu fill, i tot i així, mai n’aprenc i sempre hi torno) de grans superfícies o cadenes immenses de botigues, no et fan ni cas….segurament no et diran ni bon dia quan entris per la porta, quan els preguntis per la talla que necessites i que portes més de 10 minuts buscant, sense aixecar la mirada del que està fent, et respondrà amb un “bufidu”: “todo lo que hay está en la estantería”, que és el mateix que et digui “tia pesada! Busca’t la vida i a mi deixa’m tranquila”… Segurament aniràs al vestuari i després d’una bona estona de cua, la noia que hi hagi, et donarà una fitxa , sense ni mirar-te a la cara i et farà entrar amb un gest amb el cap que et farà sentir com si estiguessis a la cua del menjador d’un reformatori, un cop t’hagis barallat amb les boles de pols del provador, on hauràs deixat com hauràs pogut la teva roba al terra, ja que poques vegades hi ha més de dos penjadors i comptades vegades i trobaràs un tamboret, aniràs a fer cua a la caixa, on amb un altre gest amb el cap, al cap (valgui la redundancia) de bastanta estona o amb un “siguiente”, et tocarà a tu…Segurament et fotran una bona clatellada, ja que articles que estaves segura que estaven en oferta no ho estarán, tot i així, trauràs la targeta de crèdit, pagaràs i amb un somriure diràs adéu... Aleshores trucaràs a una amiga i li diràs. “aix, avui estava depre, i me n’he anat de compres! Estic com nova!!! “… QUÊ????????? Ni ens parem a pensar que ens han tractat, amb perdó, com el cul, ni ens parem a pensar, que com a consumidores, tenim uns drets i les botigues uns deures, ni tan sols ens hem plantejat queixar-nos… Hem anat a la botiga amb un objectiu: comprar roba, i quan sortim, sortim amb bosses: objectiu complert, igual que quan anem a parir, només pensem que l’objectiu és tenir un nen sà i estalvi, i com que el nostre petitó està de conya, intentem oblidar l’experiencia, posem un somriure i seguin tirant endavant...com a màquines.... De vegades, però, hi ha alguna noia, que per fi es planta i ho fa: ES QUEIXA, i a partir d’aquell dia, ja mai més la tracten així, perquè si ho fan, ni corta ni perezosa, es torna a queixar, exposa els seus drets i demana un full de reclamacions, i després d’aquesta mala estona se sent bé, perquè ja no li han pogut prendre el pèl. SI, ha estat dur, ha estat desagradable i ha passat vergonya, però ja està! A partir d’ara la tractaran com es mereix i si no ho fan , ja se n’encarregarà ella de fer-se valer! Que ja n’hi ha prou, coi!!!!! I quanta gent es queixa? Molt poqueta oi? I com és possible? Amb aquest exemple, estic segura que la majoria de dones em donarà la raó…estic segura que esteu dient…”Ostres! És veritat”, en canvi, quan us parlo de les animalades que es fan als paritoris, del mal tracte al teu cos, la teva ment, la teva VAGINA! Del maltracte al teu fill, em tatxen de TAlibana! De radical! De hippie!!! I jo FLIPOOOOOOOOO!!!! Entenc que per comoditat, per por a l’autoconeixement, als enfrontaments, al dolor, etc. , hem deixat que durant anys ens fessin i ens desfessin, però ja n’hi ha PROU, no? EM sembla que com a dones, com a mamíferes, com a humanes ens hauríem d’estimar una mica més... Potser ha estat molt frívol i una mica de mal gust comparar la meravellosa experiència de tenir un fill amb anar de shopping, però no se m’ha acudit exemple més gràfic ... Perdoneu.

viernes, 7 de septiembre de 2012

Els PORTA-NADONS, mareta meva, què faria sense ells?!

Està clar que els porta-nadons són la millor manera de portar als nadons: PORTA NADONS….ja ho diu el nom… No nombraré la infinitat de avantatges que tenen vers altres maneres de dur al teu fill, ni els enormes beneficis de la posició granoteta , ni del contacte amb la mare/pare/iaia… Tot això és de calaix, i qui es vulgui informar té un munt de webs on trobarà tot el que es pugui imaginar i més, entre elles: www.kangura.com, http://porteonatural.wordpress.com/ , http://redcanguro.wordpress.com/ i un llarg etc. EL que us vull explicar és com els porta-nadons han fet més fácil la convivencia entre germans…sobretot com m’han ajudat amb el germà “gran”. Com sabeu, el Xavi és el meu sol de 28 mesos i la Maria la meva lluna que té 7 mesos… Integrar a la Maria a la nostra vida diària no ha estat fàcil. Primer, perquè un nadó recent nascut mai és fàcil d’integrar a una “rutina” que ja tens feta. Segon perquè hi ha tot de sentiments i pensaments que es contradiuen contínuament dins el teu cervell…El petit de la casa passa a ser el gran a ulls de tothom, però per tu segueix sent el petit, i la realitat és que un nen de 21 mesos no pot ser un nen gran, no li toca i no té perquè assumir-ho. El sentiment de culpa és constant: quan estàs per la nou-vinguda et sap greu no estar pel germà gran i quan estàs pel germà gran et sap greu no donar-li a la petitona tot el que “se suposa” que necessita… Totes les teories a les que t’havies aferrat es trenquen, perquè t’és impossible complir-les: Si estic fent pipi amb el Xavi no puc atendre la Maria que plora, per tant l’estic deixant plorar, i la veig allà tan a propet plorant i posant-se vermella, però estic fent pipi amb el Xavi! N’està aprenent! No puc dir-li que ho faci sol!..ostres! La Maria vol pit, i el Xavi també…sembla fàcil oi? Un a cada pit, que de moment només tinc dos fills, però de cop i volta el Xavi no vol compartir mama amb la Maria i no vol mamar al mateix temps…i ara què? Si mama abans la Maria el Xavi agafarà una rabieta de por i encara no té edat per raonar, no vol negociar…Si en canvi li dono el pit primer al Xavi, la Maria no pot mamar i no estic cobrint les seves necessitats bàsiques, per tant riu -te’n del vermell dels tomàquets si els compares amb la cara de ma filla… En fi! Que vist des de fora por semblar molt fàcil, però no ho és en absolut, i la frase “deixa’t portar” no em serveix, perquè si em deixés portar començaria a cridar i no podria parar.... Aquí és son els meus estimats porta nadons fan una feina molt bona: mentre estic amb el Xavi, puc portar a la Maria al fular i així puc fer coses com portar al nen a fer pipi ☺ ...Però no és d’això del que vull parlar, segueixo: Per sortir al carrer (una sola persona)tinc varies opcions: Cotxet i plataforma de rodes: no m’agrada. Cotxet i porta nadons: m’agrada Doble porteo: m’encanta però no m’hi veig…per moments de crisis és una bona opció, però per trajectes llargs, jo, no puc…Pesen massa, estic incòmode, no puc portar bosses ni joguines, etc. Descartat el doble porteo per estones llargues. Portanadons i el Xavi a peu: per trajectes curts em serveix, però per llargs no, i per qui se li acudeixi dir que el Xavi és molt gran per anar amb cotxet o amb portanadons, els diré que un nen de dos anys NO CAMINA! Si que poden caminar unes passes, córrer i saltar, però no poden caminar trajectes de més de 5 minuts, perquè es cansen moltíssim i no estan preparats, per tant, per trajecte de més de 5 minuts, aquesta opció no funciona. Cotxet i Xavi a peu (si porto un porta nadons a la bossa): també m’agrada. Peeò tampoc és de les opcions per sortir al carrer del que vull parlar, perquè si deixes volar la imaginació segur que se t’acudeixen més formules… Del que vull parlar realment és del benefici dels portandons en el tema GELOS. Si, el Xavi està GELÓS, i no només una mica, sinó MOLT. Els primers mesos amb la Maria van anar prou bé en aquest sentit, i quan ja pensava que el meu fill era el nen de gel ,va i la Maria es comença a moure, a riure a “carcajadas” i a fer la simpàtica amb tothom…De cop i volta, totes les mirades i compliments es dirigeixen a ella, i el meu fillet de dos anys queda arraconat… LA gent no se n’adona, però a mi em fa moltíssima pena! Les iaies, els veïns, amics i familiars, comencen a treure babes a dojo mirant-se a la meva lluneta, i el meu sol, que s’ho mira de lluny, comença a baixar el cap, i ningú se n’adona…i ell segueix baixant el cap…Un sentiment contradictori amor-odi s’apodera d’ell i comença a tenir un comportament molt diferent del fins ara. JA són aquí…ja han arribat, l’exercit de gelos s’ha apoderat del meu petitó, i ara l’únic que puc fer jo, és acompanyar-lo per la tortura fins que canviï de fase. I és aquí on entren els portanadons de nou a les nostres vides!!!!! SI!!!! Quan anem amb cotxet i “los celos se asoman”, ràpidament li pregunto si vol pujar amb la mama, i aleshores, la Maria canvia de medi de transport i passa a anar en 4 rodes, i el Xavi puja amb mi…i no a l’esquena…NONONONONO DEVANT! I tant que si!!!! I aleshores em comença a fer bromes, a posar-me els dits al nas, jo faig tonteries, ell es pixa de riure, i ENDEVINEU! Totes les mirades es dirigeixen cap a ell, ja sigui per fer el típic comentari de “tant gran i amb la mama” al qual jo responc amb algun punyalet i un gran somriure que el Xavi agafa amb mirada còmplice, o per dir-li lo guapo que és!!i és el nostre gran moment! EL Xavi va super feliç enganxat a la mama, la Maria va super feliç al cotxet, perquè no hi està acostumada i sembla que sigui una atracció i la mama més feliç que una perdís (perdiu) amb el seu Sol satisfet i la seva lluna encantada de la vida. O sigui que SI! Us recomano els porta nadons perquè són màgics! Perquè gràcies a ells puc apartar els núvols grisos i puc deixar que el sol llueixi en el seu màxim esplendor.