Avis! He canviat de blog!


Avís! HE CANVIAT DE BLOG:

Benvolguts/des la meva nova adreça és
maretameva.wordpress.com

viernes, 21 de diciembre de 2012

Crònica d'un "Destete Fallido"


Res ha anat com pretenia…ni de lluny, ni de prop…
Quan vaig decidir donar-li el pit al petit Xavi, poc podia imaginar-me que deixar de donar-li seria tan dur, tan frustrant, tan impossible…
Etapes, etapes i més etapes…se n’acaba una , se’n comença una altra…
Fa unes setmanes vaig decidir destetar, perquè alletar s’havia convertit en un conflicte: EL Xavi està passant per l’etapa dels dos anys, la de l’adaptació a l’escola, la de l’adaptació a la Maria, la de l’adaptació a la tornada a la feina de la mama...I explota, explota i segueix explotant.
El Xavi, aquell nen tan despert, tan rialles, tan avispat, tan innocent, tan simpàtic, tan generós, s’ha convertit en un nen, que amb la meva presència només plora, només crida...Només diu NO, només llença objectes amb mala baba...només ens pega...torna a despertar-se moltes vegades, sempre plorant, sempre donant patades...És per això que havia decidit, potser de manera equivocada, treure-li el pit, perquè cada vegada que en demanava, que era molt sovint, la “tetada” acabava amb plors, crits i retrets...
Un dia, vaig fer un PROU radical, vaig decidir que era l’últim dia que li donava el pit.
M’ho vaig pensar molt bé, vaig posar damunt la taula les conseqüències, i les dificultats de decidir-ho en aquell moment tan difícil, i vaig decidir tirar endavant.
En “teoria” estaria uns quants dies demanant pit, però de seguida se li oblidaria com mamar...
A la setmana del “destete”, el Xavi em va començar a reclamar pit amb molta més insistència que dies abans...Sobretot quan la Maria mamava...Jo em mantenia ferma, però un cuquet a la meva consciencia va començar a furgar-me...Un nus a l’estómac que cada dia m’oprimia més...
Als 11 dies del “destete” ja vaig començar a sentir molta angoixa...Moltes ganes de donar-li pit...Una veu dins meu em deia: “ si els conflictes no s’han solucionat....!Si seguim igual! Si tens ganes de donar-li!...”

No podia més, però vaig intentar aguantar uns dies més, pensant que segurament ja no sabria mamar. Vaig aguantar 16 dies de continues súpliques fins que vaig dir: Fins aquí arriba el meu jo racional, necessito tornar al meu jo espontani i intuitiu, i si voleu que us digui la veritat, en el fons, molt en el fons, desitjava que el Xavi no hagués desaprès a mamar...desitjava que es tornés a agafar amb força, desitjava consolar-lo d’aquella manera, ja que no es consolava de cap altre...i...Si! va arribar el moment:
Com tantes i tantes vegades durant aquells dies, em va demanar pit, i en comptes de dir-li que no, em vaig aixecar la samarreta., me’l vaig asseure a la falda i li vaig oferir. Ell, de seguida s’hi va posar bé i es va posar a mamar, mirant-me amb aquells ullets grans i foscos...i de cop, va dibuixar un somriure amb els ulls...un somriure de plaer, un somriure de satisfacció...una mirada d’amor...Feia tant temps que no teníem un moment “de lactància” com aquell...Els dos vam estar així , en silenci, durant força estona. Va ser màgic.
Després d’aquell moment, el Xavi ja no em demanava tan pit com abans...potser una vegada o dos al dia. Jo estava molt contenta i ell també...Fins la setmana passada que es va posar malalt. Ha mamat una mitja de 8-12 vegades diàries durant tota la setmana, i ja tornem a estar igual. El Xavi plora, el Xavi crida...I jo, com sempre, plena de remordiments...Què li he fet? Perquè està així?  Perquè em pega, perquè plora, perquè crida?
Sigui com sigui, el Xavi no s’ha destetat, i realment, estic contenta que no ho hagi fet...No era el seu moment, i em penso que tampoc era el meu. Fins aquí la crònica d’un destete fallit. Gràcies per llegir-me.


domingo, 18 de noviembre de 2012

Mareta meva! HE DESTETAT...


Avui ha estat un dia dur, molt dur. Ahir també.
Ahir, a les 14.00h vaig decidir que el Xavi ja no prendria més teta. S’ha acabat.

Quan va néixer el meu fill sabia que li volia donar el pit, però no sabia fins a quin punt i em vaig deixar endur…
Li vaig seguir donant la teta al  Xavi no per totes les qualitats que té la llet materna, ni perquè ho diguin els llibres, ni perquè estigui ben vist (abans de l’any, ehem).
Li vaig seguir donant el pit perquè tots dos ens sentíem bé, molt bé…
Ell m’acariciava la cara amb pocs mesos i jo mirava aquells ullets que m’observaven des d’un punt de vista que no tindrien quan creixés…
Passaven els mesos, i tots dos ens sentíem cada di amés còmodes, més contents i més satisfets.

Quan ja dúiem un any de teta ja no em plantejava quan s’acabaria allò, ens deixàvem fluir, desfruitàvem d’aquella lactància plena on només existíem ell i jo. Aquella lactància del tot establerta, sense brots de creixement, sense crisis, ni problemes…El Xavi només tenia un any, i com que encara “era petit” no havíem d’aguantar mirades de desaprovació ni critiques dels ignorants del nostre voltant. Com he dit, només ell i jo.

Quan pensava en el destete ho veia molt llunyà, molt natural…tenia clar que seria ell el que diria prou, poc em podia imaginar el final que hem tingut.

Em vaig quedar embarassada de la Maria quan el Xavi tenia 14 mesos. Molta gent em va dir que es destesaria sol.
Jo, sabia que no.
EL Xavi no mamava per alimentar-se…EL Xavi mamava per amor, consol, contacte, diversió i moltes coses més que poc tenien a veure amb les calories o el gust de la llet.
L’embaràs avançava , el Xavi creixia i jo li seguia oferint el pit. Arribats  a aquest punt ja començaven ha haver-hi mirades, i a volar ganivets, però si em coneixeu una mica sabreu que a mi els ganivets no m’impressionen gens.

Quan ja havia entrat al 3er trimestre vaig tenir clar que faria tàndem: Donar el pit als meus dos fills. Vaig llegir bastant sobre el tema, més que res per resoldre dubtes tipus:
Li he de donar un pit a cadascú? Si estan malalts què he de fer? A qui li dono preferència al petit o al gran? Tindré calostre? Pujada de llet? Crisis de lactància? Mastitis?
Llegint vaig aprendre molt, i vaig adornar-me de lo potent que seria l’experiència, però cap llibre ni fòrum pot transmetre la potencia real de l’assumpte:

Quan va néixer la Maria, el Xavi encara no anava a l’escola bressol. Era febrer, i fins setembre no li duria. Els Avis treballen i no ens podem permetre ajuda professional, i si, a causa de tot això i sumant l’edat a la que s’acostava el Xavi, la nostra vida es va convertir en un autèntic KO’s.

EL tàndem és una experiència brutal en tots els sentits:
En el sentit dolent, diria que pot ser bastant agobiant, sobretot al principi, quan encara no ho tens per la mà: Quan vaig tenir la pujada de llet, el Xavi va flipar!!!!! Dels meus pits sortien apenes unes gotes abans de parir i quan vaig arribar a casa els meus pits rebossaven lleteta dolça! El Xavi no es podia desenganxar…estava en plan yonkie, era insuportable i d’aquella manera no hi havia qui es regulés!
Va deixar de menjar sòlid…No volia sopar, ni dinar, ni esmorzar…Només volia TETA, TETA i més TETA!
Per sort, encara no parlava i no ho podia cridar als quatre vents com ho fa ara…

La petita no era menys! La Maria demana pit cada hora o menys i si no estava enganxada a la teta nomes volia plorar…tot el dia es queixava, era un nadó insuportable!!! O menjar o dormir o plorar, no hi havia més opcions.

Em sentia sola, molt sola.

Però quan em pensava que la situació no podia ser “pitjor”, va i ens superem tots plegats:

El Xavi no havia sentit gelos, cosa que a tots ens estranyava…Però quan la Maria va començar a gatejar…la cosa va canviar i molt!!!!

El monstre dels gelos es va començar a apoderar del meu petitó i la vida a casa es va tornar insuportable…També va coincidir l’entrada a la llar d’infants, i unes quantes coses més. TERRIBLE.

Fa un parell de mesos, quan tot això va començar jo em vaig agobiar molt…moltíssim, i amb la teta més!
Tenir tot el sant dia un nen enganxat a un pit era horrible! Si sumem que TOTHOM em deia que no estava fent-li cap bé (no amb paraules però si amb miradetes i tonteries varies) i que el Xavier estava agafant un rumb molt xungo, jo no sabia ni per on tirar…Vaig decidir que era el moment de destetar…però COM?????

HO vaig provar TOT:
-       Li vaig dir que s’estava fent gran i que un dia ja no voldria més pit
-       Li vaig oferir un got fantàstic
-       Feia la tàctica no oferir-no negar
-       I un llarg etc.
Fins i tot vaig provar la tàctica de posar-me vinagre i mostassa al mugró, en contra de tot el que pensava, amb llàgrimes als ulls perquè estava enganyant al meu fill, i ell...Tan panxo! Escopia la primera xuclada i seguia mamant! Que fort…

No el podia destetar!!!!!

I el destete brusc? Doncs havia sentit a parlar dels traumes que li pots provocar a un nen d’aquelles edats amb un destete brusc i no m’atrevia…
L’alternativa que vaig agafar , va ser transitar-ho i no oposar resistència. Mirar-m’ho pel cantó positiu , no negar-li mai la teta…donar-li TANTA que s’avorrís…què ingènua!
El resultat de tot allò va ser que ell seguia mamant com un yonkie, i jo el deixava i em sentia bé. Ja no estava agobiada amb la situació, perquè ja no m’hi resistia.
Portàvem 9 mesos de Tàndem i per fi havia entès, que el Xavi es destetaria sol algun dia i segurament la Maria ho faria abans que ell, o sigui que m’hi vaig posar tranquil·la.

Però aquest cap de setmana ha capgirat tots els meus plans…
Ha estat horrorós, insuportable…El Jordi aquest migdia ha hagut de marxar de casa, i ha anat a fer una volta perquè no ho aguantava més…
NO us ho explicaré, perquè no hi ha paraules que descriguin aquests dos últims dies, només us diré, que tot i el que us acabo d’explicar, ahir al migdia vaig decidir fer un DESTETE BRUSC. Un PROU. Un FINS Aquí.
No puc més…necessito evitar conflictes, perquè cada conflicte amb el Xavi, aquest cap de setmana, ha estat una batalla campal.
M’he adonat que cada vegada que em demanava teta, acabàvem barallats: Ell demana,. Jo dono, però la vida segueix i no puc estar eternament amb el pit a la boca del Xavi, per tant quan “toca” li trec el pit i…JA ESTÀ LIADA.
Al final, he agafat la balança i m’he adonat que el pit avui en dia ens dona més problemes que tranquil·litat, que aquella lactància plàcida que us descrivia quan el Xavi tenia 1 anyet ja no existeix. Ha desaparegut, i fa mesos que ha passat…Ja no som jo i ell…ja no sento que desprenc amor i aquells ullets ja no em miren de la mateixa manera.
Aquesta lactància que fa  quasi 31 mesos que dura, ja no té raó de ser. Ja no té sentit. Ara només provoca baralles, nos, crits i plors. S’ha acabat.

Com  em sento?
Com si m’haguessin arrancat un òrgan vital…

Com es sent ell?
No ho sé…ell “vol teta”

Què li dic quan me’n demana?
Doncs que voleu que li digui…la veritat, LA TETA s’HA ACABAT.

Tinc por d’un trauma per un destete brusc?
NO, tinc por de seguir-li donant i que el millor aliment del món, es transformi en verí.

Fins aquí els 30 mesos de teta amb el Xavi. Fins aquí el 9 mesos de Tàndem.

N’estic segura?
Sí.

Estic bé?
No, estic fatal i només vull plorar, però ho superaré, i espero que aquest destete brusc, de mal rollo, aquest destete que no m’havia imaginat mai, aquest detete amb mal gust de boca, aquest destete tan lleig, aquest destete no planejat, només sigui un pas més i no enfosqueixi el record d’una lactància meravellosa.



domingo, 14 de octubre de 2012

Mareta meva, he vist la llum!


No sóc antropòloga, ni psiquiatra ni psicòloga…però em sembla que no cal tenir cap carrera ni llegir mil llibres per posar-se a la pell dels altres…Es diu EMPATIA. Empatia és una qualitat molt valorada entre els adults, però es veu, que en aquest món de bojos l’empatia vers els nens no està massa ben vista…

Fa dies que observo als meus fills, la Maria per exemple: La Maria, com tots els nadons del món, quan té gana, son , calor, fred, etc., plora. Sí, plora desconsoladament. Evidentment moltes vegades puc observar senyals del que passarà si no actuo, però altres vegades, no les sé veure, o simplement no tinc temps.
 “ Què punyetera, té son i no vol dormir” afirma més d’una persona quan em pregunta què tal les nits i li contesto que no hi ha manera… Aleshores, em poso a rumiar , i intento posar-me a la pell de la Maria:

 “De cop, un dia, no sé ben bé quan ni perquè, desperto. De cop, existeixo, simplement, sóc aquí. Començo a prendre consciencia, començo a sentir els meus sentits… Sento un murmurar constant, un bategar…noto un moviment d’amunt i avall. De sobte para, de sobte comença…no sé ni quan ni com , però és així. Estic envoltada de líquid, que no sé que és líquid, simplement estic dins el meu medi, que no sé que és el meu medi…puc sentir, encara que no sé què és sentir. No veig res…de tant en tant unes ombres, que no sé que son ombres…Sento veus, que no sé que son veus…Cada dia més apretada, una nova sensació. Cada dia més tacte, més olfacte…més veus…més sorolls… De cop i volta molt apretada, inclús amb dolor, que no sé el que és dolor, i de cop i volta molta llum, que no sé que és llum, i em toquen: però qui? Tot són sensacions, TOT, pe`ro no sé que són sensacions. Per sort, una olor familiar m’embriaga…un suau bateg ressona a prop meu. Ja he nascut, però no sé què és néixer…per sort, presa del pànic sento alguna cosa familiar, veig un punt marró, fa una olor molt familiar, mi acosto. Em sento segura, succiono per primera vegada, tinc fred, estic encegada, em fa mal tot el cos, sento moltes veus, veig gent…per sort, entre tot això que m’està passant que no sé el que és, una mirada em confirma que no pateixi, segueixo succionant, segueixo amb deu mil sensacions. La vida. La vida segueix, i cada dia hi ha més sensacions, cada dia aprenc milers de coses, cada dia sento centenars d’ estímuls, em poso nerviosa, i no sé el que són els nervis. Ploro. Còlic del Lactant diuen, estrès diuen altres, no entenc res, jo només ploro, i no sé què és plorar.”

Perdoneu-me pel desordre, per la paranoia, pero no puc deixar de pensar i d'escriure.

De cop la Maria plora, té gana penso jo. Que fàcil oi??? Doncs ella no sap el que és GANA…ella no es troba bé…té una mala sensació…
No us ha passat mai? Quan teniu gana, gana de veritat, no us passa que us trobeu fatal?? Doncs la Maria es sent fatal, i no sap que el que té és gana, per sort, dono el pit a demanda i li ofereixo de seguida. Per sort la Maria es calma, perquè tenia gana i jo li he donat lleteta. De cop la Maria plora molt, es frega els ulls…té son. Fàcil? Ella es nota fatal, potser té mal de cap i tot…es sent fluixa…però no sap que allò és son! Com ho ha de saber si només fa unes setmanes que existeix!!!!! Per sort, jo puc notar alguna cosa, agafar-la, acaronar-la, donar-li consol…Apagar llums, donar-li senyals que faran que poc a poc vagi adormint-se….poc a poc, mentre acluqui els seus ullets xinats, s’anirà sentint millor, i al final s’adormirà. Però perquè això passi, he de crear una bona atmosfera, he d’ajudar a que es relaxi, he d’ajudar-la a sentir-se millor, perquè sóc jo la que tinc les eines per fer-no, no ella! Per això em posa molt nerviosa quan sento segons quines afirmacions…si, m’indigno, perquè no és just!
Els nadons són petit humans innocents que es mereixen una mica del nostre temps i de la nostra paciència…i no, no cal ser Einstein per endevinar-ho…

Si la Maria té son, es troba malament i plora; Si la Maria té gana, es troba malament i plora; Si la Maria està avorrida, plora; Si la Maria va mullada, plora.
La Maria, fins que no sàpiga expressar-se, plorarà per tot, i és feina meva, esbrinar el perquè de tot plegat i ajudar-la a sentir-se millor. Si, senyors pediatres de poca-monta, això passarà durant molts mesos, no només els 3 o els 6 primers...que sembla que quan els nadons fan 6 mesos s’hagi d’activar algun mecanisme màgic que els transformin en persones autosuficients i independents.

 El Xavi té 30 mesos, encara no sap parlar, diu alguna paraula i s’expressa força bé en signes, però això només ho pot fer amb elements “tàctils”. Pot descriure un cotxe amb sorolls, pot dir adéu amb la mà, pot fer petons…però amb 30 mesos, segueix sense saber que està molt cansat, segueix sense saber que està avorrit…i per tant plora, o es baralla amb si mateix, o es baralla amb mi, o es tira al terra i pica de peus i de mans.
EL Xavi, és el meu fill, i a casa érem els que érem. De cop i volta, un dia el porten a casa la iaia a dormir 3 dies seguits...
Ara em poso a la pell del Xavi:

 “NO veig la mama, de cop i volta, entre cares nervioses em porten al metge, jo no estic malalt. La Mama és al llit, deu estar molt malalta, té un nino als braços…tothom està content, jo no entenc què passa. Perquè la gent està contenta? La mama està malalta i té un nino. Tothom em mira, tothom em diu que tinc una germaneta. Tothom em diu que li faci petons. Tothom em pregunta si me l’estimo. Què és una germaneta? Què és estimar? De cop, el nino es mou. De cop la Mama li dona la meva teta al nino que es mou i crida molt fort i molesta. La iaia em segueix dient que tinc una germaneta. Què coi és una germaneta? De sobte em posen la jaqueta i la mama em dona molts petons, la mama plora però riu. Torno a casa la iaia. La mama no hi és, s’ha quedat allà malalta amb un nino que es menja la meva teta i crida molt fort i tothom em diu que l’estimi i la mama plora. (passen els dies) Perquè la mama està tot el dia amb això que li diuen germaneta? La mama no em deixa jugar amb la “germaneta”. Vull teta, però la mama em diu que ara no. Vull jugar, però la mama em diu que ara no. Vull berenar però la mama em diu que m’esperi una mica. La NINA està tot el dia amb la mama. Jo vull teta. La mama no para dir que aniré al cole. (passen dies, el Xavi va al cole). Ja no estic a casa amb la mama i la nina. Estic amb molts nens, cantem i juguem molt. La mama no hi és. Ja no porto bolquer, la nina si."

 Torno a ser jo: EL Xavi en poc temps s’ha trobat amb moltes coses noves. De cop i volta té una germana, però ell no sap què és una germana ni el valor que té. Ell veu una intrusa que li treu temps de la mama, que li fa fer cua per la teta. Veu que la mama està molt cansada, que li diu més “nos” dels que deia abans. De cop i volta, ha passat temps i el Xavi va a l’escola. Ell no sap què és l’escola, encara que jo li hagi explicat que és un lloc on hi van tots els nens i on s’ho passa molt bé, ell no sap què és. Si, s’ho passa molt bé, però no és el que necessita. Ell necessita estar amb la mama a full time i a soles, com abans. Ell no pot comprendre que això no passarà, ell no pot entendre el perquè.
 El Xavi ja no porta bolquer, ja no pren tan pit, encara que hi ha setmanes que està tot el dia enganxat, ja no es desperta tan a les nits…Ja no el porto tan al damunt…
El Xavi s’està fent gran, però és molt petit, i quan són tan petits es fan grans mooooolt ràpid, però hi ha una cosa que és ben real: El Xavi només fa 30 mesos que va néixer, que va existir, que va despertar i amb 30 mesos s’ha convertit en un nen capaç de tot menys de poder expressar les seves sensacions, els seus sentiments… I em pega, i em mossega, i pega a la Maria i la tira a terra i no fa cas de res, i tot és un Ko’s i sempre està emprenyat i ara plora i ara riu i jo em preocupo, arribo a pensar que no és normal, però de cop i volta, em llegeixo a mi mateixa i m’adono que tot el que passa és bon normal. De cop i volta, rellegint aquest text se m’obre una finestra plena de llum que m’indica que no passa res que no hagi de passar. Que el Xavi les està passant canutes però no sap què és passar-les canutes i és feina meva acompanyar-lo, i és feina meva fer-me fotre i aguantar els comentaris de tothom i les mirades…És feina meva saber parar, saber respirar fons, perquè jo si que m’he de saber controlar, jo si que sé que el que tinc són sensacions, jo si que sé que ll creixerà, que està descobrint la vida, que està palpant el món…jo he de poder-ho canalitzar i no pas ell. Es feina meva. I res…no sé què dir…m’he quedat en blanc. Millor me’n vaig al llit.. Bona nit.
                                 
                                  


viernes, 28 de septiembre de 2012

Mareta meva! Quina historia!

Hi havia una vegada una super-heroïna, anónima, com les de veritat… Només sabien dels seus poders les persones que la necessitaven, però la gent del seu voltant, del seu dia a dia ni tan sols intuïa els poder que s’amagava rere aquella cuinera amb dues filles i un marit que feia més hores que un rellotge. Un dia, mentre inspeccionava la zona, un accident va succeir: Una noia, amb el seu nadó de poc més d’un mes, era atropellada...Amb les poques forces que li quedaven, la noia, que es diu Maria, va demanar llet materna per la seva nineta, i allà mateix, la Super–heroïna, Alba, va treure la seva arma, un telèfon mòbil, i es va posar a fer feina: En pocs minuts, les xarxes socials estaven empapades de missatges compartits: “es necessita urgentment llet materna”. Per sort, l’Alba no estava sola, i de seguida, el seu apreciat telèfon va comença a sonar sense parar. La Maria, ha estat moltes setmanes a l’hospital, envoltada de metges, operacions, recuperació, dolors... La Maria té molta sort: Un marit còmplice dels seus desitjos, una amiga que no s’ha mogut del seu costat, un fill de 2 anys amb sang de super-heroï, una filleta, lluitadora a més no poder que ha acceptat durant més de dos mesos alimentar-se del pit d’altres mares, i una super-heroïna que ha estat treballant sense parar des de el dia de l’atropellament, demanant llet, portant amunt i avall pots i potets, fent que les mamis donants ens sentíssim estupendes, i fent que la Maria no decaigués...També té desenes de mamis vetllant per la seva salut i pel ben estar de la seva nineta Laura...mares que no la coneixien de res, i que per pura empatia, han decidit donar als seus fills una germaneta de llet...mares que cada dia pensen en ells... La Maria és una gran dona: Valenta, lluitadora, capaç de fer el que sigui pels seus i ho ha aconseguit! Ha aconseguit que la seva filla hagi estat alimentada exclusivament amb llet materna, lluitant contra els prejudicis de moltíssima gent, dels metges i un llarg ect... La Maria avui és una mare que està relactant, procés molt difícil, dur, esgotador...i després de les operacions, del dolor físic que encara sent, de la poca mobilitat: Ho està fent!!!! Si!!! Quasi totes les preses de la Laura ja són directes del pit de la seva mare!!!! Una història increïble o no??? La pregunta que la gent es sol fer al saber d’aquesta historia és: “i no li podrien haver donat llet de fórmula? Als nens no els passa res! Creixen igual de sans i forts!” Doncs no. Si he de ser sincera, tot hi havent fet el curs de Fedalma i sabent tot el que sé sobre la Lactància Materna, jo també ho vaig pensar en algun moment... No perquè no volgués donar llet, sinó, perquè són dubtes que sorgeixen, són opcions que et planteges, i gracies a aquests dubtesm madures com a persona...evoluciones com a mare... Passades aquestes setmanes, i sobretot pensant-hi quan agafava el lleva-llets per donar lleteta a la Laura, he arribat a varies conclusions: NO, la llet de fórmula no mata cap nen, està clar, ni tan sols es posen malalts i es desnodreixen, és clar que no!!!! Però la llet materna és OR! Les persones que no ho sàpiguen, o que tinguin dubtes o que no sàpiguen fins a quin punt és millor la llet materna que la de fórmula a nivell de composició, només han deposar “beneficis llet materna” al Google i ho trobaran...A part de que la llet materna és or, els beneficis a nivell emocional són encara més extensos... i no acabaria mai d’enumerar-los... I quina mare no vol el millor per la seva filla? Però no només es tracta d’un tema de composició...em sembla que aquest tema és el de menys... La Maria volia alletar a la seva filla, i un accident ho va trencar tot... Un maleït accident va intentar (i dic intentar perquè no ho va aconseguir) trencar el vincle entre mare i filla... La Maria donava el pit a la seva nina, i va prendre la decisió de seguir-ho fent passés el que passés...i mentre ho aconseguia necessitava l’ajuda de les altres mares...quin mal hi ha? Us penseu que ens ha provocat feina, o que hem anat de cul o que ens ha molestat en algun moment? NO, NO i NO...La historia d’aquesta família unida i lluitadora, almenys a mi, m’ha donat una lliçó molt important d’humiltat, de superació, d’amistat, d’altruisme...La història de la Maria, és una de les històries amb final feliç més dura i més bonica que he vist mai...Una història que ha marcat la meva lactància amb els meus dos fills, que m’ha marcat com a mare i que sempre duré dins el meu cor. Sabeu què ha provocat aquest desafortunat accident? Ha unit a una TRIBU. Si, últimament parlo molt de les tribus... Vivim en un món on anem tot el dia esbufegant, on la societat no ens respecta ni com a mares ni com a dones, i on cada dia ens roben una mica més el nostre costat humà... Les mares estem soles, la conciliació a nivell laboral és quasi impossible, i és poc probable que així puguem criar respectuosament els nostres fills... Perquè creieu que cada dia més gent fa mètodes Estivill, que surten hamaquetes elèctriques amb diferents velocitats, que surten bolquers cada dia més absorbents, etc? Doncs perquè les mares d’avui , cada dia tenim menys temps de cuidar els nostres fills...les nostres cries s’estan criant soles... La manera, l’única manera que tenim de poder criar als nostres fillets de manera respectuosa és fent TRIBU...unint-nos, ajudant-nos sense buscar res a canvi... D’aquí surten els grups de criança, les associacions de lactància, etc...No senyors i senyores...no som sectàries...Només estem intentant unir mares, per ser més fortes i sobreviure en l’intent... Només necessitem suport moral i ho aconseguirem... Un matí després d’una nit sense dormir, amb 6/8 despertars, bressolant de peu, amb el pit fora, és molt més suportable, si el dia següent ho pots explicar, i l’oïent et pot comprendre... creieu-me. No em crec que totes aquestes mares, que deixen plorar als seus fills, que els donen biberó desde el primer dia, que els porten amb taca-taca, etc. No tinguin instint...no m’ho crec, simplement els fa falta recolzament, i quan tinguin un minutet per parar i per plantejar-s’ho, estic segura que contemplaran la opció...el problema és que la vida que portem a vegades no deixa aquest minutet de reflexió i sembla més fàcil seguir corrent.

martes, 18 de septiembre de 2012

Mareta meva, com m'agradaria que les coses canviéssin i que les dones paríssim conscientment!

Fa dies que estic bastant en contacte amb mares que acaben de parir…M’expliquen les seves experiencies , les escolto i després reflexiono: ¿Perquè serà que ens prenem com a normal, o fins i tot com a bona, l’experiència de tenir un fill en un part no-respectat? Perquè ni tan sols ens parem a pensar ni ens adonem que hem tingut un part no-respectat? Perquè no salten les alarmes del nostre instint ? Perquè no surt la lleona que portem dins? Què és aquest conformisme? Què és aquesta ignorància? Perquè som una minoria, les que lluitem perquè el part sigui nostre? Com pot ser que la immensa majoria de dones (alemenys en aquest país,) surti contenta d’un part on li han practicat un episiotomia de 10 punts, una cesària innecessària, un fórceps, una ventosa, una separació després del part de més de dues hores….? Perquè ens desitgem mutuament un part d’una hora curteta? Avui, després de parlar amb una altre mare que m’ha explicat la meravella del seu part, en posició de litotomia, amb dosis de oxitocina a dojo, amb ventosa i amb una episio de 8 punts…hi he tornat a pensar… Al final, he arribat a la conclusió que amb el part, passa com amb les botigues de roba de les grans superfícies: Totes sabem que les dependentes (i perdoneu si fereixo la sensibilitat d’alguna dependenta, però almenys a mi és el que em passa la majoria dels cops que vaig al Benetton a comprar roba pel meu fill, i tot i així, mai n’aprenc i sempre hi torno) de grans superfícies o cadenes immenses de botigues, no et fan ni cas….segurament no et diran ni bon dia quan entris per la porta, quan els preguntis per la talla que necessites i que portes més de 10 minuts buscant, sense aixecar la mirada del que està fent, et respondrà amb un “bufidu”: “todo lo que hay está en la estantería”, que és el mateix que et digui “tia pesada! Busca’t la vida i a mi deixa’m tranquila”… Segurament aniràs al vestuari i després d’una bona estona de cua, la noia que hi hagi, et donarà una fitxa , sense ni mirar-te a la cara i et farà entrar amb un gest amb el cap que et farà sentir com si estiguessis a la cua del menjador d’un reformatori, un cop t’hagis barallat amb les boles de pols del provador, on hauràs deixat com hauràs pogut la teva roba al terra, ja que poques vegades hi ha més de dos penjadors i comptades vegades i trobaràs un tamboret, aniràs a fer cua a la caixa, on amb un altre gest amb el cap, al cap (valgui la redundancia) de bastanta estona o amb un “siguiente”, et tocarà a tu…Segurament et fotran una bona clatellada, ja que articles que estaves segura que estaven en oferta no ho estarán, tot i així, trauràs la targeta de crèdit, pagaràs i amb un somriure diràs adéu... Aleshores trucaràs a una amiga i li diràs. “aix, avui estava depre, i me n’he anat de compres! Estic com nova!!! “… QUÊ????????? Ni ens parem a pensar que ens han tractat, amb perdó, com el cul, ni ens parem a pensar, que com a consumidores, tenim uns drets i les botigues uns deures, ni tan sols ens hem plantejat queixar-nos… Hem anat a la botiga amb un objectiu: comprar roba, i quan sortim, sortim amb bosses: objectiu complert, igual que quan anem a parir, només pensem que l’objectiu és tenir un nen sà i estalvi, i com que el nostre petitó està de conya, intentem oblidar l’experiencia, posem un somriure i seguin tirant endavant...com a màquines.... De vegades, però, hi ha alguna noia, que per fi es planta i ho fa: ES QUEIXA, i a partir d’aquell dia, ja mai més la tracten així, perquè si ho fan, ni corta ni perezosa, es torna a queixar, exposa els seus drets i demana un full de reclamacions, i després d’aquesta mala estona se sent bé, perquè ja no li han pogut prendre el pèl. SI, ha estat dur, ha estat desagradable i ha passat vergonya, però ja està! A partir d’ara la tractaran com es mereix i si no ho fan , ja se n’encarregarà ella de fer-se valer! Que ja n’hi ha prou, coi!!!!! I quanta gent es queixa? Molt poqueta oi? I com és possible? Amb aquest exemple, estic segura que la majoria de dones em donarà la raó…estic segura que esteu dient…”Ostres! És veritat”, en canvi, quan us parlo de les animalades que es fan als paritoris, del mal tracte al teu cos, la teva ment, la teva VAGINA! Del maltracte al teu fill, em tatxen de TAlibana! De radical! De hippie!!! I jo FLIPOOOOOOOOO!!!! Entenc que per comoditat, per por a l’autoconeixement, als enfrontaments, al dolor, etc. , hem deixat que durant anys ens fessin i ens desfessin, però ja n’hi ha PROU, no? EM sembla que com a dones, com a mamíferes, com a humanes ens hauríem d’estimar una mica més... Potser ha estat molt frívol i una mica de mal gust comparar la meravellosa experiència de tenir un fill amb anar de shopping, però no se m’ha acudit exemple més gràfic ... Perdoneu.

viernes, 7 de septiembre de 2012

Els PORTA-NADONS, mareta meva, què faria sense ells?!

Està clar que els porta-nadons són la millor manera de portar als nadons: PORTA NADONS….ja ho diu el nom… No nombraré la infinitat de avantatges que tenen vers altres maneres de dur al teu fill, ni els enormes beneficis de la posició granoteta , ni del contacte amb la mare/pare/iaia… Tot això és de calaix, i qui es vulgui informar té un munt de webs on trobarà tot el que es pugui imaginar i més, entre elles: www.kangura.com, http://porteonatural.wordpress.com/ , http://redcanguro.wordpress.com/ i un llarg etc. EL que us vull explicar és com els porta-nadons han fet més fácil la convivencia entre germans…sobretot com m’han ajudat amb el germà “gran”. Com sabeu, el Xavi és el meu sol de 28 mesos i la Maria la meva lluna que té 7 mesos… Integrar a la Maria a la nostra vida diària no ha estat fàcil. Primer, perquè un nadó recent nascut mai és fàcil d’integrar a una “rutina” que ja tens feta. Segon perquè hi ha tot de sentiments i pensaments que es contradiuen contínuament dins el teu cervell…El petit de la casa passa a ser el gran a ulls de tothom, però per tu segueix sent el petit, i la realitat és que un nen de 21 mesos no pot ser un nen gran, no li toca i no té perquè assumir-ho. El sentiment de culpa és constant: quan estàs per la nou-vinguda et sap greu no estar pel germà gran i quan estàs pel germà gran et sap greu no donar-li a la petitona tot el que “se suposa” que necessita… Totes les teories a les que t’havies aferrat es trenquen, perquè t’és impossible complir-les: Si estic fent pipi amb el Xavi no puc atendre la Maria que plora, per tant l’estic deixant plorar, i la veig allà tan a propet plorant i posant-se vermella, però estic fent pipi amb el Xavi! N’està aprenent! No puc dir-li que ho faci sol!..ostres! La Maria vol pit, i el Xavi també…sembla fàcil oi? Un a cada pit, que de moment només tinc dos fills, però de cop i volta el Xavi no vol compartir mama amb la Maria i no vol mamar al mateix temps…i ara què? Si mama abans la Maria el Xavi agafarà una rabieta de por i encara no té edat per raonar, no vol negociar…Si en canvi li dono el pit primer al Xavi, la Maria no pot mamar i no estic cobrint les seves necessitats bàsiques, per tant riu -te’n del vermell dels tomàquets si els compares amb la cara de ma filla… En fi! Que vist des de fora por semblar molt fàcil, però no ho és en absolut, i la frase “deixa’t portar” no em serveix, perquè si em deixés portar començaria a cridar i no podria parar.... Aquí és son els meus estimats porta nadons fan una feina molt bona: mentre estic amb el Xavi, puc portar a la Maria al fular i així puc fer coses com portar al nen a fer pipi ☺ ...Però no és d’això del que vull parlar, segueixo: Per sortir al carrer (una sola persona)tinc varies opcions: Cotxet i plataforma de rodes: no m’agrada. Cotxet i porta nadons: m’agrada Doble porteo: m’encanta però no m’hi veig…per moments de crisis és una bona opció, però per trajectes llargs, jo, no puc…Pesen massa, estic incòmode, no puc portar bosses ni joguines, etc. Descartat el doble porteo per estones llargues. Portanadons i el Xavi a peu: per trajectes curts em serveix, però per llargs no, i per qui se li acudeixi dir que el Xavi és molt gran per anar amb cotxet o amb portanadons, els diré que un nen de dos anys NO CAMINA! Si que poden caminar unes passes, córrer i saltar, però no poden caminar trajectes de més de 5 minuts, perquè es cansen moltíssim i no estan preparats, per tant, per trajecte de més de 5 minuts, aquesta opció no funciona. Cotxet i Xavi a peu (si porto un porta nadons a la bossa): també m’agrada. Peeò tampoc és de les opcions per sortir al carrer del que vull parlar, perquè si deixes volar la imaginació segur que se t’acudeixen més formules… Del que vull parlar realment és del benefici dels portandons en el tema GELOS. Si, el Xavi està GELÓS, i no només una mica, sinó MOLT. Els primers mesos amb la Maria van anar prou bé en aquest sentit, i quan ja pensava que el meu fill era el nen de gel ,va i la Maria es comença a moure, a riure a “carcajadas” i a fer la simpàtica amb tothom…De cop i volta, totes les mirades i compliments es dirigeixen a ella, i el meu fillet de dos anys queda arraconat… LA gent no se n’adona, però a mi em fa moltíssima pena! Les iaies, els veïns, amics i familiars, comencen a treure babes a dojo mirant-se a la meva lluneta, i el meu sol, que s’ho mira de lluny, comença a baixar el cap, i ningú se n’adona…i ell segueix baixant el cap…Un sentiment contradictori amor-odi s’apodera d’ell i comença a tenir un comportament molt diferent del fins ara. JA són aquí…ja han arribat, l’exercit de gelos s’ha apoderat del meu petitó, i ara l’únic que puc fer jo, és acompanyar-lo per la tortura fins que canviï de fase. I és aquí on entren els portanadons de nou a les nostres vides!!!!! SI!!!! Quan anem amb cotxet i “los celos se asoman”, ràpidament li pregunto si vol pujar amb la mama, i aleshores, la Maria canvia de medi de transport i passa a anar en 4 rodes, i el Xavi puja amb mi…i no a l’esquena…NONONONONO DEVANT! I tant que si!!!! I aleshores em comença a fer bromes, a posar-me els dits al nas, jo faig tonteries, ell es pixa de riure, i ENDEVINEU! Totes les mirades es dirigeixen cap a ell, ja sigui per fer el típic comentari de “tant gran i amb la mama” al qual jo responc amb algun punyalet i un gran somriure que el Xavi agafa amb mirada còmplice, o per dir-li lo guapo que és!!i és el nostre gran moment! EL Xavi va super feliç enganxat a la mama, la Maria va super feliç al cotxet, perquè no hi està acostumada i sembla que sigui una atracció i la mama més feliç que una perdís (perdiu) amb el seu Sol satisfet i la seva lluna encantada de la vida. O sigui que SI! Us recomano els porta nadons perquè són màgics! Perquè gràcies a ells puc apartar els núvols grisos i puc deixar que el sol llueixi en el seu màxim esplendor.

lunes, 6 de agosto de 2012

Mareta meva, vull un petó!

Ai mareta meva... Doncs no, no en sé de política, ni d’economia, ni de la majoria de seccions d’un diari, i si, em fa vergonya dir-ho…però és així. Cada dia intento aprendre, però no entenc res, és com si em parlessin en xinès… Surto al carrer, o veig el telenotícies i al·lucino de veure com està el món…Com està la raça humana…Ens trepitgem els uns als altres sense miraments, sense remordiments…tot és un anar i venir, un xantatge continuo, frases només amb condicionals, un donar esperant SEMPRE alguna cosa a canvi… I quan hi penso em ve al cap la frase “NO lo cojas que lo malcrías”, “déjalo llorar”, “el biberón es más cómodo”, i un llarg etc. Si, potser no hi té res a veure, però com volem que les coses vagin bé, si repudiem el contacte humà? El Facebook, gran aplicació que t’omple d’amics....Però m’és d’un m’ha dit varies vegades: “aix, mira que feia temps que no ens veiem, però com que vaig veient fotos és com si ens trobéssim cada dia”... Ostres! No us fa pensar tot això? Estem deixant de tenir contacte! I ens saciem amb 4 fotos del Facebook...Jo mateixa, sé el dia a dia de molts dels meus amics, i a vegades, sense adonar-me-n, ja no sento la necessitat de tenir-los a prop, perquè estic saciada d’ells...i m’entristeix veure en què m’he convertit... Sembla que avancem a passos gegants cap a una vida de soledat i de fredor, d’inhumanitat...fa por... L’altre dia, una senyora, li deia a una altre tot mirant-se una noia que donava el pit a un nadó de poc més d’un any: “ahora etsá de moda dar teta a ninos mayores” Com? Que està de moda? És ALLETAR senyores! S’ha fet tota la vida! I per sort, cada vegada s’estudia més l’alletament matern i arriba cada dia a més persones...és una SORT, no és UNA MODA! Mare meva....quin desastre... Durant generacions, els “secrets” de la criança, passaven de mare s a filles, de veïnes a amigues, d’àvies a nétes, a les hores de descans, o de safareig, o quan la mare acompanyava a la seva filla durant tota la gestació... Ara, a part que és impossible perquè les dones ja no tenim aquells moments tan femenins, tan nostres, perquè és molt més important parlar de la “crisi mundial” de l’atur o de la xerrameca al congrés de diputats, ara, només es diuen bulos, que passen de mares a filles: No tens prou llet, deixa’l plorar 10 minuts que així se li eixamplen els pulmons, No l’agafis que després no se’t desenganxarà mai més... Lo que més em fa emprenyar és que després pretenem que els nostres fills siguin solidaris amb els altres, carinyosos amb nosaltres, respectuosos amb els de més enllà, en canvi nosaltres , a l’hora de criar-los, només volem que no plorin, que dormin 12 hores seguides, que s’estiguin al cotxet ben calladets, donar-los hi un biberó no sigui que les tetes ens quedin penjant ah, i el part com més ràpid i indolor millor.... Les dones, ens menyspreem les unes a les altres...ens menyspreem a nosaltres mateixes...No sé qui, i no sé com ha fet que ens convertim en màquines i si per casualitat de la vida, ens desviem del què toca i agafem el nostre fill en braços, li donem pit als 3 anys o volem un part natural, ens tatxen de hippies (que consti que no hi tinc res en contra dels hippies), de sectàries, de massoques i un llarg etc. Es pretén que una dona treballi 8 o 10 hores diàries, que criï als seus fills, que satisfagui al seu marit, i que a més a més, mai perdi el somriure, sempre estigui guapa, es vesteixi amb tratge jaqueta, porti uns tacons ben alts. La pedicura impol·luta, tingui els pits i el cul ben ferms i que la panxa estigui ben xuclada endins.... Però qui coi us penseu que som??? I el pitjor de tot això és que la pressió més forta en aquest sentit la posem les pròpies dones...Som nosaltres les que ens tirem pedres sense parar les unes a les altres... què coi ha passat aquí? L’altre dia, amb una amiga (Lidia) ho parlàvem...Ella m’explicava que la forma natural d’una dona, té els seus malucs i la seva panxona, igual que tenim nas, i ulls, i peus i mans...perquè atenció,: Les dones tenim ÚTER! Sisisisissi! Per si no ho sabíeu, tenim un aparell reproductor que està guardadet entre el púbis i el melic, i no, no és virtual, per tant és ben lògic, que les dones tinguem aquesta panxona i no entenc perquè carai, ens la voleu amagar! Per altre banda, tenim pits, i els pits o mames tenen una funció VITAL pels nostres fills, i és la d’alimentar, i la de donar amor. Com a funció vital no s’entén deixar de cul a terra a tot mascle que passi pel devant i ni omplir els mini-trianglets del biquini de moda...no, la funció dels nostres pits és alletar als nostres fills...i si hi ha dones que no ho volen fer, em sembla prou respectable, però respecteu també a les que SI que ho volem fer, i no només a les que volem alletar 6 mesos, sinó, a les que ho volem fer 2, 3, 4 anys o els que sigui...perquè la frase de “Nena, et quedaran els pits com a panses”, ja cansa. I si agafo els meus fills en braços, és perquè els ESTIMO, perquè m’ho demana el cos i perquè m’ho demanen ells, i com que no cremen, ni punxen, simplement els abraço i els agafo, i me’ls poso a la bandolera encara que pesin 13 kgs. A qui faig mal? A ells? Em penso que no....Només intento respectar-los. Fer-los créixer feliços., acompanyar-los, donar-los-hi la mà... Estic farta de pujar el carrer amb els nens en braços i que el cambrer del bar de davant o la veïna de darrera sempre es dirigeixin al meu fill de 2 anys dient-li amb un somriure de sorna: “oyeeee, que tu ya sabes caminar eh...a ver si dejas a mami tranquil·la....” Quina ràbia! Però què més els hi dóna a ells? Que els afecta en algun sentit que jo porti als meus nens en braços? Quina mania! En fi...que m’encenc, i tot aquest rollo, només era per dir, que el contacte físic és molt millor que el contacte per e-mail....Que la presencia “en cuerpo y alma” és molt millor que les fotos etiquetades, que les dones, sóm dones, no robots i que els nens són nens i han de créixer lliures, jugant i sent estimats, petonejats i abraçats per la seva família, i a qui no li agradi, que faci un blog, però que deixi d’emprenyar.

jueves, 12 de julio de 2012

Mareta meva...quin estrés!

Doncs si, ho confesso, avui és un d’aquells dies que si els meus fills m’haguessin deixat respirar, hagués agafat aire molt profundament i m’hagués llençat per la finestra. Hi ha alguns/es que no tenen fills que pensen que sóc una exagerada. Potser si, però si puc fer una comparació perquè tothom entengui el que vull dir, us explicaré que en els 15 anys que m’he passat darrera d’una barra, no he viscut ni una sola situació la meitat d’estressant de les que passo últimament a casa amb un nen de 2 anys i una nena de 5 mesos... Sembla increïble oi, que dues criatures angelicals puguin fer que el meu estat de nervis exploti de manera alarmant en pocs minuts? Avui, hem anat a casa d’una amiga que té un nen de la mateixa edat que el Xavi. És una manera de que els nens juguin i de que les marones puguem “desconnectar” una estona del Ko’s d’estar a casa. Doncs ha estat horrible (Cristina no t’ho prenguis malament que ja saps de què parlo). Els dos nens no s’han deixat de barallar en tota l’estona...cada dos minuts hi havia un plor o un gemec...quan un agafava la pistola d’aigua groga, l’altre ja no volia la de color taronja...Quan un agafava la pilota blava, l’altre deixava la pilota lila i s’encaparrava amb la primera i un llarg etc. Si, si!!! Ja ho sé! És normal...és una etapa i “estan a l’edat”, però això no vol dir que no em foti dels nervis...i això que la petitona dormia plàcidament, sinó ja... Finalment, i enmig d’una rebequeria, i amb la nina ja desperta mig queixosa, hem marxat cap a casa...Tot el camí ploriquejant...JO vinga a preguntar-li què li passava i ell vinga a cridar, i a plorar... HE pensat que seria gana, son i una mescla de tot plegat (qui havia dit que havia deixat els cocktais?¿ ) Encara havia de bullir els macarrons i perquè no se’m desmaiés li he donat un parell de palitos...Després s’ha negat a menjar, però aquest cop he dit: PROU, OK, tu no mengis però jo si! M’estic quedant als ossos, m’alimento bàsicament de gots de Gazpacho i necessito dinar com les persones, per tant, he dinat. Durant tot el dinar el Xavi ha estat cridant i patalejant...m’ha estampat un got d’aigua a terra, m’ha tirat uns quants macarrons...ha llençat una joguina...Mentrestant, jo intentava dinar, amb la nena a la teta i demanant-li al Xavi que es tranquil·litzés, que si no volia dinar, que no dinés, que anés al menjador a jugar o marxés al llit, que ara aniria amb ell...però tot ha estat impossible...Com un bon rebeicaire, no ha atès cap raó i ha seguit amb la serenata. El dinar evidentment se m’ha posat del revés i la nena també ha acabat plorant...és clar pobreta! No us segueixo explicant perquè és molt llarg i encara he de recollir tots els desastres... Només que per anar a dormir ha estat un altre drama...Com tots els dies (migdia i nit) hem estat una hora per adormir-se...i no us penseu que el deixo al llit i apa! Nooooo!!!! M’estic amb ell...li faig mimitus, teta....li canto, li dono la mà...Però res funciona...Com més li dono, més demana i us recordo que tinc una nina petita que de tant en tant també li donem el dret de plorar i em fa molta pena no poder ser a tot arreu. Amb tot això em plantejo unes quantes coses: Realment de què ha servit dos anys de pell a pell, teta, i mimos, collit etc...Si al final, l’he d’acabar separant. M’he d’acabar “quadrant” i he d’acabar negant-li una d’aquestes coses?? No m’entengueu malament eh....no ho faria diferent, no el deixaria plorar per la cara ni l’obligaria a menjar, però hi ha alguna cosa que se m’escapa...alguna cosa que no he sapigut fer bé...no he trobat el límit i això m’espanta, perquè tot plegat estar resultant molt traumàtic pels dos: Intento negociar teta i és un drama, intento deixar-li anar la mà quan no està profundament dormit per anar a atendre a la Maria i és un altre drama, intento explicar-li que ha de menjar una micona, o que no li puc donar suc just abans de sopar i és un altre drama...NO atén a raons de cap mena...és com un petit tirà i em sembla que és culpa meva... Sempre he seguit l’instint i fins ara me n’havia sortit prou bé, però què passa quan amb l’instint no n’hi ha prou? Què passa quan arriba una altre criatura i has de començar a posar punts a les i? Alguna ànima caritativa m’explicaria alguna cosa? Algú em pot consolar, sense dir-me que tot això és normal? No ho puc suportar! És massa! Em morirÉ! Tots els llibres que he llegit no em serveixen per a res! Expliquen varies maneres d’evitar rabietes, totes molt lògiques, però què fem quan un nen no actua amblògica? Què fem amb un nen que no vol ni una cosa ni l’altre? Què fem quan un nen et diu que marxis de l’habitació, pe`ro que quan surts et crida com si el matessin, i quan tornes a entrar et torna a fotre fora? Què fem quan un nen et demana agua i quan li portes diu que no en vol, i quan te l’endús et torna a demanar que si que en vol? Què fem quan un nen vol pujar en braços , epro tens les mans ocupades i li ofereixes anar amb portanadons i et diu que no i tu li dius que no hi ha més opcions i ell “t’explica” que epr ell tampoc hi ha més opcions? Aix...necessito dormir.