Res ha anat com
pretenia…ni de lluny, ni de prop…
Quan vaig decidir
donar-li el pit al petit Xavi, poc podia imaginar-me que deixar de donar-li
seria tan dur, tan frustrant, tan impossible…
Etapes, etapes i
més etapes…se n’acaba una , se’n comença una altra…
Fa unes setmanes
vaig decidir destetar, perquè alletar s’havia convertit en un conflicte: EL
Xavi està passant per l’etapa dels dos anys, la de l’adaptació a l’escola, la
de l’adaptació a la Maria, la de l’adaptació a la tornada a la feina de la
mama...I explota, explota i segueix explotant.
El Xavi, aquell
nen tan despert, tan rialles, tan avispat, tan innocent, tan simpàtic, tan
generós, s’ha convertit en un nen, que amb la meva presència només plora, només
crida...Només diu NO, només llença objectes amb mala baba...només ens
pega...torna a despertar-se moltes vegades, sempre plorant, sempre donant
patades...És per això que havia decidit, potser de manera equivocada, treure-li
el pit, perquè cada vegada que en demanava, que era molt sovint, la “tetada” acabava
amb plors, crits i retrets...
Un dia, vaig fer
un PROU radical, vaig decidir que era l’últim dia que li donava el pit.
M’ho vaig pensar
molt bé, vaig posar damunt la taula les conseqüències, i les dificultats de decidir-ho
en aquell moment tan difícil, i vaig decidir tirar endavant.
En “teoria”
estaria uns quants dies demanant pit, però de seguida se li oblidaria com
mamar...
A la setmana del
“destete”, el Xavi em va començar a reclamar pit amb molta més insistència que
dies abans...Sobretot quan la Maria mamava...Jo em mantenia ferma, però un cuquet
a la meva consciencia va començar a furgar-me...Un nus a l’estómac que cada dia
m’oprimia més...
Als 11 dies del
“destete” ja vaig començar a sentir molta angoixa...Moltes ganes de donar-li
pit...Una veu dins meu em deia: “ si els conflictes no s’han solucionat....!Si
seguim igual! Si tens ganes de donar-li!...”
Com tantes i
tantes vegades durant aquells dies, em va demanar pit, i en comptes de dir-li
que no, em vaig aixecar la samarreta., me’l vaig asseure a la falda i li vaig
oferir. Ell, de seguida s’hi va posar bé i es va posar a mamar, mirant-me amb
aquells ullets grans i foscos...i de cop, va dibuixar un somriure amb els
ulls...un somriure de plaer, un somriure de satisfacció...una mirada
d’amor...Feia tant temps que no teníem un moment “de lactància” com
aquell...Els dos vam estar així , en silenci, durant força estona. Va ser
màgic.
Després d’aquell
moment, el Xavi ja no em demanava tan pit com abans...potser una vegada o dos
al dia. Jo estava molt contenta i ell també...Fins la setmana passada que es va
posar malalt. Ha mamat una mitja de 8-12 vegades diàries durant tota la
setmana, i ja tornem a estar igual. El Xavi plora, el Xavi crida...I jo, com
sempre, plena de remordiments...Què li he fet? Perquè està així? Perquè em pega, perquè plora, perquè crida?
Sigui com sigui,
el Xavi no s’ha destetat, i realment, estic contenta que no ho hagi fet...No
era el seu moment, i em penso que tampoc era el meu. Fins aquí la crònica d’un
destete fallit. Gràcies per llegir-me.
Cris, m'he emocionat i tot quan t'he llegit com ha sigut la primera vegada que el Xavi ha tornat a mamar.
ResponderEliminarJO voto per la Cris institintiva! (tot i que segur que a vegades costa!). El Bernat, sense fer res especial, està començant fer les nits senceres, i de dia només mama al matí i a la nit. Clar que ell no té una germana petita i una mama tot el dia amb les tetes a l'aire :-)
Ànims bonica!
Si puc, jo també voto per la Cris instintiva... de vegades no és fàcil, ho se. I totalment d'acord amb la fentpensantdient, trobo que veure a la Maria mamant a demanda no ha de ser fàcil pel Xavi, així que és molt normal que ell reclami molt.
ResponderEliminarMolts ànims maca, penso que ho estàs fent molt bé tot i els moments durillos!!
M'he emocionat en llegir-te! Jo no tinc experiència, només et puc donar ànims a que segueixis el teu instint!
ResponderEliminarEl nostre instint ens guia... i voler deixar-ho i després tornar-hi també és instint. És el jo racional, com tu bé dius, el que ens intenta convèncer que no es pot canviar d'opinió i això és una gran trampa. El destete ha començat, va començar fa temps, quan va començar a alimentar-se d'altres maneres... això és una etapa més, ara no, ara sí. Un altre parany, almenys per mi, és pensar que la mare és només espectadora passiva del deslletament i veu com el seu fill o filla cada cop demana menys fins un dia que ja no se'n recorda. On hem vist això? En una peli? Ah, no, és un argument racional. Però alletar no té res de racional, és instintiu totalment i les mares som actives tant en l'alletament com en el deslletament. Per tant, que entrem en una fase de crisi, de no voler, de voler, de negar, d'oferir, de tocar sostre... crec que és el principi del final, és a dir, una etapa més i que no sabem quan durarà. Per tot això molesta el nostre intelecte, la nostra raó: la incertesa, els canvis continus de sentiments, la passió... Que gran i que difícil és ser mare. Que fortes que som les dones. Que subtils els petits grans detalls que poden trasbalsar el nostre món, el dels nostres fills. Que invisibles als ulls dels altres. Que fàcil opinar sobre els altres... Que difícil viure-ho i actuar. Refia't de la teva intuició, també quan et digui que no, encara que després et torni a dir que sí. Mira si és subtil tot, que sense fer res, la meva em mira de vegades mentre mama, a les fosques, i sap que jo estic passant un mal moment (agitació en diuen) i em diu 'no t'enfadis, mama, no t'enfadis'.
ResponderEliminar