Mareta meva! HE DESTETAT...

Avui ha estat un dia dur, molt dur. Ahir també.

Ahir, a les 14.00h vaig decidir que el Xavi ja no prendria més teta. S’ha acabat.

Quan va néixer el meu fill sabia que li volia donar el pit, però no sabia fins a quin punt i em vaig deixar endur…

Li vaig seguir donant la teta al  Xavi no per totes les qualitats que té la llet materna, ni perquè ho diguin els llibres, ni perquè estigui ben vist (abans de l’any, ehem).

Li vaig seguir donant el pit perquè tots dos ens sentíem bé, molt bé…

Ell m’acariciava la cara amb pocs mesos i jo mirava aquells ullets que m’observaven des d’un punt de vista que no tindrien quan creixés…

Passaven els mesos, i tots dos ens sentíem cada di amés còmodes, més contents i més satisfets.

Quan ja dúiem un any de teta ja no em plantejava quan s’acabaria allò, ens deixàvem fluir, desfruitàvem d’aquella lactància plena on només existíem ell i jo. Aquella lactància del tot establerta, sense brots de creixement, sense crisis, ni problemes…El Xavi només tenia un any, i com que encara “era petit” no havíem d’aguantar mirades de desaprovació ni critiques dels ignorants del nostre voltant. Com he dit, només ell i jo.

Quan pensava en el destete ho veia molt llunyà, molt natural…tenia clar que seria ell el que diria prou, poc em podia imaginar el final que hem tingut.

Em vaig quedar embarassada de la Maria quan el Xavi tenia 14 mesos. Molta gent em va dir que es destesaria sol.

Jo, sabia que no.

EL Xavi no mamava per alimentar-se…EL Xavi mamava per amor, consol, contacte, diversió i moltes coses més que poc tenien a veure amb les calories o el gust de la llet.

L’embaràs avançava , el Xavi creixia i jo li seguia oferint el pit. Arribats  a aquest punt ja començaven ha haver-hi mirades, i a volar ganivets, però si em coneixeu una mica sabreu que a mi els ganivets no m’impressionen gens.

Quan ja havia entrat al 3er trimestre vaig tenir clar que faria tàndem: Donar el pit als meus dos fills. Vaig llegir bastant sobre el tema, més que res per resoldre dubtes tipus:

Li he de donar un pit a cadascú? Si estan malalts què he de fer? A qui li dono preferència al petit o al gran? Tindré calostre? Pujada de llet? Crisis de lactància? Mastitis?

Llegint vaig aprendre molt, i vaig adornar-me de lo potent que seria l’experiència, però cap llibre ni fòrum pot transmetre la potencia real de l’assumpte:

Quan va néixer la Maria, el Xavi encara no anava a l’escola bressol. Era febrer, i fins setembre no li duria. Els Avis treballen i no ens podem permetre ajuda professional, i si, a causa de tot això i sumant l’edat a la que s’acostava el Xavi, la nostra vida es va convertir en un autèntic KO’s.

EL tàndem és una experiència brutal en tots els sentits:

En el sentit dolent, diria que pot ser bastant agobiant, sobretot al principi, quan encara no ho tens per la mà: Quan vaig tenir la pujada de llet, el Xavi va flipar!!!!! Dels meus pits sortien apenes unes gotes abans de parir i quan vaig arribar a casa els meus pits rebossaven lleteta dolça! El Xavi no es podia desenganxar…estava en plan yonkie, era insuportable i d’aquella manera no hi havia qui es regulés!

Va deixar de menjar sòlid…No volia sopar, ni dinar, ni esmorzar…Només volia TETA, TETA i més TETA!

Per sort, encara no parlava i no ho podia cridar als quatre vents com ho fa ara…

La petita no era menys! La Maria demana pit cada hora o menys i si no estava enganxada a la teta nomes volia plorar…tot el dia es queixava, era un nadó insuportable!!! O menjar o dormir o plorar, no hi havia més opcions.

Em sentia sola, molt sola.

Però quan em pensava que la situació no podia ser “pitjor”, va i ens superem tots plegats:

El Xavi no havia sentit gelos, cosa que a tots ens estranyava…Però quan la Maria va començar a gatejar…la cosa va canviar i molt!!!!

El monstre dels gelos es va començar a apoderar del meu petitó i la vida a casa es va tornar insuportable…També va coincidir l’entrada a la llar d’infants, i unes quantes coses més. TERRIBLE.

Fa un parell de mesos, quan tot això va començar jo em vaig agobiar molt…moltíssim, i amb la teta més!

Tenir tot el sant dia un nen enganxat a un pit era horrible! Si sumem que TOTHOM em deia que no estava fent-li cap bé (no amb paraules però si amb miradetes i tonteries varies) i que el Xavier estava agafant un rumb molt xungo, jo no sabia ni per on tirar…Vaig decidir que era el moment de destetar…però COM?????

HO vaig provar TOT:

-       Li vaig dir que s’estava fent gran i que un dia ja no voldria més pit

-       Li vaig oferir un got fantàstic

-       Feia la tàctica no oferir-no negar

-       I un llarg etc.

Fins i tot vaig provar la tàctica de posar-me vinagre i mostassa al mugró, en contra de tot el que pensava, amb llàgrimes als ulls perquè estava enganyant al meu fill, i ell...Tan panxo! Escopia la primera xuclada i seguia mamant! Que fort…

No el podia destetar!!!!!

I el destete brusc? Doncs havia sentit a parlar dels traumes que li pots provocar a un nen d’aquelles edats amb un destete brusc i no m’atrevia…

L’alternativa que vaig agafar , va ser transitar-ho i no oposar resistència. Mirar-m’ho pel cantó positiu , no negar-li mai la teta…donar-li TANTA que s’avorrís…què ingènua!

El resultat de tot allò va ser que ell seguia mamant com un yonkie, i jo el deixava i em sentia bé. Ja no estava agobiada amb la situació, perquè ja no m’hi resistia.

Portàvem 9 mesos de Tàndem i per fi havia entès, que el Xavi es destetaria sol algun dia i segurament la Maria ho faria abans que ell, o sigui que m’hi vaig posar tranquil·la.

Però aquest cap de setmana ha capgirat tots els meus plans…

Ha estat horrorós, insuportable…El Jordi aquest migdia ha hagut de marxar de casa, i ha anat a fer una volta perquè no ho aguantava més…

NO us ho explicaré, perquè no hi ha paraules que descriguin aquests dos últims dies, només us diré, que tot i el que us acabo d’explicar, ahir al migdia vaig decidir fer un DESTETE BRUSC. Un PROU. Un FINS Aquí.

No puc més…necessito evitar conflictes, perquè cada conflicte amb el Xavi, aquest cap de setmana, ha estat una batalla campal.

M’he adonat que cada vegada que em demanava teta, acabàvem barallats: Ell demana,. Jo dono, però la vida segueix i no puc estar eternament amb el pit a la boca del Xavi, per tant quan “toca” li trec el pit i…JA ESTÀ LIADA.

Al final, he agafat la balança i m’he adonat que el pit avui en dia ens dona més problemes que tranquil·litat, que aquella lactància plàcida que us descrivia quan el Xavi tenia 1 anyet ja no existeix. Ha desaparegut, i fa mesos que ha passat…Ja no som jo i ell…ja no sento que desprenc amor i aquells ullets ja no em miren de la mateixa manera.

Aquesta lactància que fa  quasi 31 mesos que dura, ja no té raó de ser. Ja no té sentit. Ara només provoca baralles, nos, crits i plors. S’ha acabat.

Com  em sento?

Com si m’haguessin arrancat un òrgan vital…

Com es sent ell?

No ho sé…ell “vol teta”

Què li dic quan me’n demana?

Doncs que voleu que li digui…la veritat, LA TETA s’HA ACABAT.

Tinc por d’un trauma per un destete brusc?

NO, tinc por de seguir-li donant i que el millor aliment del món, es transformi en verí.

Fins aquí els 30 mesos de teta amb el Xavi. Fins aquí el 9 mesos de Tàndem.

N’estic segura?

Sí.

Estic bé?

No, estic fatal i només vull plorar, però ho superaré, i espero que aquest destete brusc, de mal rollo, aquest destete que no m’havia imaginat mai, aquest detete amb mal gust de boca, aquest destete tan lleig, aquest destete no planejat, només sigui un pas més i no enfosqueixi el record d’una lactància meravellosa.