La imatge d’una parella, entre llençols blancs amb un nadó que dorm plàcidament….
La imatge d’una parella abraçada al sofà d’un menjador impol·lut mentre un nadó mama amb cara de satisfacció…
La imatge d’una parella que s’acarona mentre mira embadalida a un nadó que somriu…
La imatge d’una dona que fa footing amb un cos esvelt una setmana després de parir mentre la seva parella, fa pell amb pell amb un nadó que observa en silenci…
La imatge d’un recent nascut rosadet i tot ple de saxons que es descobreix les mans…
La imatge del silenci, de la pau, de la tranquil·litat, de l’amor, de la complicitat…
Si, sovint i sobretot si és el nostre primer embaràs somiem en aquests moments, tan màgics, tan íntims…somiem en aquests clitxés que hem vist a pel·lícules, a anuncis de la tele, a fotos de revistes…
I després arriba el Ko’s, les decepcions, les baralles, la por, l’angoixa, la fredor…
I és que un post part, sovint, no té res a veure amb aquestes imatges…
Una dona que acaba de parir, hormonada fins les celles, és una lleona, una mamífera, una animal…
Una dona que acaba de parir i sobretot si no té ajuda, és una dona que ha passat de tenir un nadó a la panxa a tenir-lo fora, i el nadó ha passat de rebre calor constant, olor, i aliment sense talls a deixar de tenir-ho, a rebre massa llum, massa visites i massa sorolls…
La mare, que poques vegades haurà estat tanta estona amb les mans ocupades només pot estar pel seu fill…
El pare, no sap ni on posar-se.
La lactància pot ser moltes vegades, no tant meravellosa…La llet sembla que no arriba mai el tercer dia, tothom hi diu la seva, les males posicions i la poca experiència provoquen clivelles i quan per fi arriba la llet, ingurgitacions, mastitis…Tothom en sap més que tu i tu, que amb els ànims de lleona vols per damunt de tot el bé del teu fill/a, mataries a qualsevol que et fa un comentari.
El pare, segueix desubicat…
Sovint, el part no ha estat respectat, i per desgràcia portem un tou de punts al periné… Ens costa moure’ns , estem cansades i les visites no ens deixen dormir.
“Dorm quan dormi el nadó” et diuen les veus expertes…
A si? I qui fa els àpats? qui neteja? Qui fot fora les visites?
Hauria d’estar prohibit presentar-se a casa d’una recent-parida sense un parell de tuppers i ganes de rentar plats… Hauria d’estar prohibit que a més d’atendre visites, les mares hagin d’estar arreglades i amb un somriure forçat.
Visites: Deixeu-vos de tanta robeta de recent-nascut i recolliu la roba bruta, siusplau!
Passen els primers dies i el nadó dorm, si, però no quan nosaltres ho fem…Per tant, les nits plàcides que havíem tingut, s’han acabat…
Les setmanes passen i la gent no té altre cosa que fotre que preguntar-te: “com dorm el nen?”
Quan dius que “no dorm”, destapes l' olla de consells i saviesa de tothom qui t’envolta, inclús dels que no tenen fills…
Les setmanes passen i les tetes encara et fan mal, i aquest nadó que hauria d' estar envoltat de pètals de roses sembla un alien incansable , un xupòpter de 52 centímetres que ha decidit que no et donarà treva.
El pare, segueix sentint-se desubicat. Fa el que pot, però no és suficient.
Arriba la quarantena, i a partir d’aquí, la societat decideix que ja estàs bé, que els 13 punts d’episiotomia ja no els notaràs, que les clivelles ja estan superades i que el nadó ja dorm com a mínim 6 hores seguides. Que ja tornes a estar 100% tu i que pagaries per fotre un bon clau.
Tornes del ginecòleg i la teva parella ja et mira amb ullets brillants, i tu penses que no ets normal. Que alguna cosa et passa…Et trobes encara feta un nyap, però la gent et mira com si aquesta etapa ja hagués hagut d’acabar perquè ja fa 40 dies que has parit!
I així passen i passen els dies…Notes que et fas pipi cada vegada que esternudes, no tens ganes de sexe, les teves tetes ja no són teves i fa setmanes que no dorms dues hores seguides. La casa sembla un quadra i no tens temps ni de depilar-te. La gent et diu que has de sortir i tu només pensar que t’has d’enfundar en uns texans de pitillo i que t’has de planxar el cabell ja tremoles….L’únic que et reconforta és que el teu bebé et mira enamorat…si, sembla que sigui l’únic que et mira així. És l’únic que no et jutja, és l únic que no li importa si fa tres dies que no et rentes el cabell… Ell només vol els treus braços i realment tu només vols els seus… La teva parella comença a estar mosca, però perquè no ho entén, però ja ho farà…
El post part és una etapa activíssima de l’embaràs i el part, i segurament és la més llarga i la més delicada. Si, el post part pot durar molts mesos, inclús anys... en canvi és la que més desapercebuda passa, i un post part desapercebut per la gent teu voltant és un autèntic infern.
Una dona quan pareix necessita un tribu, que l’ajudi, que l’escolti i que li acariciï el cabell…necessita un mirada còmplice que li digui que ho està fent bé, necessita poder dormir una estoneta. Una mare en un post part, necessita massatges, que li facin un bon plat de sopa i que li rentin la roba.
Una mare en un post-part no necessita sexe, sinó amor incondicional, no necessita retrets ni baralles. Necessita tenir-ho tot controlat. Una mare en un post-part necessita a la seva mare. Una mare en un post-part necessita silenci de tothom menys del seu bebé…Necessita poder centrar-se en conèixer el seu fill i captar totes les senyals. Una mare en un post-part no necessita ser la mare de la seva parella.
Una mare en un post-part li bufa completament el que passi fora de casa seva i només somia en un bany calentó amb unes espelmes i olis essencials…
Una mare en un post part és una dona que se sent perduda i necessita retrobar-se amb ella mateixa, i això és temps , perquè ella ha canviat, ara és mare, ara és una dona nova , una dona més dona que mai.
Llibre recomanat: http://www.mundotueris.es/es/parto-y-nacimiento/83-postparto-seguro.html
Genial, com sempre! Quan acabem la nostra formació hem d'ajudar a que això canviï per moltes dones!
ResponderEliminarM'encanta!!!!
ResponderEliminarQuanta raó Cris!
ResponderEliminarRespecte al dormir, jo sempre deia que dormia molt bé, però se m'escapava que dormia amb nosaltres... i llavors em deien "així qualsevol..." O_o
Sort que en el meu cas la meva parella va ser un suport incondicional!
Que bó, com si a algú li obliguessin a fer les coses d'una manera o d'una altra. Sembla que si tú dorms amb el teu fill estiguis fent trampa oi?
EliminarDel tot cert. Estaria bé tenir l'exeriència d'un segon fill quan tens el primer. Tot seria més fàcil i positiu per la mare, que queda a segon terme i ningú hi pensa més. Preguntar-te com estàs a mida que va creixent el teu fills/s seria un gran detall. Tot i aix ser mare és molt gratificant.
EliminarT'has quedat curta.
EliminarTenir un fill és una feina per a tota la vida, i encara que el pare s'impliqui , els nens son de les mares.
els nens són dels pares i de les mares, no fotem.
EliminarCanvia de marit. Ja en fabriquen de mes evolucionats... ja estan entre nosaltres.
EliminarRespecte al paper del pare, no crec que hagis estat massa justa.
Cadascu llegeix l escrit amb els ulls de la seva exeriencia. Has llegit que el meu marit està poc evolucionat?
EliminarM'ha encantat!!!
ResponderEliminarDes que vaig ser mare per primera vegada, fa 6 anys, sempre dic q ens convertim en lleones!!!! Tens tota la raó en el que dius...
ResponderEliminarM'ha encantat la teva entrada al bloc. Sóc mares de tres infants, i encara recordo aquest post-part de la primera com si fos ahir. Després la vida canvia i els altres post-parts són diferents però el primer jo el vaig viure tal qual expliques! Gràcies! Passaré l'enllaç al grup d'acompanyament a la criança "Ja tenim un fill" de Sants
ResponderEliminarCris com sempre Genial!!!!! Tot i sent una entrada un pèl durilla m'has tret un somriure!
ResponderEliminarEm sento tan identificada! Post part de bessons.... que us haig de contar.... L'etapa en la que tu et tornes invisible... i ha de ser la que mes suport has de tenir! Pensaba que era un bitxo raro! I en tenen 3 anys.
ResponderEliminarTinc un nen de 16 mesos i encara no veig la llum.....pero esta sá i feliç. M he sentir totalment identificada amb el que escrius....moooolt cert. Gracias.
ResponderEliminarSimplement brutal. Genial. M'ha encantat. M'hi he sentit super identificada. Tinc un nen de dos anys i mig i ara espero una nena pel febrer. Sé (confio) que amb ella les coses no seran iguals; però el primer postpart va ser una de les èpoques més dures de la meva vida. També em vaig trobar 'sola', però reconec que, tanmateix, és una època que m'ha fet més dona, més mare i més persona en el sentit més ampli de la paraula. Enhorabona per posar-hi paraules.
ResponderEliminarMolt bo! m'he sentit molt identificada! Tinc un nen que té un mes i 1 setmana i no estic passant un mal post part però hi ha moltisimes coses que entenc i comparteixo! Gràcies per descriure tant bé aquesta época de la vida!
ResponderEliminarM'ha encantat llegir sobre el postpart real perquè realment és així (mare de 4). Tan de bò se'n parlés més... i s'ensenyés més les noves mares a no pretendre ésser super-dones i deixar-se ajudar tot el possible i també les parelles i familiars a canviar el concepte tan arrelat de postpart i comencin a participar en el postpart desde la informació, desde la realitat.
ResponderEliminarFelicitats per l'entrada!
No soy madre, aunque me gustaría serlo no tardando mucho, y tu relato me ha puesto los pelos de punta :S Ciertamente, una se imagina lo duro que debe de ser enfrentarse a esa nueva realidad, pero hasta que no se vive en las propias carnes no creo que se pueda saber realmente lo que se siente... La verdad es que leyéndote me preguntaba si no sería mejor que me abstuviera de pasar por semejante trance, pero el reloj biológico se acelera y "la llamada de la selva" no se apacigua :)
ResponderEliminarSea como sea, me ha gustado mucho tu relato porque se ve que es auténtico, sin edulcorantes ni colorantes ;) Enhorabuena.
Hola Conce...no sufras, todo lo que se pasa en un post-parto compensa con creces...Tener a un pequeño trocito de ti al lado es lo más maravilloso que una mujer puede vivir.
EliminarEs duro. No nacen con instrucciones pero tú sabrás que hacer. Tómatelo con calma, si no llegas a todo céntrate en ti y en tu hijo. Mi mayor error fue pretender que podía con todo; el tiempo que se suponía debía ser el más bello de mi vida se convirtió en un infierno por el entorno, no por mi bebé. Trata de dormir con tu peque todo los momentos que puedas y aliméntate bien, los adultos ya saben hacerlo solos. Nadie sabrá cuidar de vosotros mejor tú. Y no te arrepentirás jamás porque tus niños son tu vida.
EliminarY si una mujer no tiene hijos, ¿no es una mujer-mujer? Alucino...
EliminarNo alucines. Yo no he dicho eso, eso es lo que tu has querido leer.
EliminarNoies, em fa molt feliç que aquesta entrada hagi rebut tantes lectures i tants comentaris... M'agrada, m'agrada molt sentir que el que escric serveix almenys, per reconofrtar a altres dones, a altres mares...
ResponderEliminarPEr cert, m'he canviat l'adreça del Blog. Si em voleu seguir, a partir d'ara em poderu llegir a maretameva.wordpress.com
Bon dia Cris, les teves paraules no només reconforten a les que ens sentim identificades, sinó que fará que les futures mares que et llegeixin demanin l'ajuda que creguin que necessiten quan la necessitin. Fará que les persones que estan al costat d'una partera prenguin coneixement o recordin de quina manera vius i et sents durant l'etapa de canvi de vida. Perquè per molt feliç que et faci el teu fill/a, hi ha moments que sortiries corrents. Jo tinc una filla que aquest 25 farà 9 anys, i em vaig sentir molt sola en el meu postpart. El meu marit va haver d'anar a treballar el mateix dia que em van donar l'alta pq és autònom, i vaig decidir que vindria una noia a casa encara que fos pagant. Vaig contactar amb una "doula". Li agraeixo tant tot l'amor que em va donar, la orientació sense dir-me lo que havia de fer, em feia sentir normal i que no m'havia de preocupar per lo que no mereixia la pena. I també va insistir en lo de les.visites: res de venir a casa a berenar de gorra, res d'ocupar-me tota la tarda quan jo voldria dormir i no et puc fotre fora, res d'haver de netejar quan marxin si no tinc temps ni de fer-me el llit....la majoria de vegades quedava a una cafeteria. També em va ensenyar a no tenir por de dir-li a la gent que m'anava malament la seva visita, jo no em tenia de fotre per quedar bé amb una persona que em venia a visitar per compromís.... En fí! Que les teves paraules m'han resultat tan familiars, tan realistes que t'ho agraeixo molt.
EliminarClarament! Cris les teves paraules...gairebé com si les hagués escrit jo mateixa, i tal com diu la Montse tant de bo moltes futures mares, pares i gent d'apropet al llegir-les els faci pensar...jo també em vaig sentir molt sola al tenir la meva primera filla, no sabia com fer, em sentia culpable per enfadar-me amb el meu entorn que semblava no entendre res, culpable de no arrivar on jo sentia que se m'exigia desde diferents bandes...uffff...el cert és que per un segon, tot i no saber molt encara, si en saps una mica més, i aprens a dir no i a fer demandes...Gràcies
EliminarQuina rao teniu! I si a sobre has d' ingressar al teu bebe a l' hospital amb un mes de vida. ..ara ja a desembre el meu Marc ja fara un any i esta sa...es lo millor que m'ha passat a la vida
ResponderEliminarMolts ànims! no em puc imaginar el que ha de ser tenir el teu bebé ingressat... Ets molt valenta!
EliminarPer cert, si em vols seguir llegint recorda que el meu nou blog es troba aquí: http://maretameva.wordpress.com/
Gracies! Per sort ja esta tot be
EliminarNingu et prepara per aixo pero com tu dius les mamis son lleones ! Petonets
una mica faminista tot plegat..
ResponderEliminarFeminista del tot ;)
EliminarIdò una llàstima. Una manera més d'alimentar la incomunicació. La comprensió que demanes per la dona -justa- també l'hauries de contemplar per a l'home. No en la mateixa mesura, és clar, el paper de la dona és en tots els aspectes molt més essencial. Però l'home també té les seves necessitats (i no parl de fotre un bon clau quan torneu del ginecòleg després de la quarantena). No fareu cap revolució les dones soles. Només la podreu fer amb l'ajut dels homes i molts de nosaltres la farem encantats, però per què això passi cal una actitud lleugerament diferent. No molt diferent. Comprenem les vostres reivindicacions i ens vénen bé que ens ho comuniqueu ni que sigui amb blocs com aquest. Però les visions unidireccionals només funcionen per un dels dos (o dos dels tres, temporalment). Les hormones van molt bé per parir (al pare també, atès que en la mesura que li toca és tan mamífer com la mare i el fill) i si vols per desofegar-se amb coses com les que escrius, però no tan bé per a una anàlisi equilibrada. Està molt bé que us la bufi tot excepte el vostre fill. Però no ens demaneu que actuem diversament nosaltres. No veig per què en el vostre això cas és una meravella de la biologia i en el nostre un defecte imperdonable.
EliminarEm sembla que no m'has entès...Jo no sé de quin feminisme parles, però jo quan parlo de feminisme parlo de llibertat. De cultura no-patriarcal. D' igualtat. De feminitat. PEr res del món parlo desde la vessant que una dona és més important que un home...Això no és feminisme.
EliminarJO no sóc una anti-parella, tot el contrari, crec per damunt de tot en la unitat familiar. Aquest post no és una reivindicació sino un crit D'AUXILI. L'analisi que he fet és més que equilibrada ja que jo parlo desde l'emoció, que és l'únic que compta en el post-part. La amjoria d'homes que heu entrat a aquest post em parleu de totes les feines que feu a casa, peòr jo en cap cas estic parlant d'això. En cap cas expresso que pensi que l'home no fa res. Parlo del post part EMOCIONAL.
Idò m'ha desagradat la natura hermètica d'aquesta emocionalitat. M'han semblat molt més dialogants les emocions de l'entrada del 5 d'agost del 2013, supòs que, entre d'altres coses, pels accents humorístics. Crec que en la resta estam d'acord. Gràcies per la resposta.
EliminarMuchas gracias Cris por expresar lo que muchissimas mujeres sentimos en esta etapa tan dulce como es el post parto...y a veces tan agridulce. El sentirte que eres la única que no entiende lo que todo el mundo parece ver tan claro es, como poco desalentador. Te tengo que agradecer que me has hecho retroceder tres años y medio en el tiempo...en el tiempo de mi recien estrenada maternidad después de muchos años de búsqueda y muchas desilusiones...por fin vino lo que más ansiaba y del que hoy en dia "como cualquier leona" arañaria por él. Si no te importa me gustaria compartir en mi blog , el que estas invitadisima a pasar, tu post (siempre indicando de donde procede).
ResponderEliminarwww.espositivoporfin.blogspot.com
Gracias de nuevo por hacernos revivir el momento de nuestro post-parto!
Un abrazo de parte de "una leona"
Tal cual!!!! El pospart del primer fill ben narrat. Totalment d acord.
ResponderEliminarFelicitats!!! Gran escrit!! He reviscut el meu post-part, ara fa 4 anys...Ho descrius tal qual és....M'ha encantat!!!Ju
ResponderEliminarEl meu primer fill ja té quatre mesos. Jo no ho hagués descrit millor. M'hi he sentit molt identificada tot i que me feren una cesària, cosa que agreujà més el postpart.
ResponderEliminarTotalment identificada,..amb els segons potser ja no tant per l, , experiencia i pq la lleona fins i tot ja ataca jajaja..., , felicitats!
ResponderEliminarI dic amb els egons pq jo vaig tenir bessones després, , així q encara q tot era "doble", l, , experiencia es un grau ;)
ResponderEliminarSí, sí, sí! sí a tot!
ResponderEliminarNosaltres a més vam estar un mes "d'arrest domiciliari" perquè el nen va néixer molt petit, no s'agafa bé al pit, no podíem sortir, la depre post-part va estar rondant molts dies... I ara ja té quasi 8 mesos i segueix sense dormir més de 3 hores seguides. Si tingués un euro per cada consell que m'han donat per fer que dormi... seguiria perdent hores de són, però seria una mica més rica :D
totalment identificada, tinc dos fills, el primer post-part clavat al que expliques, i el segon més de lo mateix... estic feliç per les dos personetes que tinc però és dur i a més si estàs sol, només penso en que els dies passin i es vaig fent una mica més gran i tot vagi canvian. I lo millor, q tothom en sap que fer amb els teus fills, tothom aconsella, tots han nascut ja sabent ¬¬. M'agradat molt.
ResponderEliminarTens raó Cris en moltes coses, excepte en la generalització del paper del pare. Sembla que en el teu cas no vas tenir gaire sort, peró els pares tenim un paper molt més protagonista en el post-part. No som "fantasmes", son persones amb sentiments, amb solidaritat, amb un amor incondicional per la mare i el nadó i fem tot el posible per que la vida sigui més agradable per tots. Cuinem, netegem, rentem la roba, planxem, canviem bolquers, banyem al fill/a, acaranonem la mare i els fills, ens encarreguem d´aixercar-nos del llit si el bebé plora, atenem les visites, anem a la compra, i un llarg etcetera...perque es també la nostra responsabilitat, i estem al peu del canó pel que faci falta. Un post part no es només cosa de la mare, es de tots dos i s´ha de compartir. Aquest es el meu cas i així penso i desde luego conec a molts pares que es comporten així.
ResponderEliminarai que gustico leerte Alfonso, tanto desplante por parte de las madres (y aqui estoy generalizando bastante) la verdad es que muchas veces duele.
Eliminariba a poner todo lo que ya has expuesto asi que solo lo corroboro. y aprovecho para lanzar una reflexion:
será que es por todo el mareo hormonal que las mujeres dejan de notar nuestra presencia y acciones o es que simplemente no nos dejan participar pensando que no hacemos nada???
Cris: por el relato suscribo que lo que se vende de idilico tiene poco y tiene momentos mágicos. y suscribo que toda visita tendria que venir con tupers.
y la cuarentena es una putada que se habla muy poco, quizas por no formar parte de lo "idilico"
y el postparto es muy sufrido en mi caso por ser muy solitario, vienes de espacios de grupos de preparacion etc y de pronto todo el apoyo emocional y colectivo se esfuma y para mi eso fue lo peor.
a las mujeres que hayas seguido leyendo hasta aqui os digo que cuando esteis puteadas y perdidas girar la cabeza al lado, vereis que alli esta vuestro hombre igual de puteado, igual de perdido y a vuestro lado, con todo el amor del mundo.
Alfonso, Fer:
EliminarMoltes gràcies pels vostres comentaris i...Mareta meva! Quanta raó teniu! Hauria d'haver posat "a vegades" o " Sovint", i no ho he fet.
Sigui com sigui, aclarir, que aquest post està escrit una mica en plan bèstia perquè la gent de fora del post-part s'adoni de com n'és d'important.
En cap moment dic que el pare NO FACI RES, simplement dic, que no troba el seu lloc, que se sent desubicat...A les dones també ens passa, però nosaltres tenim el nostre bebé enganxat i ens costa veure més enllà...
Com dius Fer, anem cegues d'hormones que transformen tot el que tenim al voltant.
Tinc un post pendent parlant del paper del pare...espero ser tot lo respectuosa que pugui, sense deixar el meu estil un tant animalot :)
Per cert, si em vols seguir llegint recorda que el meu nou blog es troba aquí: http://maretameva.wordpress.com/
Alfonso soy un padre que piensa como tu y actua en casa como tu. Y en el escrito parecemos anormales que solo pensamos en meterla y me patece una falta de respeto a los hombres. Se nota que ellas tampoco saben lo mal que lo pasamos al ver a tu media naranja como sufre por los doloresy como llora por las inseguridades q tiene y q ves q tus consejos y apoyo parace q no le ayudan y es muy duro para el hombre. Te apoyo al 100 por cien alfonso. Y no m vale con pedri perdon despues del escrito mas respeto a los maridos
EliminarJa fa 34 anys i encara recordo lo dolents que van ser aquells dies.
ResponderEliminarTot es supere per l'amor del teu fill.
Estoy muy de acuerdo con todo excepto el papel del padre, yo por lo menos tengo un hombre maravilloso que me apoyo en todo momento; sobretodo cuando el peque estaba en la incubadora y después al mes lo tuvieron que volver a ingresar. Por otro lado, para mi las visitas el primer día me horrorizaban (no se malintrerprete, después de una cesárea de urgencia y el cansancio acumulado solo quería llorar y dormir), lo hacen con buena intención pero la mayoría de veces no se dan cuenta que lo que necesitamos es descansar. Para mi llegó un momento en que me daba igual como estuviera la casa, al que le gustara bien y al que no... que se pusiera a fregar! jajajaja. También es verdad que al final acababa "mordiendo" al que me diera consejos...pero poco a poco aprendes a no escucharlos... En fin, sigue siendo una de las mas maravillosas experiencias que te puede dar la vida.
ResponderEliminarEvidentemente!!! Nuestros hijos hacen que todo compense! Con esta entrada, lo que quería acabar transmitiendo es que el post-parto tambien existe y que no es ni tan fácil ni tan bonito...
EliminarRespecto a los papás, en ningún momento digo que no sean ESTUPENDOS Y MARAVILLOSOS, simplemente que estan desubicados, que se sienten perdidos y que muchas veces no saben qué hacer o cómo hacerlo.No se me mal interprete :)
Una experiencia durísima la tuya...muchos ánimos y gracias por tu comentario.
Por cierto, si quieres seguir leyéndome, me he mudado aquí: http://maretameva.wordpress.com/
Enhorabona per tenir el do d'escriure un relat tan autèntic. M'he sentit identificada, gràcies de tot cor per explicar la realitat i "ojalá" serveixi perquè tothom tingui més consciencia i respecte en aquesta etapa.
ResponderEliminarPosaria un "me gusta" :)
EliminarPer cert, si em vols seguir llegint recorda que el meu nou blog es troba aquí: http://maretameva.wordpress.com/
Molt ben escrit, felicitats! m'agradaria que molts homes ho llegissin però que a més ho entenguessin, que no es fàcil desde la seva perspectiva....aix....és bo saber que no només em passa a mi....es porta millor :)
ResponderEliminarJo crec que aquest escrit l'haurien de llegir les sogres
ResponderEliminarbonissim!! totalment d'acord!! gracies per compartir.
ResponderEliminarMolt bo, però jo acabo de ser pare (fa un mes) i estic tot el dia netejant, cuinant, endreçant, canviant bolquers... perquè la mare del meu fill pugui alimentar tranquilament al nadó, pel que expliques sembla que els pares som uns inutils... reivindico el paper ÚTIL del pare al post part.
ResponderEliminarHola Martí! Mareta mevaaaa! per res volia fer-vos quedar com uns inutils!!! Només faltaria! m'he expressat fatal... En cap moment he volgut dir que no fessiu res, volia expressar que esteu desubicats emocionalment, costa trobar el paper dins la díada mama-nadó... M'alegro moltissim que reivindiquis el vostre paper! Gràcies!
EliminarGràcies a tu Cris, el post m'ha agradat molt eh? :)
ResponderEliminarSimplement genial!!
ResponderEliminarJa m'agradaria a mi poder queixar-me de post-part. Penseu que hi ha persones, com jo, amb un part sense recompensa final. Així, que només puc dir que penseu amb la sort que heu tingut.
ResponderEliminarboníssim! 100% identificada...
ResponderEliminarIncreïble però cert! M' ha encantat l' article! Enhorabona!
ResponderEliminarEl que dius és la pura veritat...és així, aixó és lo real....és essencial començar a cantar-ho als quatre vents...ja está bé d'inconsciència...si no ho diem nosaltres, les mares, pels nostres fills...qui ho farà? Que la gent obriga els ulls d'una vegada...i que nosaltres les dónes deixem de participar el la farsa...per cert, jo tinc un blog també on, des d'un altra òptica, però amb el mateix esperit que tu, parle en algunes entrades d'açò....www.nubesporelcielo.blogspot.com....la maternitat ens agermana de debó...el qué farem amb certs homes, ja és farina d'un altre costal...
ResponderEliminarM'has fet plorar i tot, enhorabona perquè has sapigut escriure el que moltes hem sentit, exactament igual que tu. Et seguiré de prop!
ResponderEliminarFantàstic! M'ha encantat. Perfecte i això que no he parit.
ResponderEliminarLlegint la teva experiencia, he reviscut la meva propia experiència. Va ser tal qual l'expliques. Es una barreja de sensacions que només ho pot entendre qui ho passa. Felicitats per la claretat de las descripció de sentiments. Lidia.
ResponderEliminarM'identifico amb tot el que dius i sobre tot voldria recalcar un aspecte que molts no tenim en compte però jo , hores d'ara i ja lluny de tot aquest procés,he trobat a faltar tantes vegades. Em refereixo a la tribu perduda dels nostres ancestrs, el grup com a suport vital. Sovint em comparava amb les africanes emigrants i envejava el fet de què entre elles repartien tasques i obligacions com ara anar a buscar els nens a l'escola mentre les altres es quedaven cuidant dels més petitons.
ResponderEliminarEs tot això i molt mes!! Genial i precios com ho has explicat i totalment identificada!!! Moltes gracies per possar-hi paraules... realment tens una barreja de sentiments que ningú pot ni vol entendre!! Petons i gràcies
ResponderEliminarHola guapa. Estoy en la recta final de mi segundo embarazo y me acaban de mandar este articulo a traves de facebook. Las hormonas preparto han hecho efecto y me he puesto a llorar de emocion. Has dado en el clavo. Me siento totalmente identificada con lo que has dicho. Deberia ser de lectura obligada.... Muchisimas gracias de parte de una leona asturiana.
ResponderEliminarGenial !!!!! ara fa 4 anys despres de un part fantàstic, seguida de una hemorràgia i una separació al cap dels 9 mesos, haig de dir que no em sento un "bitxo raro" despres de llegir-te. gràcies per explicar-ho i fer que altres dones puguin estar preparades al que pugui pasar.
ResponderEliminarEi! Moltes gràcies per aquest escrit! Jo pareixo al Gener i penso imprimir aquest escrit per quan tingui visites a casa per demana'ls-hi que se'l llegeixin! ;)
ResponderEliminarOsti jo també ho faria, em sembla molt bona idea..
EliminarLa meva parella ha insistit i insistit en que llegeixi el teu escrit. No en para de parlar-me'n. Sincerament, crec que està molt bé ser realista i dir que no tot són flors i violes en el postpart. Espero no estar desubicat quan neixi la criatura!
ResponderEliminartal qual!
ResponderEliminarEstoy totalmente cierto excepto en una cosa el marido si se entera y ayuda en todo en lo que le deja su pareja y en el escrito parecemos anormales que solo penamos en meterla despues de la cuarentena. Hay que tener un poco de respeto a la pareja xq sin ella no tendriamos el angel que a nacido. Y insisto q el escrito esta muy bien
ResponderEliminarLamento que tu percepción sea esta. No va por ahí.
EliminarSoy padre de dos niños, me he leído el texto y en ningún momento me he sentido un anormal, todo lo contrario me he identificado mucho con todo lo que nos cuenta Cris Moe.
EliminarEn lo de que los papás solo pensemos en meterla después de la cuarentena, no voy a decir nada, que yo sepa, no pone nada en el post, y me parece un comentario simplemente estúpido y fuera de lugar.
Tampoco he visto por ninguna parte esta "falta de respeto" hacia la pareja que dices, así que chico, un consejo: lee el post otra vez anda guapo... ;)
Estic sorpresa amb tants comentaris...però sobretot amb tants i tants "em sento reflectida 100%. És mlt trist que tantes dones ens sentim així.
ResponderEliminarMarits i parelles: Això és un blog en el que dono la meva opinió basada amb la meva experiència com a mare i com a amiga de mares...Aquests són els sentiments que jo i moltes dones tenim en un post-part... AMb aquest post no he volgut ni atacar als marits ni molt menys faltar-vos al respecte, pe`ro si tantes dones ens sentim així, potser és per alguna cosa. Evidentment que hi haurà pares super conscients i preparats! sinó malament! pe`ro n'hi ha molts d'altres, que per la raó que sigui estan desubicats. I això és així per molt mal que faci.
Moltes gràcies per llegir-me i per donar-li vida al blog.
Hola Cris, jo sóc un pare que ha deixat un munt de coses per estar amb els seus fills des del primer minut, que ha agafat excedència a la feina per viure intensament el primer mes de vida dels seus dos fills, que cuina, neteja, cuida, fa massatges a fills i parella, que està encantat amb el collitament, l'alletament matern i, en definitiva, que considera la paternitat una part essencial de la seva vida. El que no vaig poder és tornar a connectar amb la meva parella després de la maternitat, i per això la nostra relació va acabar quan el gran tenia 3 anys i mig i el petit 1 i mig. És una desgràcia, una pena per als dos petits, que ara ja no podran més gaudir alhora de la seva mare i el seu pare (i encara, tres anys llargs després de la separació, se'ls nota que se'n senten cada dia); d'aquest drama, tan i tan freqüent, no se'n parla, gens ni mica. No parem de reivindicar les hormones de la mare, però: i el pare?? Espero que sàpigues tractar-ho en el proper post, realment, per que sense nosaltres tot plegat no té cap sentit.
EliminarQuanta raó que té!!! I encare és pitjor amb el segon!!! Que has de sortir de casa amb el petit enganxat a la teta per recollir al gran del cole, el gran que en realitat té 2 o 3 o 4 anyets (és a dir, no és gran!!).
ResponderEliminarJo no sóc mare, però vaig viure el naixement del meu nebot de molt a prop (el meu germà viu a Andalusia amb la seva dona i vam haver de dormir al seu pis per estar durant el part, que va ser programat per uns petit problemes sense importància) i crec que moltes de les coses que dius són tan evidents que a vegades em costa creure que la gent no sigui capaç de veure-les! I jo ni tan sols sóc mare! Ha de ser un canvi tan gran, tu i la teva parella us heu de sentir tan perduts, tan espantats, tan estranys... ha de ser una època de calma i de aprenentatge, no de visites, trucades a totes hores i consells que ningú ha demanat! Jo vaig flipar amb la quantitat de visites que va rebre la meva cunyada (allà a Sevilla són molt exagerats en tot, i aquesta no és una excepció), i amb la quantitat de consells absolutistes que va rebre. Jo vaig marxar el dia després del part, perquè considerava que el meu germà i la meva cunyada necessitaven temps per ells mateixos i el seu nen i encara vaig quedar com la rància de la família...!
ResponderEliminarLlegint el que has escrit m'he sentit molt identificada, però a diferencia de moltes de vosaltres, jo he reviscut el post part de la meva segona filla. El meu primer post part el vaig passar a la UCI infantil d'un hospital mentre el meu fill lluitava contra una meningitis que se li va manifestar amb 5 dies. El post part de la segona va ser molt dur, encara mes perquè vaig tenir la mala sort de tenir una depresió post part que vaig haver de tractar amb fàrmacs i terapia, però us puc assegurar que el tornaria a passar milers de vegades. Res comparable a veure el teu fill ple de tubs, lluitant per sobreviure i arribar a casa i trovar el bressol buit... i encara jo vaig tenir sort, perquè vaig tornar a casa amb el meu fill, n'hi ha que no han tingut la mateixa sort.
ResponderEliminarTot això fa que, mirant enrera, tampoc ho recordi tant dur.
Mareta meva! que dur! moltissimes felictats per TOT!
EliminarNo sóc mare, crec que hem queda força lluny ser-ho però aquesta entrada de blog m'ha fet ficar els pèls de punta, jo sempre havia sentit que tots els dolors et passen quan veus la criatura i l'agafes per primera vegada, que tot és tant bonic i maravellós... m'han passat les ganes de ser mare! Trobo que és millor adoptar un gos o un gat i donar-li tot l'amor! Aquí no hi ha depresió potst part!!!
ResponderEliminarNoooo!!!! És clar que és bonic i meravelós, és sublim tenir un fill, no ho dubtis!!!! PE`ro no tot és un camí de roses, com tot el que val la pena no? a més, pensa que el gos i el gat els pots tenir igualment!
Eliminarno anonimo, ni lo pienses....ser madre es la cosa mas bonita de este mundo (parece una frase un poco fea pero hecha a medida) , no descartes nunca el pensamiento de ser madre, te puedo decir y este es mi caso que en el momento que me han enseñado la carita de mi niño el segundo después de que naciera se me ha partido el corazon de inmensa felicidad y he llorado las lagrimas mas bonitas de mi vida. al ser madre hay muchos cambios es verdad pero somos fuertes y poco a poco se consigue la estabilidad
EliminarL,escrit està molt bé, es emotiu, però tambe penso que si algú te intenció de ser mare vagi presisposada a patir un post-part dolent. I no, moltws dones, per aort, no l,hem patit, no sabem el que és.
ResponderEliminarAixò si, el tema de dormir es cert, s,acabat dormir dwl tiron per sempre més. I no pe que el nene es dwsperri o sí, si no per qu l,instint maternal farà que a qualsevol sorrollet t,aixequis avveure com està el teu bebe primer...el teu/teva petit/a després....la teva/teu princessa/princeo més tard...i una jca mes tarf el sorollet serà el dw la poeta desitjant que torni de marxa!!! Jajajaja s,acabat dornir del tiron!
Totalment d'acord. I parlant-ho amb el meu marit, que per ell es el seu tercer fill, i que es un home atent q colabora, cuina, fa fora les visites, ha passat pacientment la quarentena, la cinquantena...la centvintena... diu que es cert que esta desubicat. Pq ek que ahir em va semblar de gran ajuda, avui em sembla una xorrada. Pq fa alguna cosa pensant sorprendre'm positivament i a mi em semvla q perd el temps. I aixi anar fent! Estimantnos diferent que els deu anys anteriors. Afegire que sha de cuidar la dona)lleona-mare) durant molt mes temps del que sembla, mentre un nen es dependent (per mi fins ben be els 4 anyeys fets) hi ha molts moments en que una dona sr sent sola i incompresa: pq es una donadora l no troba temps per ella mateixa, el gimnas es una utopia, els sopars una obligacio social q treuen hores de son... pero per la gent de fora de casa a partir dels 6 mesos del nen ja et veuen com sempre, com si res hagues canviat en la teva vida. Encara necessitem suport i tribu! Et seguire Cris, t'acabo de descobrir i mhas encntat.
EliminarHola Sonia, jo crec sincerament que és millor que una dona sàpiga que en el seu post part se sentirà perduda, i hormonada i saturada i desubicada que no que arribarà a casa i tot seran flors i violes, no? vull dir, que d'aquesta manera es pot preparar, es pot informar i així tenir un post-part més positiu. Tema parella...sembla que ningú m'ha entès...No he dit en cap moment que la parella no estigui atenta ni que no faci res, simplement que se sent desubicada. i això és així, perquè és lo natural, no?
EliminarPerdona Cris, la teva parella t'ha llegit? I què en pensa? En quina situació us trobeu ara?Gràcies!!
ResponderEliminarHola Manu! SI! i tant que m'ha llegit! sempre em llegeix :) Què en pensa? NO sé molt bé a què et refereixes...SI li ha sentat malament? No pas... En aquest post , al contrari del que han captat molts lectors, sobretot homes, no rajo del meu marit...Dic que se sent desubicat, que no sap quin paper ha de fer, que li costa trobar el lloc dins la nova parella Mare/fill...I això no vol dir, com altres han dit, que no renti, ni escombri ni faci rentadores ni sigui un inútil, etc, etc...AIxò simplement vol dir el que he dit: QUe se sentia desubicat, i s'hi ha sentit durant molt de temps, amb tots dos post-parts. La situació ara, amb un nen de 3,5 anys i una nena de 20 mesos és ben diferent! ara som una família super feliç amb dos post parts superats i amb un coneixement l'un de l'altre molt més profund que abans. És més, no estavem casats i ens vam casar fa un parell de mesos! Espero haver respost la teva pregunta :) Per cert, m'he mudat de blog i ara estic a maretameva.wordpress.com . Gràcies per llegir-me!
EliminarPerdona pero no estoy nada de acuerdo con tu escrito. Lo primero que he pensado es que aun estás hormonada. Tener un hijo es una decisión que toma una pareja, y por lo que escribes parece que le des instrucciones a todo el mundo de lo que tienen que hacer para ti. Hay que ser consecuente en esta vida con las decisiones que uno toma. Si yo fuera tu marido no estaría muy contento de la imagen que das de el. Vamos, que si todos los tuvieramos que afrontar una situación complicada ( y feliz y tal por tu hijo) lo hicieramos con una actitud tan poco responsable y pelotas fuera, el mundo iría aun peor, si cabe.
ResponderEliminarMe parece que no has entendido lo que has leído pues hablas de responsabilidad, de ser consecuente y de mi marido!
EliminarPero has acertado una cosa: Si, aun estoy hormonada ;)
Animaría mucho a este señor a que se leyera otra vez el post, porqué realmente no ha entendido nada.
EliminarÁnimos, que lo mejor si lo lo lees 100 veces, llegues a entenderlo.
Saludos
Perdona pero creo que no has entendido bien el post ...intenta leerlo otra vez pero con otra actitud....yo creo que te hes un poquito difícil intender el estado de animo de una mujer y el gran cambio que tiene que afrontar...(y no digo que no sea un buen cambio también por el hombre -esto no lo discuto - pero es diferente) saludos
Eliminarlo he entendido perfectamente. Lo que vengo a decir, es que la vida es dura, y que el punto de vista de la escritora es totalmente egocéntrico. Todos sufrimos, y hay dos formas de afrontar las cosas, lloriqueando o luchando. Probablemente, la escritora haya vivido una vida de pirueta, y ahora que no le regalan las cosas, se siente frustrada.
EliminarA ver chico, insisto es que te leas el post otra vez, porqué realmente no solo no entiendes nada, sino que además... tienes un problema. El escrito es sincero, y tu discurso es de machito de antro de bar, si, de esos discursos con una copa de más entre amigotes...sabes a lo que me refiero verdad pillo?
EliminarTu no sabes que vida ha tenido la autora del post, no sabes nada. Parece que te moleste que alguien se sincere, que diga lo duro que es un post-parto....acaso tu has tenido un post-parto atontado? O quizás lo tuvo tu mujer y cuando se quejaba porque estaba cansada tu le decías: "no lloriquees y lucha!".
Si, estoy hablando de cosas que no tengo ni idea, fíjate, lo mismo que haces tu.
Por cierto, un blog personal es un blog personal, o sea, un lugar donde escribir cosas sobre uno mismo,muy diferente a ser egocéntrico, lo pillas o te hago un croquis?
Me da que aquí el único que esta frustrado en su casa eres tu...Suerte chico.
L'has clavat anònim. Moltes gràcies per la teva aportació tan profunda i meditada. Gràcies per participar en el meu blog!
EliminarEt recordo que per properes aportacions, la nova adreça és maretameva.wordpress.com
És tant real com ho expliques, jo vaig descobrir a la lleona que porto dintre durant el primer postpart, jeje...Sóc mare de dos fills, de 5 i 3 anys, m'han ensenyat moltíssimes coses que no sabia. I cada dia aprenc coses noves amb ells.
ResponderEliminarUna reflexió, si totes les dones que hem sigut mares sabem perfectament el que és, no entenc com hi ha tantes que jutjen a d'altres dones en tantes i tantes coses, com el tema del dormir, el tema de la lactància...
També em sorpren com hi ha hagut durant unes dècades una certa tendència de les dones a deixar-se portar per un cert ordre, pel què diran, en comptes de deixar-se portar pel sentit comú en relació a la criança dels seus fills. Com hem de fer cas a un senyor que no sap què es parir una criatura quan ens diu que els nens han de dormir sols encara que per acostumar-se hagin de plorar desconsoladament fins el punt de quedar-se dormits de pur esgotament? Jo no ho he entés mai, sincerament.
Felicitats pel post! No coneixia el blog, em quedo per aquí.
del tot d'acord! però també reivindico el paper del pare, n'hi ha que som atents, feinejem per casa i no discutim (i mirem d'entendre (natros no anem hoemonats :-) ) els estats d'ànim de la parella/mare. I afegeixo que la baixa de maternitat hauria de ser d'un any!
ResponderEliminarHola Joan! Em sembla molt bé que reivindiquis el paper del pare! Jo em sembla que faré una altre entrada parlant del pare, perquè molt em temo que no m'he explicat bé... XDDDD! En cap moment dic que el pare no sigui atent ni feineigi per casa ni faci el que ha de fer, dic que se sent desubicat, emocionalment, costa trobar el seu paper....El de la mare està molt clar, pe`ro el pare, entre tanta hormona i tants canvis, ha de trobar el seu punt d'equilibri, no?
EliminarJo em vaig sentir igual ...després de 2 anys ha millora´t no està recolza´t el postpart i és veritat el que dius les visites han de ser per ajudar...o si més no recolzar i acompanyar...però hem defensa dels pares he de dir que hi han pares meravellosos comper exemple el meu marit i molts d´altres que coneixo.
ResponderEliminarNo podem generalitzar perque cada parella i nadó són diferents...però queda molt per fer.
Bones, sóc mare de bessons que ja són nois de 13 anys.
ResponderEliminarQuan he llegit el teu post pensava que em llegies el pensament.
Recordo el postpart així mateix i des de llavors, sempre he donat consells sobre aquesta etapa.
Molta gent ho idealitza tot i , evidentment, no tot són cotonets, flors i violes.
M'encanta com escrius! Expresses al detall! Se m'han humitejat els ulls al paràgraf final.
Gràcies per la teva feina! Endavant!
Marta
M'ha agradat molt el teu post, però a la mateixa vegada m'acaba d'entar una mica de por... jo volia ser aviat mare, ja tinc quasi bé 28 anys, feina i parella estable de fa anys, però... crec q encara no estic gaire preparada per a tot això :S
ResponderEliminarUix! no! Por no siusplau! PEr res del món volia provocar la por! Amb aquest post intento explicar a amics, familiars, etc el que pot ser un post part havent tingut un part més o menys habitual... EPrò ser mare és lo més meravellós que hi ha! Amb aquest post només volia dir a les noves mares: Prepareu-vos, informeu-vos! LEs classes Pre-part pequen moltissim de parlar molt poc del post part...Els llibres que solen regalar a embarassades els passa el mateix... Simplement que la informació és poder, i aquí està una part de la informació que se sol amagar. Però tenir un fill és el millor que m'ha passat i tenir-ne dos imagina't! EM moro de ganes de tenir-ne tres, i quatre! LEs dones estem preparades per ia`xo i per molt més, no dubtis mai de les teves capacitats!
EliminarHola Cris,
ResponderEliminarNo sóc mare però vaig viure de molt a prop el naixement i post-part (amb complicacions incloses) del meu nebot. Gràcies per ser tan sincera, doncs em fa molta "ràbia" que les mares "només expliquin lo bó" de tenir fills. S'haurien d'eliminar els tabús sobre la maternitat, és clar que deu ser maravellós tenir el teu bebe als braços, però per favor mares del món, no ho pinteu tot com si fos de color rosa, que també hi han grisos i negres! Jo ja tinc decidit (i tot el meu entorn ho sap) que no vull cap visita (excepte pares i germans, es clar!) ni a l'hospital, ni a casa fins que al menys faci un mes del part!
Gràcies de nou! I sort a totes les mares amb la criança dels seus fills!
Quina rao que tens...jo tinc una parella sueca i avans del naixement jo ja m'¡estava agobiant pel tema visites i ell va dir -me...en el hospital no va nadie mas que tus padres y tu abuela, y en casa la primera semana nadie, jo vaig agafar una bona enrabietada, li deia que aqui es feia aixi, pero ell va dir que en suecia no....al final li vaig fer cas al preguntar a altres cusines que van dir q lo pitxor va ser el post part i visites constants....doncs despres de la setmana soleta, estaba tan a gust que vaig decidir que no vingues ningu en un mes i que els familiars ja el coneixerien en nadal,,,,la familia i amics no ho entenien...pero no saps lo feliç i tranquila que vaig estar soleta amb el meu petitó...A suecia es obligat que no pot rebre visites la mare al Hspital ni a casa al menys la primera setmana...
ResponderEliminarGenial el Post!!
Tati
que preciosidad, ....me acuerdo (y ya han pasado casi 5 añitos) como si fuera ayer de mi post parto.....terrible !!!!! y con cesaría después de haber luchado para que naciera con parto natural y por si no fuera suficiente con mastitis ....yuppi.....que felicidad había ganado el pack completo ........cuantas verdades en tu post felicidades me ha encantado
ResponderEliminarComparteixo la opinió de molts pares que s'han sentit ofesos per la visió que donés del nostre paper (i abans de dir "no m'has entes", prova de dir "potser no m'he explicat be", amb humilitat potser veuries diferent moltes coses). Amb tot, reconec que hem viscut/patit (i per dos cops) molt del que dius, i no et puc contradir-te perque tothom ho viu a la seva manera, i amb la parella que te.Parlo en plural perque això és cosa de dos, per igual.
ResponderEliminarHola anònim,
Eliminaret faré cas, com he dit en altres respostes, potser no m'he explicat bé, pe`ro amb una cosa si que discrepo de manera radical: Això no és cosa de dos PER IGUAL. Això és cosa de dos, si, però epr res del món "per igual", ja que la que passa FISICAMENT pel part és la MARE, la que passa físicament per portar X punts al periné també és la mare, per la LACTANCIA, CLIVELLES; MASTITIS, i un llarg ETC també és la mare, la que passa per les contraccions i els grans sagnats durant la quarentena, tornem a ser nosaltres, la que li queda el periné fet una merda i no parlo dels punts , sinó de la musculatura, també, la que té les pujades i baixades hormonals, el 90% del temps el nadó a sobre i els 200000 consells de tothom , també és la mare. O sigui que NO. NO és cosa de dos per igual. I això és el que volia explicar en aquest post, que resulta que les dones han entès al 100% i els homes al 10%. PErò si, dec ser jo la que m'he explicat fatal. La propera vegada ho intentaré fer millor. De veritat.
Ja hi tornes... "els homes al 10%"... en fi, deixa-ho, no ho intentis fer diferent que et sortirà el mateix...
ResponderEliminarI quan dic cosa de dos, per igual, no em refereixo a les conseqüències físiques que se'n deriven d'un part, que evidentment les patiu vosaltres (no pateixis que això marxa, més tard o més d'hora però per lo general així és), sinò als sentiments confusos, cansament, llevar-se cada hora i mitja per la nit, emocions al limit (per causa d'hormones o de "desubicació"), patiment per fer una correcta criança del nadó, l'angoixa de les primeres febrades, etc. Quant al final deies el que necesita una mare pensaba que parlaves d'això també, no?
Mira anónimo, no hi torno, i si tan et cansa aquesta "discusió", potser no cal que seguim. Sí, els homes el 10%. Has mirat els comentaris d'aquest post? dic el 10% perquè és una xifra. L'he posat una mica a ull, però comprovaràs que no hi m'equivocaré de gaire. Els comentaris dels homes han estat quasi tots "negatius"...No és que hi torni, és que és matemàtic. Per altre banda disculpa'm si no t'he entès amb lo dels dos per igual...potser no t'he entès bé. Si, evidentment els sentiments confusos, la novetat etc són molt similars.
ResponderEliminarOK, et dono la raó amb la matemática pel que fa a la gent que ha contestat, i ja no segueixo més ;)
EliminarPerò no t'enfadis dona, que ja t'he dit al principi que hi estic d'acord, que ho he viscut dos cops. Aprofita-ho que és un moment màgic i únic, després veuràs com passa el temps rapidissim i ho trobaràs a faltar!
No m enfado, al revés, m encanta el " merder"! :)))
EliminarUna pregunta oberta, perquè si en tot moment poso la paraula "SOVINT" i en cao cas poso la paraula "SEMPRE", insistiu en que els post-parts no són sempre dolents o que hi ha marits super-conscienciats? Ja ho sé! Evidentment! i enhorabona! Però no estic parlant de vosaltres nni de la vostra situació! Estic parlant de les dones que no hem tingut un post-part ideal ni un marit super consicenciat (que no és el mateix que tenir un marit que passa de tot com deixeu anar per aquí)... En fi. Que si no em refereixo a voslatres, no sé perquè us sentiu tan aludits :S De totes maneres, m'agrada molt que tothom participi, o sigui que MOLTES GRÀCIES :)
ResponderEliminarJolin mientras leia me veia a mi misma hace 18 meses,aunque todo se acaba llevando de mejor o peor manera!!!lo que si tengo muy claro esque si tuviera un segundo hijo dedicaria sus primeros meses de vida solo a el.......soy de las que decidi llevar todo para alante yo sola sin ni siquiera dejar que mi marido me ayudara porque el estaba mas desubicado que yo,pero no lo volveria ha hacer jamas porque aun a veces sigo sin tener tiempo para mi misma!!!!
ResponderEliminarreflejada el 100%, hace tres años tuve al primero y hace 4 meses a la segunda, el post-parto ha sido similar quizá menos visitas porque me ha dado igual quedar mal.... pero el kaos ha sido el mismo o mas,. Lo único que cambió para mi, ha sido que disfruto mas de la pequeña, ya no estoy tan histérica ante cualquier cosa que desconozco...
ResponderEliminarEs tan real...bravo por este artículo!
ResponderEliminarL'home es sen aparta, jutjat i enfedat quan no es conscien del paper del pare...no es gens facil protegir dels intrusus, protegir el niu, treballar a fora i arribar a casa i deixar que la mare descarregui tota energia acumulada...l'home se sent fora de lloc perque no estar conectat, i si dól a molts aquestes paraules es perque una part del vostre interior ho sap. Pero no es gens facil, i es importantissim el paper del pare, la mare amb apoyo conscient del pare se li fa tot molt mes faci, no us sentiu ofesos no es treu ni es possa importancies, es tracte del post part, una etapa durissima i intensa que passa la dona com a vivencia propia del seu co. Miro desde a fora el que'l cos ens cambia, els sentiments huracanats, lo salvatges i fortes que som i es que la dona es una bendici!!!o i estar clar qu'l recolçament de l'home conscient es essesial! Gracies de cor, el petit de casa ara te 15mesos, segueixo amb les hormones, pero estic en una altre etapa, recordo el post-parr tal qual com l'has descrit...m'has fet possar els pels de puntaa i tambe riure, cada paraula cada sentiment que has expos me sentit en les teves paraules!!!!
ResponderEliminarTot el que m'ha passat aquesta gran aventura m'ha obert el cor i ganes de consteuir ajudacom a dona, mare i filla a altres dones, mares,filles. Perque a traves de la sombra que gracies a la maternitat ens deixa veure podem tenir oportunitat de sanar.
Una abraçada companya
Hola,
ResponderEliminarGenial!!!!
Encara hi ha un aspecte que no has tocat! I quan a més presentem una depre??? I la gent diu 'per què plores? Hauries d'estar contenta!!!'
Tot plegat... Genial!!!! La vida et deixa sentir tant que val la pena viure!
Hola, mira que ho he pensat vegades lo de la depre post part...el que passa és que solc escriure d'experiències molt viscudes per mi, i la depre post part, per sort s'escapa dels meus coneixements en primera persona...és un tema molt i molt seriós, i tot i que me n'he informat molt, no m'agradaria ficar la pota.
EliminarMoltes gràcies per llegir-me, i recorda que ara estic a una altre adreça: maretameva.wordpress.com
Sencillament genial
ResponderEliminarM'ha agradat molt el post. Tinc dos fills, ja tenen 11 i 8 anys, i encara me n'enrecordo de tot això, el podria haver signat jo. Cada mare ho viu diferent i també té molt a veure amb com et van parir a tu i com devia ser el teu postpart i com estàs a nivell psicològic i emocional. Totalment d'acord que una mare que acaba de parir, necessita una mare i una tribu, no necessita ser la mare del seu home. Que tot i que hi ha moltíssims homes que es posen les piles i són capaços d'estar amb consistència, també n'hi ha que per assumptes psicològics i emocionals seus no resolts, doncs demanen, més que no pas donen.
ResponderEliminartener un bebé ya se sabe que no es un camino de rosas, y menos en los tiempos que corren; pero quien decide y puede tenerlo tiene que darlo todo por el/ella, y no importar el sufrimiento que pueda comportar. Los pros superan los contras con creces sean cuales sean las dificultades.
ResponderEliminarYo estube esperando reproduccion asistida via seguridad social durante mas de 3 años, y nada de nada, me dieron por imposible. Sin perder la fe y esperanza por privada me quedé en el segundo intento, y ahora tengo una hija preciosa. Doy gracias a Dios por iluminar mi vida; y creerme las tonterias que me puedan decir terceros me resbalan y de que manera...
FANTÀSTIC!!! l'has encertat de plè, et dóno les gràcies per haver-ho escrit.
ResponderEliminarapuntat, marcat com a favorit i properament recomanat a totes les embaraçades, que sembla que el part és el més important, et prepares 9 mesos i ningú ningú, et prepara per al postpart... ni et parlen de que fer amb els marits, ni que es una etapa que menges més que mai i hauria de ser sa i en qualsevol moment que tinguis una mà lliure PERQUE amb el bebe, si que en saps que fer (ho faras millor o pitjor) pero ho faras el millor que podras, i sol ser el que l'instint et diu. Gràcies Cris, ALGU HO HAVIA DE PLASMAR!
ResponderEliminarM'encanta, el suscric al 100 % per 100% . La meva vivencia ara fa 4 anys va ser igual k la k relates al blog; mares incompreses, pares absents...al menys en el meu cas..molt de cansament....molta son...recordo perfectament la primera nit k vaig dormir 6 hores seguides.....al 8 mes!!! Y encara dono gràcies k vaig conèixer a gent k ho acobseguí prou més tard. En fi moltes gràcies pel teu post.
ResponderEliminarem sento mooolt identificada...vaig passar una depressió post part que em va durar força temps, una cosa es va anar enllaçant amb l'altra...postpart...primers mesos de guarderia amb les típiques malalties....crec que moltíssimes mares passen una petita depressió...ja sé que hem triat tenir fills, però no ho pots evitar.....ara que el meu fill te 8 anys ,miro enrere,i quasi em fan riure aquelles coses que abans em feien patir tant...si és que tots els nens son bastant iguals...tots ploren i fan rebequeries als llocs menys adequats,tots es desperten a la nit perquè volen companyia....per mí va ser una època dura (de fet no he tingut cap mes fill)...però reconec que no ho canviaria per res del mon...
ResponderEliminarostras m'ha donat ganes de continuar escrivint la continuació d'aquesta temàtica i una segona part que seria el post part quan t'incorpores al món laboral.
ResponderEliminarpobret el teu company, quin post-part que li deuries fer passar. Ànims nois!
ResponderEliminar