Mareta meva, que fàcil és...

Les hores passen, els dies també i  les agulles del rellotge corren, per uns més ràpid que per altres....

Qui no té un familiar o un amic amb una malaltia greu?

Per desgràcia, tinc familiars i amics també tocats per Càncers o malalties fulminants. Uns poden lluitar, altres no dubten en fer-ho, i altres lluiten amb totes les seves forces i no aconsegueixen avançar, altres si que ho fan, i no perden l'esperança...perquè...Perquè és l'últim que es perd?

NO. 

No perden l'esperança perquè són persones valentes, lluitadores, no conformistes. Perquè tenen fills, néts, una fita, un futur. 

Abans estava conscienciada de tot plegat, però el dia que tens un fill , o dos en el meu cas, t'adones que si els passés qualsevol cosa deixaries de ser tu, deixaries d’existir.

També t'adones que no et pots permetre posar-te malalta, que no pots baixar la guarda, que no pots desaparèixer, perquè el teu paper com a mare és ben clar: Has de cuidar dels teus, els has de protegir, els has d'acompanyar durant tot els seu viatge.

Quan prens consciència de tot plegat, t'adones que és tan fàcil anar al banc de sang, extreure't un mostra i donar-la...

Potser, i només potser, aquella proveta de sang sana i vermella salvarà no només una vida, sinó una família sencera. 

És tan fàcil...

Per desgràcia, anem tan de pressa per la vida, que poques vegades tenim el temps i l'ocasió de parar-nos a pensar en tot això. En lo fàcil que és que ens toqui, en lo fàcil que és que li toqui a algun ésser estimat, en lo senzill que li toqui a algú que no coneixem de res, però que no volem que perdi l'esperança.

En fi, 

Si voleu podeu entrar aquí http://que-facil-es.blogspot.com.es/ podeu llegir, podeu pensar, podeu difondre...

Gràcies.