I això del "APEGO" què és?

Sovint sentim i veiem moltíssimes maneres de criar els fills…

No m’agrada etiquetar, ja que cada mare i pare tenen la seva pròpia manera de criar, però per entendre’ns, si que hi ha uns modes generals de fer-ho…

Per sort, al meu entendre, cada vegada és més comú sentir les paraules “crianza con apego”…I com idea general sabem que es refereix a una criança respectuosa, però què és realment l’apego?

Doncs l’apego, és una necessitat vital, igual que ho és el respirar, el beure o el menjar.

L’apego  és aquell vincle que necessitem tots. Aquella referencia, aquella seguretat que quan ens falta o ens falla ens produeix mals de panxa, angoixa, inseguretat, por, ardors, nervis…

Tothom necessita alguna cosa a què aferrar-se, un punt d’ancla…tothom necessita amor, consol, calidesa, i aquí està la base da la humanitat! Sense “apego” no podríem viure.

El nostre mecanisme de supervivència, fa que quan naixem, els nostres pulmons s’obrin per començar a respirar, seguidament ensumem la nostra mare, acte casi seguit busquem el seu mugró per alimentar-nos…és instintiu! Necessitem respirar i alimentar-nos, però no només això! Ensumem a la mama, la mirem i ens enganxem a ella, ens tranquil·litzem, i amb aquests poc minuts de vida que tenim, ja formem un vincle amb ella…El cordó umbilical ens separa, però tots els nostres sentits ja han fet que ens tornem a unir a ella, per reforçar aquest vincle, aquest “apego”.

Durant setmanes i setmanes necessitarem aquesta olor, aquesta escalfor, aquest creuament de mirades, el pit, la veu, el ritme, el pum pum del seu cor…Ho seguirem necessitant per sentir-nos segurs! La mama és el nostre punt d’ancla, de referència, de seguretat….Si ens deixen en un bressol, en un cuco, o en qualsevol lloc on perdem tota aquesta referència massa estona, ens posarem molt neguitosos, plorarem, apretarem els punys, la boca, els ulls…Necessitem la mama!!!!! Ens posarem molt nerviosos, perquè no només no la sentim, ni la olorem, ni notem el  seu pit, ni el seu pum pum, a més a més, dintre d’aquest cuco, no la veiem!!!! Sentim sorolls, es reflexen llums, hi ha moviment però…i ella? On és???

La panxa ens comença a fer mal, estem tragant molt aire de lo nerviosos que estem, sentim ardors…què és tot això???

Si, ho heu endevinat! Tot això són els còlics!

Els còlics són mals de panxa diuen a tot arreu…però aquest mals de panxa no sorgeixen perquè si…Aquests mals de panxa són conseqüència d’alguna cosa, i la versió que més quadra és pensar que aquests mals de panxa venen causats pels nervis, estrés, sobre-estimulació… Evidentment, l’estómac d’un nadó de poques setmanes sol estar bastant “inmadur” i de seguida fan gasos o poden tenir molèsties, però els còlics del lactant són més que molèsties.

Total, que m’enrotllo com una persiana!

Un nadó necessita a la seva mare (o pare o cuidador/A).

Un nadó estableix el vincle amb moltes persones, però el vincle principal, l’apego, només l’estableix amb una persona, i sol ser aquella que cobreix TOTES les seves necessitats, i repeteixo, sol ser la mare.

Què aconseguirem si no deixem que RES s’interposi entre la “creació” de l’apego?

Doncs a part d’evitar mals de panxa evitables i de tenir un post part molt més plaent, aconseguirem que la nostra criatura, tingui una bona auto-estima, sigui una persona segura i confiada, més intel.ligent i més feliç, entre d’altres coses…Us sembla poc?

Com es fa?

Doncs no hi ha cap fórmula…segurament només cal que seguim el nostre instint, els nostres impulsos, i que ressetegem la nostra ment de frases fetes, mites i mentides dels pediatres, sogres, àvies i veïnes.

- Podem dur el nostre fill amb porta-nadons, en comptes de cotxet, d’aquesta manera no perdrem mai el contacte, ens podrà ensumar, podrà prendre el pit a lliure demanda i de seguida sabrem si l’hem de canviar , si té calor, o fred…

- Podem dormir amb ell, de manera que ens senti a prop i noslatres el sentim a prop a ell, amb lo qual no tindrem paranoies de si respira o no, de si s’ha destapat o si s’ha fet caca…podrem saciar el nostre instint, dormint amb la ma damunt la seva panxeta calenta…a més de les múltiples avantatges de no aixecar-se del llit 30 vegades.

- Podem atendre els seus plors quan ja sigui més gran i ens necessiti, ja sigui durant el dia, o durant la nit…no deixant que pensi que em desaparegut (ja que el concepte espai-temps no el tenen desenvolupat)

- Podem respectar els seus ritmes pisco-motrius i no forçar-los a coses que no poden o volen fer...

- Podem respectar les seves necessitats/ganes d’afecte, no obligant-lo a fer petons a les iaies, i coneguts o desconeguts...

- Podem donar-los el pit a demanda (si no tenim cap problema que ens ho impedexi), ja que la lactància materna, a part de ser per si sola un dels moments més plaents dels que podem gaudir tots dos, és or, tan emocionalment com per alimentar-los…

- Podem no forçar-los a menjar quan no tenen gana…

- Podem pensar i interioritzar, que encara que són molt petits, són persones igual que nosaltres, i que es mereixen un respcte en tots els sentits, que no tenim dret  a manipular-los a “nuestro antojo” i que acompanyar-los en el que necessitin és més acertat…

En fi, podem fer MOLTISSIMES COSES per aconseguir un APEGO SEGUR.

Ara bé, no espereu, com erròniament m’ha passat a mi alguna vegada, que si crieu un fill així,

-       No pegarà

-       No mossegarà

-       No tindrà Rabietes

-       No us rebutjarà

-       …

Un nen, és un nen i ha de passar per molltissimes etapes i canvis…I és bo i enriquidor, i normal que un nen passi per totes les etapes, aleshores ve el més dificil, que no és portar un portabebés, ni donar la teta, sinó saber gestionar-ho.

És un error pensar que el nostre fill no es tirarà mai al terra patejant o no li estirarà una joguina a un altre…

Fa uns dies, m’ha passat una cosa que m’hagués tallat els dos braços jurant que a mi MAI EM PASSARIA (i això passa quan el nostre Ego ens encega, cosa que intento controlar però encara no domino):

Fa 4 dies que el Xavi NO EM VOL:

De cop un dia es va aixecar i quan el vaig anar a abraçar em va apartar de mala manera i em va espetar un “Tu no, el papa! No vull a tu, no t’estimo” …

Us imagineu la meva cara? El meu ego seguia fent que pensés que era una cosa puntual…però no!

Fa un parell de dies vaig haver de trucar el Jordi perquè tornés a casa de la feina, ja que el Xavi estava amb un atac d’angoixa cridant-lo i jo no m’hi podia ni acostar! Em vaig haver de tancar al lavabo a plorar…no m’ho podia creure! NO em vol ni per vestir-lo, ni per consolar-lo ni per Res!

Què ha passat, què m’he perdut? Però si li he donat TOT!!!!

I ara que refexiono més fredament, arribo a la conclusió que el maleït Ego m’ha fet de les seves…

I què si li he donat tot? Què vol dir, que no té dret a emprenyar-se, o a estar gelós o ves a saber què? Doncs si, ell tindrà les seves raons per rebutjar-me aquests dies, i jo no hi puc fer més, que xerrar amb ell quan està calmat, respectar el seu espai no forçar situacions. NO tirar-i en cara “els lletjos” que m’està fent, ni ignorar-lo ni pagar-li amb la mateixa moneda. He de saber estar, saber fer i saber gestionar, i això és exalçament el que hauria de ser la criança respectuosa, encara que és molt i molt difícil (per mi almenys)

No esperar amb un full de resultats per veure si ho hem fet bé, crec que és bàsic per poder criar amb amor i respecte.


Per saber-ne més

En fi, toooooma rollazo que us he escrit avui!

RECORDATORI IMPORTANT: Tot el que escric aquí són persepcions i opinions meves i personals, pots estar-hi o no dacord i em sembla de conya!