Avui ha estat un
dia dur…Maria malalta, jo tornant a dir a la feina “he de marxar”… fent
trucades per veure si algú m’ajudava amb contínues respostes negatives, mal
rollo a casa, tensions, etc.
Però el més
important del dia d’avui , és que podent ser un dia qualsevol, no ho és.
Avui, 7 de febrer del 2013 és l’aniversari de la
Maria.
Avui fa un any
naixia la meva flor.
I encara que
sembli egocèntric, que potser no només ho sembla, si no que ho és, no he pogut
deixar de pensar en tot el dia en el moment del part…en els mesos anteriors, en
la preparació mental, en els nervis, el cansament, la por…
Tampoc he deixat
de pensar en el part del Xavi. En lo diferent que va ser, en com dos parts de
la mateixa dona i amb la mateixa voluntat podien haver anat tan diferents…
I com sempre, ho
volia compartir amb vosaltres…
Tot aquest temps,
des de que vaig iniciar el blog, he crescut.
Sí, he crescut
com a persona, com a filla, com a mare, però sobretot he crescut com a dona.
El dia 7 de
febrer del 2012, alguna cosa va canviar dins meu. El Chip dirien alguns…a mi la
paraula chip no m’inspira la calidesa que la situació mereix, però si, podríem
dir que aquell dia, vaig canviar el xip, com a dona.
Moltes noies,
amigues, o conegudes, al saber que vaig tenir a la Maria de manera natural,
canvien la cara…tenen una esgarrifança, i acte seguit diuen totalment convençudes:
“Jo no podría”…
Ostres!!!! Si que
ens han ensinistrat ben ensinistrades eh!!!! És increïble com en pocs anys hem
passat a tenir totalment interioritzat,
que el part natural és per la minoria, que el part natural és lo “no normal”,
que el part natural és horrible, és per hippies, és per ganes de patir….
Si, realment increïble
lo petitones que ens han fet pensar que som i lo grans que volem semblar, i en
canvi, és curiós, però de petites res! Som dones, mamíferes, que som capaces
d’aguantar el que faci falta, que amb l’instint i el nostre cos som capces d’arribar
a la fi del món, i que a més a més, en els últims anys també ens hem
independitzat i fem tot allò que mai hauríem pensat que faríem…
Som capaces de
formar una família, criar-la, aguantar dins la societat, treballar com a
burres, complir com a mares, filles, amigues, nebodes, amants, treballadores i
tot el que se’ns posi per davant….ho sabem, ho tenim clar, i pobre del que ho
dubti que fotem el crit al cel i omplim el Twitter de hashtags en contra del
masclisme , el patriarcat i tota la pesca, però de cop, enmig de la conversa,
surt la paraula “part natural” i amaguem el cap corrents ,igual que una tortuga
acollonida!!!!
Mareta meva! I
després pensem i anem amb el cap ben alt amb cara de controlar-oh tot???? Osti
tu! Que ens tenen ben enganyades!!!!!
Sabeu què vaig
sentir el dia del part del Xavi? (si que ho sabeu pq sempre ho explico)…Estava allà,
contra la meva voluntat perquè ningú em va preguntar què volia, però jo ben
calladeta, no fos cas que molestés…Estava en una camilla amb una cama a cada
cantó i vestida amb una camisola de paper que s’obria per tot arreu…En aquella
sala freda…Em van punxar una epidural sense dret a discrepar, i totes les
mirades em deien que estava mes guapa calladeta…Em van enxufar una ventosa i em
van arrancar el meu fill que no vaig veure ni 1 minut, i me’l van tornar al cap
de casi 2 hores. Tot això entre plors, tremolors…vaig rebre el meu fill
sentint-me una desgraciada, sentint-me trista, sola, buida….Només plorava
mentre el paria i no era ni de dolor ni d’emoció, era de por….
I si, això és lo
normal, i em sentia així perquè era conscient de que s’estava comentent una
aberració, tot i així no vaig tenir collons d’obrir la boca i em vaig deixar
fer…
Depèn de la
persona, aquesta historia no seria per res del món escandalosa…per la majoria,
aquesta escena és normal:
Arribes al
paritori, et deixes fer i surts amb un fill tot empolainat… si, ens ho han
pintat molt bonic, ens ho hem tragat, ho hem processat i ara ho veiem com lo
més normal...és així de trist.
En canvi…amb el
part de la Maria tot va ser tan diferent…
Era jo la que
tenia el control.
Tinc una bona
amiga a punt de parir el seu segon fill. Té les mateixes pors que tenia jo , i l’únic que se m’acut dir-li és que l’actitud
que tens quan “repeteixes” és tan diferent de la primera vegada, que a ningú se
li acudeix fer-te , dir-te o discutir-te segons què…
Si, la segona
vegada anem molt preparades, MOLT, però no crec que sigui només això el que fa
que la cosa canviï tant…
La nostra mirada
en el segon part ja no és la mateixa…Almenys en el meu cas…
El dia que
entrava a l’hospital, ara fa un any, al contrari de tot pronòstic , no tenia
cap por. Tenia claríssim el que passaria i ho portava escrit a la mirada…
En el Part de la
Maria no em van enxufar res a cap lloc…NO em van posar paper per vestit i no em
van fer fer res. I no, no vaig demanar anestesia, i si, va fer mal, però els
sentiments que vaig experimentar van ser Fortalesa, potencia, poder, amor, força, felicitat…Em vaig sentir
més dona que mai, aquell dia podia amb tot…Vaig rebre la meva filla conscient
de tot el que havia passat, feliç i satisfeta i vaig adonar-me de que res del
que m’havien ensenyat fins aleshores tenia el valor que li donava.
Ara, un any
després, penso amb la meva ment neta, resetejada...no cauré un altre cop en
tota aquesta enganyifa…no posaré en dubte MAI MÉS el que sento que sóc… Sóc mare, sóc filla, sóc germana, sóc amiga
…no sóc només una dona, sóc moltes dones i tinc molta, molta sort de ser-ne
conscient.
Bona nit!
