LA CONTINUACIÓ DEL POSTPART, un POSTPART COMPARTIT!

Bon dia a tothom,
pels que no ho sapigueu, m'he canviat de blog, us enllaço aquí la meva última entrada:

Un Postpart compartit

PEr altre banda, avisar-vos que tancaré aquest blog el dia 1 de Gener del 2014!

Espero que em seguiu a Wordpress!

Moltes gràcies!

Em Mudo! http://maretameva.wordpress.com/

Hola families!
Necessitava un rentat de cara i ja l'he fet...la meva nova adreça és  http://maretameva.wordpress.com/. Ens veiem allà?

/

Mareta meva, el post part... Amics i familiars, llegiu, llegiu!

La imatge d’una parella, entre llençols blancs amb un nadó que dorm plàcidament….

La imatge d’una parella abraçada al sofà d’un menjador impol·lut mentre un nadó mama amb cara de satisfacció…

La imatge d’una parella que s’acarona mentre mira embadalida a un nadó que somriu…

La imatge d’una dona que fa footing amb un cos esvelt una setmana després de parir mentre la seva parella, fa pell amb pell amb un nadó que observa en silenci…

La imatge d’un recent nascut rosadet i tot ple de saxons que es descobreix les mans…

La imatge del silenci, de la pau, de la tranquil·litat, de l’amor, de la complicitat…

Si, sovint i sobretot si és el nostre primer embaràs somiem en aquests moments, tan màgics, tan íntims…somiem en aquests clitxés que hem vist a pel·lícules, a anuncis de la tele, a fotos de revistes…

I després arriba el Ko’s, les decepcions, les baralles, la por, l’angoixa, la fredor…

I és que un post part, sovint, no té res a veure amb aquestes imatges…

Una dona que acaba de parir, hormonada fins les celles, és una lleona, una mamífera, una animal…

Una dona que acaba de parir i sobretot si no té ajuda, és una dona que ha passat de tenir un nadó a la panxa a tenir-lo fora, i el nadó ha passat de rebre calor constant, olor, i aliment sense talls a deixar de tenir-ho, a rebre massa llum, massa visites i massa sorolls…

La mare, que poques vegades haurà estat tanta estona amb les mans ocupades només pot estar pel seu fill…

El pare, no sap ni on posar-se.

La lactància pot ser moltes vegades, no tant meravellosa…La llet sembla que no arriba mai el tercer dia, tothom hi diu la seva, les males posicions i la poca experiència provoquen clivelles i quan per fi arriba la llet, ingurgitacions, mastitis…Tothom en sap més que tu i tu, que amb els ànims de lleona vols per damunt de tot el bé del teu fill/a, mataries a qualsevol que et fa un comentari.

El pare, segueix desubicat…

Sovint, el part no ha estat respectat, i per desgràcia portem un tou de punts al periné… Ens costa moure’ns , estem cansades i les visites no ens deixen dormir.

“Dorm quan dormi el nadó” et diuen les veus expertes…

A si? I qui fa els àpats? qui neteja? Qui fot fora les visites?

Hauria d’estar prohibit presentar-se a casa d’una recent-parida sense un parell de tuppers i ganes de rentar plats… Hauria d’estar prohibit que a més d’atendre visites, les mares hagin d’estar arreglades i amb un somriure forçat.

Visites: Deixeu-vos de tanta robeta de recent-nascut i recolliu la roba bruta, siusplau!

Passen els primers dies i el nadó dorm, si, però no quan nosaltres ho fem…Per tant, les nits plàcides que havíem tingut, s’han acabat…

Les setmanes passen i la gent no té altre cosa que fotre que preguntar-te: “com dorm el nen?”

Quan dius que “no dorm”, destapes l' olla de consells i saviesa de tothom qui t’envolta, inclús dels que no tenen fills…

Les setmanes passen i les tetes encara et fan mal, i aquest nadó que hauria d' estar envoltat de pètals de roses sembla un alien incansable , un xupòpter de 52 centímetres que ha decidit que no et donarà treva.

El pare, segueix sentint-se desubicat. Fa el que pot, però no és suficient.

Arriba la quarantena, i a partir d’aquí, la societat decideix que ja estàs bé, que els 13 punts d’episiotomia ja no els notaràs, que les clivelles ja estan superades i que el nadó ja dorm com a mínim 6 hores seguides. Que ja tornes a estar 100% tu i que pagaries per fotre un bon clau.

Tornes del ginecòleg i la teva parella ja et mira amb ullets brillants, i tu penses que no ets normal. Que alguna cosa et passa…Et trobes encara feta un nyap, però la gent et mira com si aquesta etapa ja hagués hagut d’acabar perquè ja fa 40 dies que has parit!

I així passen i passen els dies…Notes que et fas pipi cada vegada que esternudes, no tens ganes de sexe, les teves tetes ja no són teves i fa setmanes que no dorms dues hores seguides. La casa sembla un quadra i no tens temps ni de depilar-te. La gent et diu que has de sortir i tu només pensar que t’has d’enfundar en uns texans de pitillo i que t’has de planxar el cabell ja tremoles….L’únic que et reconforta és que el teu bebé et mira enamorat…si, sembla que sigui l’únic que et mira així. És l’únic que no et jutja, és l únic que no li importa si fa tres dies que no et rentes el cabell… Ell només vol els treus braços i realment tu només vols els seus… La teva parella comença a estar mosca, però perquè no ho entén, però ja ho farà…

El post part és una etapa activíssima de l’embaràs i el part, i segurament és la més llarga i la més delicada. Si, el post part pot durar molts mesos, inclús anys... en canvi és la que més desapercebuda passa, i un post part desapercebut per la gent teu voltant és un autèntic infern.

Una dona quan pareix necessita un tribu, que l’ajudi, que l’escolti i que li acariciï el cabell…necessita un mirada còmplice que li digui que ho està fent bé, necessita poder dormir una estoneta. Una mare en un post part, necessita massatges, que li facin un bon plat de sopa i que li rentin la roba.

Una mare en un post-part no necessita sexe, sinó amor incondicional, no necessita retrets ni baralles. Necessita tenir-ho tot controlat. Una mare en un post-part necessita a la seva mare. Una mare en un post-part necessita silenci de tothom menys del seu bebé…Necessita poder centrar-se en conèixer el seu fill i captar totes les senyals. Una mare en un post-part no necessita ser la mare de la seva parella.

Una mare en un post-part li bufa completament el que passi fora de casa seva i només somia en un bany calentó amb unes espelmes i olis essencials…

Una mare en un post part és una dona que se sent perduda i necessita retrobar-se amb ella mateixa, i això és temps , perquè ella ha canviat, ara és mare, ara és una dona nova , una dona més dona que mai. 

Llibre recomanat: http://www.mundotueris.es/es/parto-y-nacimiento/83-postparto-seguro.html

Mareta meva, tenir fills SI que afecta a la parella!

Mareta meva, d’aquí 6 dies em caso!

Si, després de quasi 8 anys de relació i de tenir dos fills, hem decidit donar el pas i fer una gran festa i arreglar papers, que ja tenim una edat i hem de ser responsables…jejeje…

Quan penso en el matrimoni, no hi penso com molta gent ho fa, ja que a la meva família hi ha més matrimonis “fallidos” que a cap família del món...és més, diria que no hi ha cap matrimoni ni en la família del meu pare ni a la de la meva mare, que hagi sobreviscut al pas del temps. I és per això que quan la gent em pregunta si em poso nerviosa, dic rotundament: NO, perquè la idea de passar la resta de la meva vida amb el Jordi no ve des de que ens casem, sino des de que vam decidir tenir un fill:

Aquesta va ser la gran decisió, el moment transcendental, el pas més màgic que mai he donat.

Es clar que li dono valor al matrimoni, però per mi, és més un ritual, una festa , una manera de celebrar que JA som una família… El mode de dir: SI, però no un “Si vull”, sinó un SI! L’HEM ENCERTAT!...

Quan ens vam conèixer ningú, ni nosaltres mateixos donàvem un duro per la nostra relació, però així és la vida oi? I finalment vam decidir apostar, i ho vam fer fort, dos fills en dos anys!

I no, no us ho negaré….ha estat i és molt maco, però ningú t’explica, igual que ningú t’explica com és quedar-te embarassada o parir o criar, com és per una parella l’arribada d’una o dues criatures, i d’això va l’entrada d’avui.

Mareta meva! No vull generalitzar, però si unificar una mica espècies, i tot i que som mamífers, entre nosaltres i tots els animals del món hi ha una diferencia essencial: EL SEXE.

I és una diferència prou gran com perquè es faci notar en tots els sentits.

Durant l’embaràs, l’ home, per molt empàtic que sigui, no pot fer-se una idea del que li està passant a la seva parella…ja només començant per aquí, és d’una lògica aplastant que hi hauran molts punts de vista i moltes sensacions diferents…

Parlo per mi,

L’EMBARÀS

Els meus embarassos van ser molt fàcils físicament però emocionalment van ser un desastre…

El Jordi no entenia el que em passava, és enginyer! Els enginyers no senten! (jajajaja, no us ho prengueu malament que faig broma)…No sentia el cor, ni les patades, ni les meves hormones…no s’enterava de res! No volia llegir, no s’informava, em deia a tot que si amb el cap etc… I jo em vaig anar sulfurant durant 9 mesos (això les dues vegades, i la segona pitjor).

NO, ser la parella d’un cocktail d’hormones no és fàcil, i menys quan un no sent res extrany ni “veu” aquestes hormones.

EL PART

El part pot ser un moment realment heavy per l’home…Sobretot si no s’ha preparat.

Igualment, i encara que hagi llegit i s’hagi informat o sigui un segon o tercer part, encaixar el paper de pare i “simplement” acompanyar ha de ser realment dur si el part es fa en un hospital, i més encara si és un part medicalitzat.

Veure com tothom toca la teva dona, que pateix, crida i fa que no amb el cap…veure com la mare del teu futur fill plora, sofreix…i aguantar, animar, barallar-se amb el personal de l’hospital i dir-li que tot anirà bé, ha de ser francament difícil

LES PRIMERES SETMANES

Si el pare no és capaç d’acoplar-se al seu nou paper de seguida, pot sentir-se desplaçat, pot baixar-li l’autoestima, pot sentir que no pot ajudar amb res… La dona, atabalada per tot, hormonada, i flipada atravessa setmanes d’un embriagament estrany…canvis d’humor, tristor, eufòria, etc…

Tot supera qualsevol expectativa, les visites es fan insuportables, papeleos, el pit i les primeres hores, que si surten bé, guay, però si comencen les clivelles i altres problemes, l’home amb el seu nou rol de protector se sent impotent i la dona se sent frustrada….aquests dos sentiment junts poden ser una bomba de rellotgeria…

LES NITS

Un nadó no distingeix el dia de la nit. Això ho posa a qualsevol llibre, però no et solen avisar que no dormiràs no només els 3 primers mesos…

Quan veus els fulls del calendari passar i segueixes despertant-te cada hora, o cada dos, o cada tres i allò no s’acaba mai, és insuportable….i ja no només per les nits, que solen provocar baralles tipus “sempre m’aixeco jo,” “fot algo cony” blablabla…Sinó que durant el dia, el no dormir passa factura a tots els nivells…

Nosaltres portem 3,5 anys sense dormir ni una nit seguida, i ara ja ens hem acostumat, però aguantar el ritme d’una o dues criatures sense descansar, és esgotador.

EL SEXE

La paraula quarentena ha fet molt de mal a moltes parelles...però MOLT!!! al cap de quaranta dies , després d’ haver parit, vas al gine i et dona via lliure , i sembla que això signifiqui, que de cop, per art de màgia, la líbido torna a envaïr el cos de la mare i només arribar a casa s’hagi de celebrar la gran festa.

DONCS NO!! NO, i NO!

El cos de la dona ha canviat d’una manera brutal! Ja no és la que era i no ho serà mai més. Això no vol dir que la Líbido no torni, simplement que un canvi tant heavy es mereix més que 40 miserables dies.

La Dona recent-parida (i als 40 dies segueix sent recent parida) està mega hormonada…A part dóna el pit, a part, té un nadó de 40 dies que es converteix en la seva única prioritat i ho seguirà sent durant setmanes o mesos. A més la dona que té una criatura al pit , està fins els ous que algú , sigui home o nadó, li toqui els pits…aquella zona ja no és “erògena”, aquella zona és la via d’alimentació del seu fill. És intocable! Ja no és “sexy” (clar que ho és, però ja m’enteneu)… La teta ara serveix per alimentar el nadó i no pas el “marit”…

La dona durant moltes setmanes després d’haver parit no té ganes de fer l’amor, i hi ha moltíssimes raons: FÍSQUES, PSIQUIQUES i QUIMIQUES (cliqueu per exemple aquí i aquí), i això ens ho hem d’implantar al cervell, perquè la gent no ho sap, i quan passen els 40 dies de rigor, les dones ens sentim malament perquè no volem sexe, i els homes es senten malament perquè es pensen que la seva dona no voldrà sexe mai més i tothom se sent malament quan NO HI HA CAP PROBLEMA!! Tot tornarà al seu lloc, però AL SEU TEMPS i no en 40 dies.

Això és molt íntim, però si així puc ajudar a algú, ho diré…JO fins els 14 mesos, que no em va venir la regla no vaig tenir ni un sol impuls sexual, amb tant mala sort  (en realitat bona sort, perquè  era el nostre desig) que la vam encertar i em vaig tornar a quedar embarassada, i se’n tornem-hi!

Busqueu, furgueu, o consulteu amb sexòlegs i que us expliquin com funciona això de la “Quarentena real” , us evitareu molts desenganys.

I res, podria estar-me hores, escrivint com canvia la vida de dues persones al passar de parella d’amants a parella de pares.

Canvia molt, i ningú ens ho explica i de cop ens trobem amb el pastel, i és molt difícil sobreviure a una bomba així si no ets una parella que s’estima amb bogeria.

El Jordi i jo ho hem passat molt malament, MOLT! Inclús ens hem plantejat la vida separats, però per sort, ens hem mantingut ferms i hem passat aquesta etapa…

A dia d’avui i fa cosa de poques setmanes, per fi ens hem retrobat com a parella…tornem a parlar de nosaltres, tornem a sopar amb vi, ens tornem a donar la mà de manera espontània, etc… i ens casem, enamorats i amb dos fills meravellosos que de moment ens han ajudat a fer-nos més forts.

Visca els núvis!

Amb un parell d'ovaris...

Si, ho sé, soc una pesada…però necessito expressar-me!
Ja no puc escriure quasi mai, i si, ho sé, em repeteixo més que l’all…i no és per falta d’idees o de recursos…és perquè e sembla el tema més basic i central d’un blog que parla de maternitat.

I quan comença la maternitat?
Comença en el moment en que el test d’embaràs o símptomes evidents t’anuncien que portes una personeta dins el més poderós de tots els teus òrgans: L’úter.

Sempre parlem de part natural…la majoria de la gent creu erròniament que un part natural és un part sense anestèsia. Error.

Ara, cada vegada més, en comptes de part natural, s’escola la idea de “part respectat”, concepte que inclou el part amb anestèsia…

Però a mi, que cada vegada llegeixo més i més, i tot i tenir dos fills encara m’obsessiona la idea del part i de l’embaràs, que cada vagada m’informo més sobre la dona i el seu úter (ara estic fent un curs super potent de la Erika Irusta sobre la menstruació entre altres coses, no us la perdeu que és una bèstia de dona), cada vegada em sedueix més la idea o el concepte de part CONSCIENT, D’EMBARÀS CONSCIENT.

Què som, qui som, què tenim a dins, com funciona?
Qui són , què ens fan, quines conseqüències tenen els actes que tercers exerceixen sobre nosaltres o els nostres fills?
Què és le part, perquè passa tot plegat, què son les contraccions, perquè un part pot acabar en cesària o amb no sé quants punt d’episiotomia…perquè em van enxufar una ventosa per la vagina, perquè em van arrancar el Xavi de dins meu?
Perquè un part com el del Xavi és lo normal i un part com el de la Maria és de “estàs boja”…
Qui ens ha educat, qui ens ha ensinistrat, qui ens ha amagat l’instint?

Ui, ui, ui…que m’embalo i fujo del tema…Tinc ganes de plorar…

Què és un part conscient? (ja sabeu, no sóc llevadora, ni doula , ni ginecòloga, tot el que escric són percepcions que tinc JO de manera individual, que consti en acta)

Un part natural, com he dit abans, ara per ara, la gran majoria de la població, per desgràcia, pensa que és un part sense anestèsia, amb lo qual crea confusió, (amb lo senzill que és el concepte!), però bueno.

Un part respectat ja “inclou” més conceptes, com l’anestèsia, inclús l’episiotomia o la cesària, sempre que sigui perquè la mare ho decideix així…

Però un part conscient, a part d’incloure lo anterior, també inclou un part no-respectat, i aquí està el quid de la qüestió!!! Em sembla bàsic i importantíssim que una DONA sigui conscient del QUÈ VOL i del que REB. 
És super necessari que quan a una dona se li fan certes pràctiques, voluntàries o no, sàpiga i sigui PLENAMENT CONSICENT del QUÈ volen dir, del PERQUÈ li han fet i de les SEVES CONSEQÜENCIES. Només així podrem fer un pas endavant.

Fa molt poquet, una amiga va parir…li vaig preguntar al marit què tal tot i em va dir: “molt bé! Ha anat tot genial, el nen està bé”

- I la teva dona? Vaig preguntar jo.
- “ah” super bé, molt contenta.
- Que bé! I ja ha sortit de la clínica?
-Si, però està a casa, li han fet 9 punts d’episio, el nen va haver de néixer amb ventosa, però super bé!

Com?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿

Realment només compta que la mare i el fill estiguin vius? Sabeu el que són 9 punts d’episio? Només les dones que ho han patit saben el que és i sobren les paraules.
I la episio, perquè? Per enxufar-li una ventosa que li van posar per quina raó?
I el més fotut de tot, és que aquesta parella pensa que tot ha anat bé…
I és millor per ells perquè? Perquè viuen en la ignorància i són feliços? De veritat?

A vegades he pensat que si…que si són feliços, doncs millor…però després re capacito i entenc que tot va com va perquè ens han ensenyat a callar i a no fer preguntes… I no pot ser cony!
Farem el mateix amb els nostres fills? Els amagarem les veritats per no causar patiment?
I després què? On és la veritat, on és la bellesa, on és l’ètica…

Aix, que em torno a sulfurar.

Per totes aquelles dones embarassades, amb ganes d’estar-ho o que ja han tingut els seus fills:

Crec que és bàsic conèixer tot i cadascun dels processos i passos de l’embaràs i el part.
Crec que és importantíssim ser conscients que tenim un cos, una màquina (im)perfecte, que fallarà, sobre tot si la manipulem.

I a partir d’aquí, que cadascú faci el QUE LI DONI LA GANA:

Epidural? Espisios? Cesàries? Donar el Cordó,? Donar el pit? Donar el biberó? Parir a casa? Parir a l’hospital? Un part natural?Una clínica privada?Una escola lliure? Una escola militar?

QUE CADA DONA TRII EL SEU CAMÍ, PERÒ QUE HO FACI SENT CONSCIENT DE TOT ALLÒ QUE PASSA I QUE PASSARÀ, NOMÉS AIXÍ PODEM SER LLIURES I RESPONSABLES DELS NOSTRES ACTES I DE LA VIDA DEL NOSTRE NADÓ.

INFORMEM-NOOOOOS!!!!!!

I si, si que es tracta de ser MÉS DONA o MENYS DONA! Perdoneu però SÍ! I no em refereixo que ets més o menys dona si t’anestesies o si no ho fas, em refereixo  a que ets MÉS dona si busques, et treus aquesta corda que t’han posat des de petitona, i et desfàs d’ella i t’adones de qui ets i de perquè fas les coses. T’adones que tens un úter, un parell d’ovaris i un cervell i que només TU ets  propietària de la teva vida, del teu cos  de i les teves decisions.

He dit.

I això del "APEGO" què és?

Sovint sentim i veiem moltíssimes maneres de criar els fills…

No m’agrada etiquetar, ja que cada mare i pare tenen la seva pròpia manera de criar, però per entendre’ns, si que hi ha uns modes generals de fer-ho…

Per sort, al meu entendre, cada vegada és més comú sentir les paraules “crianza con apego”…I com idea general sabem que es refereix a una criança respectuosa, però què és realment l’apego?

Doncs l’apego, és una necessitat vital, igual que ho és el respirar, el beure o el menjar.

L’apego  és aquell vincle que necessitem tots. Aquella referencia, aquella seguretat que quan ens falta o ens falla ens produeix mals de panxa, angoixa, inseguretat, por, ardors, nervis…

Tothom necessita alguna cosa a què aferrar-se, un punt d’ancla…tothom necessita amor, consol, calidesa, i aquí està la base da la humanitat! Sense “apego” no podríem viure.

El nostre mecanisme de supervivència, fa que quan naixem, els nostres pulmons s’obrin per començar a respirar, seguidament ensumem la nostra mare, acte casi seguit busquem el seu mugró per alimentar-nos…és instintiu! Necessitem respirar i alimentar-nos, però no només això! Ensumem a la mama, la mirem i ens enganxem a ella, ens tranquil·litzem, i amb aquests poc minuts de vida que tenim, ja formem un vincle amb ella…El cordó umbilical ens separa, però tots els nostres sentits ja han fet que ens tornem a unir a ella, per reforçar aquest vincle, aquest “apego”.

Durant setmanes i setmanes necessitarem aquesta olor, aquesta escalfor, aquest creuament de mirades, el pit, la veu, el ritme, el pum pum del seu cor…Ho seguirem necessitant per sentir-nos segurs! La mama és el nostre punt d’ancla, de referència, de seguretat….Si ens deixen en un bressol, en un cuco, o en qualsevol lloc on perdem tota aquesta referència massa estona, ens posarem molt neguitosos, plorarem, apretarem els punys, la boca, els ulls…Necessitem la mama!!!!! Ens posarem molt nerviosos, perquè no només no la sentim, ni la olorem, ni notem el  seu pit, ni el seu pum pum, a més a més, dintre d’aquest cuco, no la veiem!!!! Sentim sorolls, es reflexen llums, hi ha moviment però…i ella? On és???

La panxa ens comença a fer mal, estem tragant molt aire de lo nerviosos que estem, sentim ardors…què és tot això???

Si, ho heu endevinat! Tot això són els còlics!

Els còlics són mals de panxa diuen a tot arreu…però aquest mals de panxa no sorgeixen perquè si…Aquests mals de panxa són conseqüència d’alguna cosa, i la versió que més quadra és pensar que aquests mals de panxa venen causats pels nervis, estrés, sobre-estimulació… Evidentment, l’estómac d’un nadó de poques setmanes sol estar bastant “inmadur” i de seguida fan gasos o poden tenir molèsties, però els còlics del lactant són més que molèsties.

Total, que m’enrotllo com una persiana!

Un nadó necessita a la seva mare (o pare o cuidador/A).

Un nadó estableix el vincle amb moltes persones, però el vincle principal, l’apego, només l’estableix amb una persona, i sol ser aquella que cobreix TOTES les seves necessitats, i repeteixo, sol ser la mare.

Què aconseguirem si no deixem que RES s’interposi entre la “creació” de l’apego?

Doncs a part d’evitar mals de panxa evitables i de tenir un post part molt més plaent, aconseguirem que la nostra criatura, tingui una bona auto-estima, sigui una persona segura i confiada, més intel.ligent i més feliç, entre d’altres coses…Us sembla poc?

Com es fa?

Doncs no hi ha cap fórmula…segurament només cal que seguim el nostre instint, els nostres impulsos, i que ressetegem la nostra ment de frases fetes, mites i mentides dels pediatres, sogres, àvies i veïnes.

- Podem dur el nostre fill amb porta-nadons, en comptes de cotxet, d’aquesta manera no perdrem mai el contacte, ens podrà ensumar, podrà prendre el pit a lliure demanda i de seguida sabrem si l’hem de canviar , si té calor, o fred…

- Podem dormir amb ell, de manera que ens senti a prop i noslatres el sentim a prop a ell, amb lo qual no tindrem paranoies de si respira o no, de si s’ha destapat o si s’ha fet caca…podrem saciar el nostre instint, dormint amb la ma damunt la seva panxeta calenta…a més de les múltiples avantatges de no aixecar-se del llit 30 vegades.

- Podem atendre els seus plors quan ja sigui més gran i ens necessiti, ja sigui durant el dia, o durant la nit…no deixant que pensi que em desaparegut (ja que el concepte espai-temps no el tenen desenvolupat)

- Podem respectar els seus ritmes pisco-motrius i no forçar-los a coses que no poden o volen fer...

- Podem respectar les seves necessitats/ganes d’afecte, no obligant-lo a fer petons a les iaies, i coneguts o desconeguts...

- Podem donar-los el pit a demanda (si no tenim cap problema que ens ho impedexi), ja que la lactància materna, a part de ser per si sola un dels moments més plaents dels que podem gaudir tots dos, és or, tan emocionalment com per alimentar-los…

- Podem no forçar-los a menjar quan no tenen gana…

- Podem pensar i interioritzar, que encara que són molt petits, són persones igual que nosaltres, i que es mereixen un respcte en tots els sentits, que no tenim dret  a manipular-los a “nuestro antojo” i que acompanyar-los en el que necessitin és més acertat…

En fi, podem fer MOLTISSIMES COSES per aconseguir un APEGO SEGUR.

Ara bé, no espereu, com erròniament m’ha passat a mi alguna vegada, que si crieu un fill així,

-       No pegarà

-       No mossegarà

-       No tindrà Rabietes

-       No us rebutjarà

-       …

Un nen, és un nen i ha de passar per molltissimes etapes i canvis…I és bo i enriquidor, i normal que un nen passi per totes les etapes, aleshores ve el més dificil, que no és portar un portabebés, ni donar la teta, sinó saber gestionar-ho.

És un error pensar que el nostre fill no es tirarà mai al terra patejant o no li estirarà una joguina a un altre…

Fa uns dies, m’ha passat una cosa que m’hagués tallat els dos braços jurant que a mi MAI EM PASSARIA (i això passa quan el nostre Ego ens encega, cosa que intento controlar però encara no domino):

Fa 4 dies que el Xavi NO EM VOL:

De cop un dia es va aixecar i quan el vaig anar a abraçar em va apartar de mala manera i em va espetar un “Tu no, el papa! No vull a tu, no t’estimo” …

Us imagineu la meva cara? El meu ego seguia fent que pensés que era una cosa puntual…però no!

Fa un parell de dies vaig haver de trucar el Jordi perquè tornés a casa de la feina, ja que el Xavi estava amb un atac d’angoixa cridant-lo i jo no m’hi podia ni acostar! Em vaig haver de tancar al lavabo a plorar…no m’ho podia creure! NO em vol ni per vestir-lo, ni per consolar-lo ni per Res!

Què ha passat, què m’he perdut? Però si li he donat TOT!!!!

I ara que refexiono més fredament, arribo a la conclusió que el maleït Ego m’ha fet de les seves…

I què si li he donat tot? Què vol dir, que no té dret a emprenyar-se, o a estar gelós o ves a saber què? Doncs si, ell tindrà les seves raons per rebutjar-me aquests dies, i jo no hi puc fer més, que xerrar amb ell quan està calmat, respectar el seu espai no forçar situacions. NO tirar-i en cara “els lletjos” que m’està fent, ni ignorar-lo ni pagar-li amb la mateixa moneda. He de saber estar, saber fer i saber gestionar, i això és exalçament el que hauria de ser la criança respectuosa, encara que és molt i molt difícil (per mi almenys)

No esperar amb un full de resultats per veure si ho hem fet bé, crec que és bàsic per poder criar amb amor i respecte.


Per saber-ne més

En fi, toooooma rollazo que us he escrit avui!

RECORDATORI IMPORTANT: Tot el que escric aquí són persepcions i opinions meves i personals, pots estar-hi o no dacord i em sembla de conya!

Mareta meva, si es saben moure!

Qui és Emmy Pikler? Què és això del moviment lliure?

Bé, doncs és la meva tècnica preferida: La tècnica de la no tècnica!

Emmy Pikler va ser una pediatra que no creia en la educació intervencionista i gràcies al contacte diari amb molts nadons, va “descobrir” que si es deixava el nadó amb lliure moviment, aquell nadó aprenia tot sol a desenvolupar la seva motricitat, i a més ho faria de manera més segura i precisa que no pas “ensenyant-li” el camí.

Bé, no m’embolico amb tecnicismes perquè posant el nom d’aquesta bona senyora al Google  o per exemple aquí, tindreu tota la informació que vulgueu i més, però us explicaré la meva experiència, com sempre ;)

Quan va néixer el Xavi, havia llegit molt, molt! Però 9 mesos d’embaràs no donen per investigar massa profundament i per molt que llegeixis, l’experiència i l’entorn són el que fan que vagis per un camí o per un altre….Desgraciadament, d’experiència no en tenia, i el meu entorn, com generalment passa en aquest país, sol posar la pota tot lo endins que pot, i jo també hi vaig caure:

- Mira, mira com aguanta el cap!!!! (als dos dies de vida)

- Posa’l, posa’l bocaterrosa que així enforteix els músculs del coll i de l’esquena…(a la setmana de néixer)

- I ja es gira? ( a les 2 setmanes)

- I Ja fa la croqueta? (a les 6 setmanes)

- Encara no seu? Posa-li coixins pobrissó perquè vegi el món (als 4 mesos)

- Treu-lo del bressol que es passa el dia veient el cel (als pocs dies de vida)

- Posa-li música i molts colors, ja veuràs com l’estimules (Els primers 3 mesos)

- Mira mira com vol estar dret ja (als 3 mesos, que el que passa és que el nadó encara té reflexes i fa força amb les cames per buscar límit no pas per estar dret!!!)

- Encara no gateja? Clar, és que tot el dia amb porta-nadons i no deixes que  el pobre es mogui.. (als 5 mesos)

- Ja es posa dret? (als 8 mesos)

- I quan caminarà? (Als 9 mesos)

I 1001 preguntes i afirmacions més abans dels 10 mesos de vida del pobre Xavi!

Quines ànsies que teníem tots plegats!!! Quina pressa!!! Quantes comparacions amb altres nadons de la mateixa edat…

Mareta meva, allò era una cursa sense descansos ni refrigeris!!! Quin estrés!!!

Si, ho confesso, als pocs mesos de vida, intentava que el Xavi jugués a jocs encaixables, li posava milions de coixins perquè s’aguantés assegut, El posava de 4 grapes perquè gategés,  L’agafava de les manetes “obligant-lo a donar passes, i si!!! Ho va captar molt “ràpid”!!!

EL Xaviet amb 6 mesos gatejava i amb 10 mesos caminava sol…peeeerò queia constantment, solia caure de cara, o de cap. Sempre nyanyos, sempre es mossegava el llavi, si veia un esglaó no s’atrevia a passar-lo (això fins fa relativament poc) i un llarg etc.

AL pobre Xavi el  vam forçar a fer tot allò que hauria fet tot sol quan hagués estat preparat.

Sí, és així, els nens no són idiotes i estan preparats i “dissenyats” per donar ¼ de volta, després mitja volta, boca terrosa, reptar, posició, gateig, balanceig, gateig…fins arribar a caminar, saltar, córrer…

Però nosaltres si que som idiotes i pensem que som els amos del món i que tenim dret a interferir en el creixement i desenvolupament d’un altre ésser humà i que a sobre és el nostre fill!!!!

Tot això ho vaig descobrir després i ho vaig “aplicar” a la Maria.

La Maria va anar amb porta-nadons des de el moment en que vam sortir de la clínica: El tacte, la meva olor, la meva escalfor, la meva llet, la veu del seu pare i del seu germà, etc. eren els estímuls que ella necessitava, i no pas un sonall ple de llums i de colors a menys d’un pam de la cara als pocs dies de néixer. No, fer-li això a un nadó no és estimular-lo sinó sobre estimular-lo.

La Maria quan estava fora del porta nadons, estava al a manteta “d’activitats” estirada boca amunt: La vista , els sorolls de la vida quotidiana, el contacte amb la manteta, després el descobriment de les seves mans i dels seus peus: Això eren els seus estímuls!

Quan les seves manetes i peuets van començar a formar part del seu joc, ella mateixa es va començar a donar impuls, cap un cantó i cap a l’altre i de cop es va adonar que hi havia una lateralitat que no coneixia, i va ser una festa pels seus sentits! No va necessitar bebyeinsteins ni mandangues per ser feliç amb les seus moviments!

Poc més tard ja es donava mitja volta, i aleshores si, va trobar la manera d’elevar el seu cos separant-se una mica del terra. Es seguia enfortint!!!

(El mite de deixar el nen bocaterrosa des de el primer moment per enfortir, és una mandanga…el nadó no està preparat per aquesta posició a les poques setmanes de néixer i ell sol no es pot tornar a donar la volta, i això li provoca tensió muscular i no pas enfortiment del to, per tant es millor que sigui ell/a el que es posi bocaterrosa quan estigui preparat i ell/a ho decideixi)

En fi, que un dia va gatejar sense caure mai de morros a terra , ja que els seus braços estaven preparats per aguantar el seu propi pes, un altre dia es va posar de peu, sense caure ni forçar articulacions, després es va començar a desplaçar pels mobles, fins que un dia, una setmana abans de fer l’any, va començar a caminar!!!! I va ser FANTÀSTIC!!!! I sabeu perquè va ser fantàstic? Perquè en cap moment va tenir la por de deixar-se anar de les meves mans, ja que les meves mans, mai l’havien conduit a caminar!!!

Quantes vegades hem sentit allò de : “només camina de la mà i si s’adona que no la té, li agafa por i torna a terra”

No, la Maria no va tenir mai por, i el millor de tot és que en comptes de tenir por, la cara de satisfacció quan ella soleta es va deixar anar i va venir cap a mi a abraçar-se va ser impagable. Aquell brillantor als ulls de totes dues mai la oblidaré.

La Maria no cau, i si cau ho sol fer de manera controlada: sempre es cobreix la cara, o sempre posa el braç per davant…Sol caure de cul i no pas de cap…No es fa mal, quasi mai…

Jo no pateixo i ella no pateix ni angoixa, ni pors i això és el més important.

En fi, que tota aquesta mania que solem tenir de fotre presses als nostres petits, no té cap mena de sentit…Ells són personetes i mereixen que respectem el seus ritmes, el seu cos i la seva ment. Donar-los-hi seguretat és tant senzill com avantposar-los a ells en comptes del nostre ego.

Us deixo un video de la Maria amb 13 mesos ;)